Ramon Massana
Fotografies de Miguel Ángel Serradilla Santos
Parlem amb l’Anna Costal Fornells, musicòloga i comissària de l’Any Clavé, que es celebra en el bicentenari del seu naixement (i a 150 anys del seu decés). Pare dels arxiconeguts Cors Clavé, republicà, coneixem l’home i el seu temps.
Anna, enguany és l’Any Clavé i n’ets la comissària. Coneixes a fons Clavé i el seu món, evidentment. Com hi vas arribar? Què et va portar a Clavé?
Doncs un altre homenot: Pep Ventura1. Jo estudiava les sardanes, i em sortia pertot arreu Clavé. Quan t’aproximes al segle XIX, sempre et surt Clavé. Des del costat musical, per què em va sortir? Doncs perquè a Figueres hi havia la Societat Coral Erato —que és una sort, perquè conserven totes les actes, des del dia 1, i totes les partitures—, i en Pep Ventura va fer partitures corals; a més, després vaig saber que en Pep Ventura havia vingut a Barcelona l’any 1859 i s’havien conegut; i després a Montserrat el 1860, perquè va venir la reina, i van pujar tots a Montserrat…
Llavors, clar, Clavé surt. I, de fet, Clavé, baixant de Perpinyà, l’any 1862, es para a Figueres, —llavors cada casino tenia el seu cor— i els diu: «Què foteu? Tots els cors, ajunteu-vos i federeu-vos als Cors de Clavé!». I ho van fer.
Així va ser la meva aproximació a Clavé.
Anem als orígens familiars de Clavé. En quin entorn neix?
La seva era una família que per part de pare era empresària, i bé, fins aquí ja déu-n’hi-do! No és un peó de fàbrica el pare, sinó que és autònom, diríem, i té un taller, un magatzem; que s’arruïna, pobre, i per això en Clavé ha d’anar a treballar amb la família. Però per part de mare hi ha la família Camps i Camps; la mare sembla que era bastant ben educada, en el sentit que sabia la llengua francesa i tocava el piano, i el germà de la mare, Josep Camps i Camps, era Catedràtic de Farmàcia a Madrid i estava molt ben posicionat políticament, tant durant la monarquia com quan ja els Borbons són a l’exili. Està molt ben posicionat sempre, perquè quan en Clavé està empresonat, està a l’exili, sempre intenta ajudar-lo, però directament parlant amb els ministres!
No està gens gens malament!
Però per construir el mite es presenta aquests personatges —Clavé, Pep Ventura…— com si haguessin sortit del no res. O llegendes com que en Clavé es va morir després de dir a la seva filla que li toqués el piano… Es va morir de bronquitis, pobre home! Segur que estava estossegant!
Clavé va néixer el 1824 a Barcelona, i sobretot els anys de 1835 a 1843 són molt convulsos, de revolta permanent. Creix en una Barcelona revolucionària. Com entronca políticament en aquest món?
Aquí hi ha un fil que s’ha d’investigar precisament dels Camps i Camps perquè podria ser que la mare, inclús la generació dels avis, ja estiguessin vinculats ideològicament en el progressisme… Llavors, ell entra per la família, segur. I després les amistats. Clar, pensa que en [Víctor] Balaguer, en Pi i Margall, neixen el mateix any; després es fa molt amic de Monturiol, d’en Terradas, que són una mica més grans —Monturiol és del 1819; Terradas del 1812—. I estan tots a Barcelona, tot i que aquests dos últims són Figuerencs. I s’empelta. Llavors té un germà gran, que és en Francesc, que també formarà part de la Junta Revolucionària del 68, del 69… o sigui que tots els germans! I el germà petit, que se’n va a París mil vegades, que és el més abrandat, l’Antoni, l’Antonet, que es mor abans, inclús, als 45 anys. Per tant, ell familiarment està aquí entroncat.
I per la Jamància (1843), participa a l’assalt de la Ciutadella, que surt fatal!
Per aquestes dates ja destacava en el republicanisme català l’Abdó Terrades i deuria sonar la cançó La campana, que va escriure el 1842. Diuen que la música és d’en Clavé.
Això no s’ha pogut demostrar res, però no importa. No importa en el sentit que el segle XIX l’autoria d’una cançó podia voler dir arranjar-la, posar-la en una partitura; i els drets d’autoria encara no existeixen com a tals i per cobrar uns drets. Aleshores, és d’en Clavé? Sí, tu pots dir que és d’en Clavé perquè en Clavé la inclou el 1869 en una obra que es diu La Revolución, que s’estrena al Liceu, on agafa aquesta melodia que era un himne que va ser prohibit, molt popular, que podia ser d’en Terrades o una melodia ja preexistent. És que és igual, perquè això no té cap sentit preguntar-s’ho, és un presentisme també que no funciona. El que sí fa ell és traduir-ho al castellà, perquè La campana és en català, i posar-ho a dintre de l’obra aquesta La Revolución que és una cantata nacional. La resposta és: no es pot saber; però sí que ell l’apunta, i com que ell la transcriu l’hem pogut recuperar.
Entre aquestes altres amistats destacades d’en Clavé hi ha noms ben coneguts per tothom: Monturiol, Cerdà…
En Cerdà el coneix molt perquè a més a més les famílies són molt amigues. La Isabel, que és la dona d’en Clavé, i sobretot les dues filles, la Clotilde [Cerdà] i l’Àurea Rosa [Clavé], són super amigues. I totes dues van fundar o van pertànyer a la primera lògia masònica femenina d’Espanya. Aleshores, l’Ildefons Cerdà en principi no era l’hereu de casa seva però van morir els dos germans més grans i el pare, i de cop ell hereda una fortuna increïble i molt de terreny, i cada vegada que en Clavé és a la presó o a l’exili s’ajuden. O quan hi ha la pesta groga del 1870, en Clavé se’n va a Montcada i envia la filla al Mas Cerdà de Centelles. Per tant eren famílies molt amigues. I amb Monturiol, quan són joves sí, però després es va refredant una mica.
Formen part d’aquest progressisme que s’emmiralla en Cabet, els anomenats cabetians o icarians, que se’n van molts en una comunitat al Poblenou, a La Nova Icària (1846-1847). Saps si Clavé hi va participar?
Segur, segur. Però més rellevant que si va anar allà i va muntar la tenda és el següent: ell té com a referent (i en Monturiol és qui el tradueix el castellà juntament amb l’Orellana) el Viatge a Icària [de Cabet], i ho fan per fascicles a La fraternidad2. En aquest món ideal que és Icària tothom sap música, tothom aprèn música a l’escola general, hi ha concerts de milers de persones a l’aire lliure, en jardins, i la música contribueix a l’harmonia social. O sigui, a Icària es reprodueix el que passa a la Bíblia, on tothom fa música, milers de músics! Aquesta exageració de la Bíblia surt a Icària també: milers de persones de totes les edats, les famílies van amb els fills…, una harmonia social utòpica. Però hi ha la música. Hi ha fragments que et dic jo, que els treus d’allà i els hi fas dir a Clavé allà als Camps Elisis i funciona! Llavors, d’allà treu bona part de la inspiració, però també observa com funcionen els cors arreu d’Europa, perquè està ple de cors i de grans concerts; no tot és imaginari tret d’una novel·la.
Llavors, la idea dels cors de Clavé existien ja a Europa en diversos països?
Sí, però quina és la gran diferència? Que a França, per exemple, es creen perquè el govern central així ho vol; bandes i cors per tenir controlats els obrers…
Des de dalt!
Des de dalt. Endrecen els departaments francesos i els tenen controladíssims. Clavé ho fa des de l’oposició política.
I com és el procés d’aquell jove Clavé immers en la Jamància i en el socialisme cabetià fins a crear els cors?
Un altre dels tòpics és: «Doncs va anar a la taverna amb les guitarres i va treure els obrers de la taverna»; això és una visió superprima! Les tavernes feien una funció social increïble de circulació d’idees. És una visió paternalista!
La mirada des del catolicisme.
Tenien una educació musical tots els germans Clavé, això és obvi. I llavors va a les tavernes i sí que ell critica que hi ha certes lletres de cançons que diu «això no porta enlloc, és una moda vulgar», i el que fa ell és replicar aquests fulls volanders de cançons amb les seves pròpies poesies. I és a partir d’aquí que veu que funciona.
I això ja era molt present a Barcelona, aquest cantar a les tavernes, aquests fulls volants amb lletres…?
Sí, de fet ell no inventa res: ell observa i en tot el que és la península ibèrica, tot el que és la costa mediterrània i els bascos i fins a Galícia, cantar a tres veus culturalment és una pràctica molt habitual; i a tot el Mediterrani nord, sobretot. Llavors, això la gent ja ho feia. Clar, si veus que en tan pocs anys Catalunya es posa a cantar, dius «ostres, com ho va aconseguir?» No, no, és que ja cantaven! El que passa és que els va ensenyar solfeig, que és la música culta; aprendre a llegir una partitura, que això és un pas més. Ni millor ni pitjor, eh?
Llavors, fins aleshores aprenien d’oïda?
Clar! Aleshores la gent diu «els hi va donar cultura musical». Alerta! Les classes populars ja tenien una cultura musical que ja us agradaria a tots vosaltres perquè, des que es va descobrir el Born i tot allò, que en García Espuche3, en cada testament el pescador més trist tenia tres guitarres, dues flautes, uns violins… és a dir, les classes populars violí i guitarra ja ho tocaven, eren instruments molt populars! El que passa és que des de l’acadèmia s’ha dit, «ah, en Clavé els hi va ensenyar música!» No, perdoneu: les classes populars tenien els seus balls, la seva música. Estava segregat, molt bé, i era oral, però no és ni millor ni pitjor, és una cultura musical determinada.
Hem vist que Clavé té un peu a la música i una forta implicació política. Quan impulsa els cors la dècada de 1850 ho fa com a estratègia política? Recordem que és l’època en què es reclamava el dret d’associar-se, que no hi havia ni aquest dret! Associacionisme o mort era el lema de la considerada primera vaga general al país, el 1855. Com encaixen aquests dos mons, la política i la música?
Jo crec que són societats corals per un casual, perquè ell era músic, era poeta, i va veure l’oportunitat. Podien haver estat associacions excursionistes, com ho van ser més endavant… Ell crea la base de l’associar-se. I, el 1856-57 hi ha una primera llei que permet que es comencen a crear casinos a Catalunya. I els casinos, pròpiament, ja són entitats associatives, que creen la secció de teatre, la secció coral, etc. Ell també aprofita que ja hi ha casinos que tenen una secció coral perquè es federin.
Són els inicis de l’associacionisme i del republicanisme federal, oi?
Crec que la clau d’aquest èxit no és la vessant musical només: és l’associativa. Llavors, ells no poden dir que són republicans, però, si t’hi fixes, a les juntes d’aquestes societats corals sempre hi ha farmacèutics, professionals liberals, que són republicans, que tu ja veus que són alcaldes republicans el 1873.
L’associacionisme estructura la ciutat. Hi ha ciutats que tenen un cor de Clavé, n’hi ha que en tenen dos. Per tant, crea una base associativa. I arran de la música els diferents cors es troben, i fa que s’autoreconeixin, crea una identitat. I això per mi és el més important.
I hi ha pobles molt petits; per tant, tens tot un poble allà associat, articulat, que s’associa amb altres, que es troba i que crea una federació. Això el més important.
I aquestes corals es troben sobretot en les zones on té més influència el republicanisme?
Bé, una de les accions com a Comissària de l’Any Clavé que he fet és agafar el mapa de Catalunya i situar-hi on hi ha el llegat4.
Aleshores, clar, tu veus que és tot el litoral: l’Empordà, Terres de l’Ebre… Sí, a Tremp hi havia una societat coral, però sobretot les trobem al camp de Tarragona, l’Empordà i tot el Pla de Barcelona fins als Vallesos i el Llobregat.
I a la Catalunya interior industrial? Penso en les colònies fabrils als rius…
El meu profe, Jaume Ayats, va fer l’any 2008 un llibre5 sobre els cors al Ter mitjà: tot el tema de les fàbriques, l’activitat coral, i va tirar enrere fins a Clavé per arribar al segle XX. Com els obrers estaven articulats, perquè els sindicats estaven prohibits! Aleshores, la manera d’associar-se era fer veure que eren entitats purament recreatives. I, clar, va crear com una xarxa indestructible! O sigui, com una xarxa que els obrers ja estaven connectats. De fet, ja ho estaven, dels antics gremis i de les antigues cofraries, però els va articular i els va donar uns valors republicans federals. I els va dotar d’una educació. Clar, això hi ha gent que ho ha vist molt paternalista, però des d’un presentisme; ningú ho havia fet abans, això! Llavors, sí que educava els obrers, però perquè no havien anat al col·le, ni podien anar-hi, i per tant crea l’escola d’adults. I va crear la seguretat social de l’època! Caixes de resistència per quan un corista estava malalt, o per les vídues, i una fraternitat de veritat fins a la mort. Una fraternitat molt bèstia.
I això a El viatge a Icària també hi surt. Hi ha un lloc que diu que per descomptat que els malalts van a l’hospital, que és un palau. I l’hospital és gratuït.
I tot això que hi ha a El viatge a Icària ell ho aplica, i ho fa aquí, a la seva ciutat, i ho escampa pel seu país. No és utòpic: és real. O sigui, ell fa de l’utopia realitat.
Clavé crea l’escola d’adults, crea la seguretat social…
ell fa de l’utopia realitat!
Aquell icarià el trobem durant el Sexenni en les files del republicanisme federal i en el seu moment de màxima projecció política institucional, una època que viu amb molta intensitat.
Sí, sí, passa de tot. I ell, poèticament i musicalment, ja no compon amb el mateix ritme, ja frena una mica, perquè va de pet a l’activitat política directa. Llavors té diferents càrrecs, i fins i tot s’ha d’exiliar (això dintre del Sexenni mateix eh!), a França, el 18696…
I té càrrecs prou destacats, com la presidència de la Diputació de Barcelona.
Sí, dues vegades. Dura poquet, però dues vegades, sí. I el seu germà gran, en Francesc, també va treballar a la Diputació, després…
Durant el Sexenni ell surt a la palestra, és un dels veterans i té tot aquest coneixement històric. Després ve un Valentí Almirall, que és més jove… i generacionalment ja no s’acaba d’entendre amb els més joves. Perquè ell ha començat molt jove, ja són molts anys a l’esquena. I amb Almirall sí que fan el Club dels Federalistes, tot el que vulguis, però són ja d’una altra generació. I després ja es mor, el 74, i ja no podem dir què hauria fet.
Clavé mor just l’any 1874, quan es tanca el Sexenni i la República.
Per mi el 74 és el final d’una època molt bèstia. Estèticament ja ve el Modernisme, ja ve tota una generació de bohemis, de l’alta burguesia, que tergiversaran les coses, i s’acaba tot un món. Malgrat que els Cors de Clavé continuen i aquest pòsit que ell ha deixat durarà molts anys.
Clavé era un personatge popular. Un cop mort, de seguida se li va fer un monument per subscripció popular.
Sí, sí, és bastant imponent, i està dirigint a les masses. Sí, els monuments per subscripció popular són molt habituals també en aquesta època. S’inaugura l’any 1888. I la filla, l’Àurea Rosa, fa una obra musical. Ella, compositora el 1888! Això és una cosa bastant inaudita. I crec que el text és d’en Conrad Roure, si no m’equivoco.
Clavé després de Clavé
Clavé i altres representen una evolució històrica que en el segon terç del segle XIX passa pel progressisme i els inicis del republicanisme i el socialisme (cabetià), per arribar durant el Sexenni a un republicanisme federal intransigent i al naixent moviment àcrata amb l’arribada de les idees internacionalistes i bakuninistes.
Hi ha una cosa que em fascina, que és la filla d’en Rafel Farga Pellicer, l’Ònia Farga. Hòstia, aquesta tia, musicalment, és una bèstia! I no s’ha investigat gaire i se’n va anar a París, tocava el violí, tocava el piano… Clar, fa un recital al Palau de la Música —el 1909, a més a més!—, i en Millet diu «bah, aquesta noia és la filla d’en Farga!», saps què vull dir? «I dels Pellicer!». I aquesta noia fa l’himne del cinquè congrés d’Esperanto, el 1909, amb text en esperanto d’en Zamenhof. Hòstia, la música i l’anarquisme: aquí hi ha un camí per recórrer molt gros. I ara que dius això, també, a principis del segle XX, en Clavé l’estiren, se’l volen quedar, les faccions més oposades: que és l’Orfeó Català (catòlics, apostòlics, romans, tradicionalistes i tot això; molt catalanistes, però un catalanisme determinat), i fins a l’anarquisme, Lerroux… Hi ha una estudiant de l’Autònoma que m’envia retalls de diari, on a la Casa del Pueblo es canta Clavé, i es reivindica Clavé! És brutal, el pòsit que ha fet. No ell, sinó un cop mort com va continuar tot això.
Explica’ns aquesta apropiació per part de l’Orfeó Català.
El catalanisme amb Clavé pot fer dues coses: ignorar-lo o apropiar-se’l. I en Millet [fundador de l’Orfeó Català] ho té claríssim: se l’han d’apropiar com sigui. Llavors, què canta l’Orfeó? Les flors de maig i Els xiquets de Valls i poca cosa més. Què fan? Com deia Rubert de Ventós, en una imatge molt bonica, el cristianisme és senzill: tu agafes els sants, els fiques dins l’església i tanques en clau. Doncs al Palau de la Música a dins hi ha en Clavé. Està allà, està presidint i està allà quiet. El model orfeònic, tradicionalista, catòlic i els models de cor de Clavé van continuar i van rivalitzar.
El catalanisme se l’apropia, el mitifica i llavors és tot el que ens ha arribat. Com les sardanes; és el mateix.
Als morts se’ls fa dir el que vulguis, no?
La resignificació de personatges… No és ni positiva ni negativa: és una resignificació.
I malgrat que els cors de Clavé continuen i fan la seva, l’Orfeó Català commemora el centenari del naixement d’en Clavé l’any 1924, i fan uns agermanaments…; perquè són gent civilitzada, però de pensament contrari, d’ideologies contràries! I qui hagi volgut barrejar-ho dient «Ah, tots canten!»… doncs no. Són expressions corals, però la ideologia no té res a veure.
I hi ha diferències de classe?
Sí, els cors de Clavé continuen amb unes classes treballadores, mentre que el model orfeònic són la gent de més posició; i a l’Orfeó hi ha noies, sempre verges i blanques, immaculades, que quan es casen ja no poden cantar.
I és més, hi ha coses ben curioses com que en alguns moments de la història, en alguns Cors de Clavé hi entren dones i es converteixen en orfeons, perquè a la història local tens intringulis molt més complicats; entren unes noies, canvien un capellà, el capellà comença a dirigir els Cors de Clavé, canvien el repertori i ja està. Potser amb el mateix nom.
Vull dir que això és filar molt prim i s’hauria d’anar mirant població per població, àmbit per àmbit —l’àmbit més rural, l’àmbit més urbà—, com funciona, perquè de moment està poc estudiat, encara que sembli increïble.
El catalanisme intenta apropiar-se de Clavé, de la sardana…
Bé, el catalanisme polític davant Clavé no pot fer res més —la seva figura és tan potent!— que apropiar-se-la. I és el mateix que fan amb les sardanes. Les sardanes, quan vaig estudiar en Pep Ventura, que eren a la Selva i a l’Empordà només (després s’expandeixen com a símbol nacional) eren revolucionàries i eren republicanes; sobretot a l’Empordà, està clar.
Les mares cremaven els decrets de quintes i ballaven sardanes al seu voltant! Els republicans ballaven sardanes i els carlins ballaven contrapassos; era un ball molt polititzat en un moment determinat.
Aleshores, arriba un moment que s’han de començar a crear les bases del país: la llengua, la història; s’ha de crear aquesta cultura popular.
Aleshores, alguns empordanesos ja comencen a dir que la sardana ve de la Grècia clàssica, i Joan Maragall escriu el gran poema La sardana —«la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan»—, i en Cambó, el 1902, remata i diu: la sardana, per les festes de la Mercè de l’any 1902, ha deixat de ser empordanesa i ara ja és catalana. Aleshores, s’escampa volgudament, perquè tot Catalunya l’aprengui com a símbol identitari.
I llavors comencen a enregistrar-se els primers discs i ja passa a ser un símbol. Ara just fa cent anys, just l’any que es mor en Guimerà, es prohibeix la Santa Espina en plena dictadura [de Primo de Rivera]. Concs clar, el «som i serem gent catalana» ja passa a formar part de tot un imaginari. I curiosament, durant la Guerra Civil s’enregistra des de la Internacional fins a la Marsellesa i la Santa Espina. O sigui, que passa a ser un símbol resignificat moltíssimes vegades. Però que el franquisme ha fet veure al jovent dels anys 1980-90, que era una cosa franquista, sense adonar-se de tot el que hi havia al darrere. Després arriba el Coti per coti, hi ha una mica de revival, però que a més és un reggaeton! Ni els sardanistes més recalcitrants —que en queden pocs, d’aquests— no se n’han pogut estar d’aplaudir-ho.
1 L’entrevistada es va doctorar amb una tesi dedicada al músic Pep Ventura (1817-1875), coetani de Clavé, i la música popular a Catalunya a mitjans del segle XIX. https://tdx.cat/handle/10803/283433#page=1
2 La Fraternidad era el periòdic de Monturiol (1846-1847) on es van difondre les idees d’Étienne Cabet i el seu Viatge a Icària (Voyage en Icarie, 1840).
3 Fa referència a les restes arqueològiques al subsòl del Mercat del Born de Barcelona, restes del barri destruït el 1714. Garcia Espuche n’és un gran estudiós, i fou el primer director d’El Born. Centre de cultura i memòria.
4 https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2024/anyclave/mapa-fons-documentals/
5 Cantar a la fàbrica, cantar al coro. Els cors obrers a la conca mitjana del Ter (Eumo, 2008)
6 Clavé formava part del Club dels Federalistes, que prenen part en la insurrecció de 1869, i de fet formarà part de la Junta Superior Revolucionària. Els federals estaven indignats amb el govern provisional, que volia restaurar la monarquia. El fracàs de la insurrecció porta els federals insurrectes a l’exili.
