Daniel Pardo Rivacoba, de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic
A aquestes alçades els antics mantres oficials «el turisme és bo per a tots» i «el turisme és una fàbrica sense fums» estan més que superats, i han estat substituïts en bona mesura per un relat des de dins, des dels territoris i els cossos que en pateixen els impactes i els fums —perquè existeixen, sí, són nombrosos i greus—.
En l’actual context d’indignació anti-turistització i de pluja constant d’esdeveniments elitistes contractats per l’Ajuntament de Barcelona com si es tractés del consell de direcció d’una empresa privada (Copa Amèrica, desfilada Louis Vuitton al Park Güell, Fórmula 1 dins de la ciutat, Tour de França…), aquesta afirmació pot semblar una obvietat, però no ho era pas 15 anys enrere.
Hi ha dos factors que han contribuït a aquest canvi de relat. Un, potser no el principal però igualment necessari, és la feina de formigueta dels moviments antituristització de desmuntar mentides i mites, de fer anàlisi i pedagogia sobre l’autèntic funcionament del negoci turístic en termes de beneficis i perjudicis, així com la capacitat dels moviments socials per assumir aquest relat, fer-se’l seu i sumar-lo a les seves lluites específiques (habitatge, clima, ecologisme, feminismes…). Per altra banda, el principal motor d’aquest procés d’indignació creixent és el pur agreujament constant del procés de turistització, amb especial èmfasi en l’habitatge i les condicions laborals.
Però no podem oblidar la contaminació i les emissions de CO2 provinents d’avions i creuers; els problemes de salut que se’n deriven, així com dels problemes per dormir i de l’estrès que pateixen per una intensitat d’usos frenètica; la desaparició del comerç d’ús quotidià, els carrers, les places i el transport públic que acaben col·lapsats i inutilitzables; el tancament, museïtzació i privatització d’espais públics; o, més globalment, el dèficit democràtic producte de la ingerència constant de lobbies turístics i la vulnerabilitat que pateixen la ciutat i la seva població per l’alta dependència d’un sector exposat a tot tipus d’eventualitats (pandèmies, atacs terroristes, situació geopolítica, modes, etc.).
A escala de barri, el procés de turistització hi irromp trencant i afeblint el teixit comunitari i veïnal. A més de la gent expulsada directament de casa seva per fer-hi allotjament, hi ha la que acaba sent-ho perquè l’atractiu turístic es reflecteix al seu lloguer en forma de pujada inassumible. En paral·lel, el teixit comercial també canvia, s’especialitza en el turisme i apuja els preus; els carrers i places on abans es feia vida col·lectiva acaben ocupats per masses de turistes i pels negocis específics que se’n beneficien; es complica la mobilitat tant a peu o amb bici com en transport públic; augmenten els problemes per dormir de nit davant de l’especialització en restauració i oci nocturn. Aquesta sèrie de factors aparentment menor fa que algunes persones que sí que poden mantenir casa seva al barri, perquè és de propietat o perquè tenen un lloguer assumible, marxin igualment quan no aguanten més la perspectiva de viure en un camp de batalla constant. Per últim, i potser és la dinàmica més perversa de totes, el procés d’expulsió provocat per la turistització es retroalimenta: cada persona expulsada és un punt del teixit veïnal que salta i que afebleix el conjunt; per molt que jo pugui quedar-me al barri, si el meu entorn és progressivament expulsat, perdo arrelament i ganes de viure-hi, i en algun moment les dificultats quotidianes per fer-ho poden acabar superant la meva voluntat de romandre-hi.
Dit això, mai no s’ha de donar un barri per perdut, per mort. És massa habitual sentir frases com «el centre està mort», «no hi queda res…», comprensibles però que involuntàriament estigmatitzen o donen un barri per perdut. Per experiència sabem que, quan la turistització colpeja, la vida comunitària potser s’amaga, es fa enrere, cerca espais menys exposats a les inclemències, però segueix existint allà, darrere de les capes i capes d’explotació turística.
Diferents elements com el cabreig creixent davant de l’explotació turística i dels macroesdeveniments de luxe ja esmentats, o les recents i properes mobilitzacions a Canàries o Balears, evidencien que s’obre un nou cicle de contestació social i de mobilització antituristització. El proper dissabte 6 de juliol tindrem una primera cita a Barcelona: a les 18h sortirà de les Drassanes la manifestació unitària PROU! – Posem límits al turisme.
