Iru Moner, Lampista i Secretari d’Acció Social de la CGT Catalunya
«Vivim en el capitalisme. El seu poder sembla indefugible. També ho semblava el dret diví dels reis.»
Ursula K. Le Guin
Està tot fatal, sí. No podem negar-ho. Només fa falta mirar una mica les notícies o inclús llegir la majoria dels nostres articles. No fa falta ser gaire bon observador per veure-ho. Concentració de la riquesa en poques mans, com mai en la història, mentre la generalització de la pobresa és major cada dia que passa.
El sistema-món s’esgota, tant els seus recursos com els seus ecosistemes, i el capitalisme empeny endavant amb noves màscares com el capitalisme verd o el green new deal.
A nivell cultural continuem perdent terreny: només un 11% de la població de l’estat espanyol s’identifica com a classe treballadora contra un 55% que es considera «classe mitja-mitja»; els sindicats (potser el nostre en concret no) acumulen la mateixa simpatia que els partits polítics, un 3,8 sobre 10; i la majoria dels mitjans segueixen influint-nos dia rere dia amb els mateixos missatges d’individualisme i no future. En aquest context és difícil no rendir-se als encants de la comoditat del nord global, és difícil no retirar-se a casa a contemplar la fi dels temps. Però potser oblidem que quan l’imperi romà s’esfondrà tothom creia que el poder del Cèsar era infinit. Potser oblidem que el dret diví dels reis a dominar les vides del poble semblava indefugible, i van caure. Potser la cort reial francesa, segura de si mateixa i del seu poder, va gaudir dels excessos i els luxes sense esperar en cap moment que el poble estava a les portes de Versalles esmolant les armes de la venjança. I per això, i gràcies a la seva arrogància, no van fugir i van acabar tots guillotinats.
La cultura dominant ens vol fer creure que el capitalisme és indestructible i que la democràcia sota el capitalisme global és el millor dels sistemes possibles, mentre en realitat tot s’esfondra. Però veient que un vaixell encallat al canal de Panamà pot trencar les cadenes de distribució del 40% de les empreses del món, el missatge que ens arriba és un altre molt diferent. La complexitat del sistema és a la vegada la seva debilitat.
Per això, ens neguem a rendir-nos, ens neguem a perdre l’esperança. Per això ens neguem a militar per simple dignitat o obligació moral. Fem-ho per millorar les nostres vides avui i per enderrocar la injustícia de la dictadura dels mercats demà. I la millor manera en què sabem fer-ho és a través del conflicte, com a mesura de pressió per avançar i per aprendre. El conflicte per evidenciar una resistència al seu món. El conflicte com a forma de millorar a través de l’assaig-error, el conflicte com a gimnàstica revolucionària, el conflicte com a màxima expressió de la contradicció capital-treball o, més ben dit, capital-vida.
Quan la resistència vol avançar ha de fer-se projecte. Un projecte en positiu, un projecte propositiu. Que no avançarà per casualitats de la vida o a causa de factors externs, sinó pel planejament i organització pròpies del projecte i la voluntat de les persones que hi participen. I el nostre projecte, el de l’anarcosindicalisme, és el d’una societat organitzada de forma realment democràtica, una societat autogovernada des de, per i sota el control de la classe treballadora. Sense líders suprems ni gurus, sense CEOs ni politburós. Un projecte per al sosteniment de la vida. Un projecte per a la societat del futur.
Potser ara tot sembla que segueix «atado y bien atado» però la fi de les energies fòssils de baix cost i tot el que això comporta, els canvis d’escenari en la geopolítica mundial o les transforacions que el canvi climàtic pot portar, poden generar nous escenaris amb buits de poder o oportunitats que no podem deixar escapar.
Igual que l’1 de gener de 1994 els indígenes i camperols zapatistes van prendre el control a les comunitats de Chiapas, igual que les milícies kurdes van aprofitar el buit de poder que va deixar l’estat sirià per implementar el confederalisme democràtic, potser demà pot ser el nostre dia.
Preparem-nos!
