Iru Moner, lampista i Secretari d’Acció Social CGT Catalunya
Les operacions repressives combinades entre mitjans de comunicació, policia i jutges són un clàssic dels estats. Nosaltres les vam patir durant el període de crisi econòmica del 2008-2015 constantment.
Un exemple clar seria el gir del tractament mediàtic que va patir el 15M: de ser joves que volien millorar la democràcia a ser una turba dictatorial antidemocràtica. Sobretot després de l’acció Aturem el Parlament el juny del 2011, quan milers de persones van encerclar el Parlament català el dia que CiU, amb el PP, volia aprovar un paquet de lleis que aprofundien en les retallades socials, i el president va haver d’entrar al recinte en helicòpter. Aquest procés va culminar amb la criminalització de tot el 15M estatal i amb la detenció de militants ja coneguts de l’anticapitalisme. Després de milers de titulars criminalitzadors, declaracions de polítics i policies i una denúncia de Manos Libres (oh surprise), els detinguts van acabar acusats d’un delicte contra les altes institucions de l’estat. Tretze anys després, els joves no han entrat a presó i són a l’espera de l’indult, però una part de les persones que donaven suport al 15M en aquells temps se’n va distanciar després de l’operació mediatico-policial.
També el moviment anarquista ha estat un objectiu. Després de 3 vagues generals amb molta conflictivitat durant tot el dia i amb un ambient de mobilització permanent, amb la creació de diferents grups anarquistes a barris i pobles que començaven a enxarxar-se entre si, els mitjans van començar a escopir titulars com ara «el terrorisme anarquista s’està implantant al nostre país» o «l’anarquisme, l’ala violenta darrere del moviment 15M», frases copiades literalment de les notes de premsa dels Mossos. Aquestes notícies escopides quasi a diari durant mesos van culminar amb diverses operacions policial-mediàtiques amb el vist-i-plau dels jutges. Operacions com les Operacions Pandora a Catalunya o Piñata i ICE a Espanya, en què centenars de policies antidisturbis i de la brigada d’informació van registrar desenes de locals i habitatges de militants anarquistes en busca de proves de terrorisme, sota un paraigua mediàtic d’intoxicació sobre “terrorisme anarquista” que va acabar amb desenes de persones detingudes i algunes d’elles empresonades durant mesos. Aquesta repressió va comportar que l’incipient nou moviment llibertari català en procés d’organització patís una davallada en la militància social i un augment dels conflictes interns a l’hora de com afrontar la repressió. Anys més tard, un cop apagat el foc de la revolta, els jutges de l’Audiència Nacional van absoldre totes les acusades de pertànyer a aquestes suposades organitzacions terroristes, amb dures acusacions als atestats dels Mossos, afirmant que «del conjunto de pinchazos telefónicos y de la documentación confiscada en los registros el único resultado obtenido por los investigadores es la comprobación de que los investigados se relacionan con personas del colectivo anarquista». La guerra bruta, que combina mitjans de comunicació, policia i el poder judicial contra adversaris polítics és una arma recurrent dels estats de tot pelatge, una constant arreu del món i en les diferents fases històriques. Sempre s’ha utilitzat per acabar amb les dissidències internes i inclús com a element cohesionador de les nacions a partir del rebuig a l’enemic interior. Abans que la patissin independentistes o podemites la vam patir el moviment llibertari de forma brutal. I abans l’han patit milers de lluitadors i lluitadores per la llibertat arreu del món. Ja sigui contra l’esclavitud, el colonialisme. L’han patit dissidències sota règims feixistes, i sota règims socialistes autoritaris. I és que la magnitud totalitària dels estats és la que permet excessos com aquests. Els estats són, per tant, òrgans lliberticides, sigui quin sigui el cognom que li posin. El mantra de la separació de poders sota les democràcies no se’l creu ni el tato.
Ara tothom a córrer, tothom escandalitzat perquè el fang ha arribat fins al coll del mateix president de govern. Quan ens ha passat a les militants de base i als moviments transformadors els que avui criden horroritzats van callar. I la veritat és que no em va estranyar. El que potser no ens ha d’estranyar és que s’utilitzin aquestes pràctiques sota els règims capitalistes per mantenir el poder les elits polítiques. El que ens hauria d’alertar és com trobar maneres de fer front a aquesta vella estratègia que repeteixen diferents règims i governs.
