Al voltant de les VII Jornades pedagògiques celebrades a Reus el passat 12 i 13 d’abril de 2024
Jorge Fernàndez – CGT Ensenyament al Camp de Tarragona
No se sorprendrà ningú si diem que a les nostres escoles i instituts falten espais i temps de qualitat per poder trobar-nos i reflexionar de manera col·lectiva sobre educació. Tampoc és cap novetat que les urgències del dia a dia se’ns mengen el temps per allò important. Precisament per poder combatre aquestes mancances, aquest abril s’han celebrat unes jornades pedagògiques a l’Escola Pompeu Fabra de Reus en què, durant un parell de dies, hem pogut tindre aquest espai comú. Aquest espai, però, no sorgeix del no-res.
Deia Montserrat Roig que si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria. I és imprescindible seguir el fil històric que ens ha portat fins on estem. Fa anys un grup de gent inquieta de les comarques de Tarragona va decidir organitzar-se amb el nom de Deixa de ser una illa – CGT. Tal com comentaven algunes companyes presents en aquells inicis, la desídia inicial de vore que sovint als centres es trobaven soles amb determinats plantejaments o inquietuds, va fer que s’ajuntaren. De la protesta, a la proposta: van comentar que calia deixar de ser illes en cada centre i començar a teixir aliances comunes per ser arxipèlags.
Va ser el 2011 quan, amb l’objectiu de col·lectivitzar els seus sabers didàctics, professionals i sindicals, van decidir organitzar les primeres jornades pedagògiques. Any rere any, gràcies a la motivació i la bona rebuda de les persones assistents, es van dur a terme fins a sis jornades pedagògiques consolidant així un espai de trobada des de baix per compartir horitzontalment neguits, experiències i reflexions. Després de diversos intents per reprendre-les, per fi hem aconseguit tornar-les a fer.
Per donar inici a les jornades, les companyes de Mal d’Escola i Jordi Solé van fer la xerrada inaugural on es van posar diversos elements i visions damunt la taula. Al dia següent es van fer diferents tallers sobre memòria històrica, educació sexoafectiva, comunicació no-violenta, filosofia per a infants i tecnologia amb ulls crítics. Després, vam poder comptar amb la inspiradora xerrada de la Paula Blooom sobre llums i ombres de la pública. A continuació, gràcies a la feinada de moltes companyes que no van gaudir dels espais anteriors, vam poder fer un dinar de germanor, un espai d’intercanvi imprescindible. En acabar, vam gaudir de la taula rodona al voltant de per a què eduquem amb l’Asun Pié, el Segundo Moyano i l’Àngels Martínez-Bonafé. Per finalitzar, les companyes d’assemblea ens van preparar l’espectacle Educació i Clownbat amb què, amb sàtira i humor, tancaren les jornades.
A banda de l’agraïment de les assistents per tornar a generar aquest tipus d’espais, s’ha constatat la importància que tenen els entorns segurs per a poder expressar diferents visions —sovint contraposades— sobre educació. Queda clar que no podem romandre en silenci mentre els claustres i els consells escolars es buiden de capacitat d’acció. Les treballadores de l’educació pública hem de conquerir l’espai i el temps per posar-lo al servei de la nostra classe i poder recuperar el debat i les decisions col·lectives en un moment àlgid de neoliberalisme i de dinàmiques individualistes. I és que, més que distraure’ns amb el com, com si hi haguera una recepta màgica, la majoria de vegades ens caldria pensar més en per a què.
