Text: Martina Marcet
Fotografia: Jordi Arques
Fins a veure la Sílvia Orriols votant amb una samarreta de Revolta Pagesa, a la pagesia del país li han passat moltes coses. Les mobilitzacions del febrer del 2024 han estat de les més grans mai vistes a Catalunya, i fruit de l’escalada de mobilitzacions arreu d’Europa.
El gran problema: la crisi de la pagesia, almenys d’aquella pagesia entesa com a productors independents. Una crisi que està motivada per diferents factors: una concentració i mercantilització cada vegada més importants al sector, l’esgotament del model de producció guiada per la Política Agrària Comuna, i el canvi climàtic.
En molts punts d’Europa i també a l’Estat Espanyol, l’extrema dreta ha intentat capitalitzar el discurs de la pagesia, contraposant-lo sobretot a les mesures ambientalistes de la UE. I de fet, la resposta de Von der Leyen davant les protestes va ser reduir les exigències ambientals, per exemple, en la regulació dels pesticides.
Però realment aquesta flexibilització no resol cap dels problemes del sector primari. De fet, la majoria de la pagesia es troba en un cul-de-sac on l’ha conduit el mateix model productiu impulsat per la PAC des dels anys 60 del segle XX (en el cas de l’Estat Espanyol, a partir dels anys 80).
Aquest model impulsat per la PAC es basava en dos plantejaments: subvencionar la producció europea per garantir preus baixos dels aliments a la població, i estendre un mode de producció de caràcter intensiu, alineat amb el que es va anomenar “revolució verda”. La intensificació de l’agricultura i la ramaderia, així com l’abandonament dels mètodes tradicionals per passar a monocultius i granges amb animals 100% estabulats, l’ús de fertilitzants sintetitzat, en són alguns exemples.
Des de l’inici dels 2000, el model ja dóna senyals d’esgotament: l’empobriment del sòl, la pèrdua de biodiversitat, la baixa qualitat de les produccions en termes nutricionals, els problemes de benestar animal i els primers casos de zoonosis (com va ser la “malaltia de les vaques boges”) van començar a indicar que el model requeria canvis. Però les successives reformes de la PAC no han incorporat de manera real un gir cap a models més sostenibles i menys intensificats, com és l’agroecologia.
En paral·lel, hi ha hagut un procés de mercantilització de la producció en el qual bona part de la petita i mitjana pagesia, i les terres que gestionaven, han passat a mans de grans empreses, de manera directa, o indirecta a través de processos d’integració o d’estar completament lligats a grans distribuïdores.
Es tracta, doncs, de dinàmiques que impliquen una proletarització absoluta de la pagesia, de manera que ja no són propietaris ni gestors dels seus mitjans de producció, sinó simplement mà d’obra subcontractada.
La pagesia actualment està en una situació límit. La majoria de la petita i mitjana pagesia té problemes per poder tirar endavant i guanyar-s’hi la vida. La dinàmica de la PAC ha provocat que bona part de la pagesia hagi optat per créixer i integrar-se per poder-se assegurar uns salaris. Però han quedat subjectes de grans empreses agroalimentàries, ja sigui per gestionar la producció, com per la seva comercialització; i pels bancs, ja que les inversions requerides per engegar o ampliar projectes son molt elevades.
A més, un dels grans problemes de la PAC i del seu desplegament a Catalunya ha estat l’aplicació de les normatives europees en termes de seguretat alimentària, bioseguretat, etc., de manera exagerada, extremadament burocratitzada i sense plantejar models diferenciats segons els volums de la producció. Això ha fet que els darrers 20 anys els tràmits per iniciar una activitat agrària o ramadera, fins i tot petita i sostenible, comporti un volum de documentació i tràmits molt car i extremadament difícil de gestionar.
La conseqüència directa de tot aquest procés és que des dels anys 80, on un 20% de la població ocupada a Catalunya es dedicava al sector primari, hem passat a menys d’un 2% (1,4% l’any 2022). Alhora, hi ha hagut una important concentració de terres en poques mans; en molts casos, d’empreses o fins i tot grans fons d’inversió.
Sumat a tot això, hi ha encara un altre problema que és l’accés a la terra. Els preus dels arrendaments agraris i de les finques estan disparats. Moltes persones que volen incorporar-se al sector no aconsegueixen trobar terres disponibles i, en moltes zones, el sòl agrícola s’està destinant a fer polígons, camps solars, o estan destinats al turisme (segones residències, etc.).
A l’inici parlàvem de la capitalització, per part de moviments d’ultradreta, del malestar de la pagesia. I és que la pagesia, com ja deia Marx, és una classe reaccionària. Davant de la situació de cul-de-sac actual, el que s’està reclamant són mesures d’urgència per tal de poder sobreviure o mantenir-se almenys com estan ara. Per no perdre més i mantenir-se amb el que tenen, o amb una certa idea de retorn als anys de més bonança del sector (en el cas de la ramaderia intensiva, els anys 90 van ser especialment bons, i hi va haver pagesia que va aconseguir ingressos importants).
I aquí és on ha fet forat el discurs d’extrema dreta, també en el cas català amb la recent irrupció parlamentària d’una versió “independentista” d’aquesta ideologia: davant de la situació a la qual ha portat el govern, exigir mantenir el mateix que s’ha fet fins ara, apel·lant com sempre a la idea que tot passat era millor, i que les exigències ambientals o els avisos de l’ecologisme són innecessaris i irrellevants.
Però aquest plantejament curtterminista no és raonable en cap cas, simplement pel fet que la situació climàtica, juntament amb una més que possible escassetat de fertilitzants (sigui per manca de matèria primera, o d’energia suficient per sintetitzar-los, o per un augment desmesurat dels preus), fa que el model que s’ha seguit fins ara sigui absolutament fràgil i voluble.
Alhora, és una irresponsabilitat que des dels estats, o des de la Unió Europea, no s’estigui promovent una política de relocalització i planificació de la producció agrària i ramadera; acompanyada de suports reals i contundents per facilitar l’adaptació al canvi climàtic, i cap a la transició a models de producció més sostenibles. I és una irresponsabilitat no només en termes ecològics o agronòmics (per evitar seguir contaminant aigües, empobrint el sòl etc), sinó en termes de seguretat de la població.
Tenir un escàs 40% de sobirania alimentària, i a més dedicar bona part de la producció agrària i ramadera del país a l’exportació, és un problema a l’hora de garantir el dret a l’alimentació de les persones. Mentre les grans distribuïdores segueixin controlant els processos de compra, i no s’apliqui realment la llei de la cadena alimentària (per manca de voluntat política), la pagesia segueix venent per sota costos de producció, però en canvi a les consumidores cada vegada els costa més omplir el rebost. Per tant, el marge de benefici que les distribuïdores s’embutxaquen és enorme.
I aquests beneficis són a costa de l’increment de casos de malnutrició al nostre país, i del fet que moltes famílies tinguin problemes per poder adquirir productes frescos que els puguin garantir una alimentació saludable.
A més, davant del canvi climàtic, que està impactant de manera molt directa i agressiva en el món pagès, les produccions poden patir grans pèrdues, o la impossibilitat de mantenir-se en les mateixes zones. Si no hi ha una política clara de com cal planificar la producció, la substitució de cultius, una gestió prioritzada de l’aigua per la pagesia, però alhora més optimitzada, moltes zones del país quedaran ermes.
El cas paradigmàtic és el Priorat, on després d’anys de promoció de la vinya es troben que els cal reg de suport per als ceps per tal que puguin aguantar les sequeres i augments de temperatura actuals. Però tots aquests canvis, siguin reorientacions de la producció, modernització d’instal·lacions (com en el cas del reg), etc., són molt cars. I en la situació actual de bona part de la pagesia, que a més està molt envellida, és impossible d’assumir sense suport públic.
Però, a més, davant del context d’escalada bel·licista actual, l’aliment (i els fertilitzants) és sabut que s’utilitzen com a arma de guerra. En un món regit per unes regles de lliure mercat salvatges, qualsevol situació geopolítica complexa comporta dinàmiques perverses d’especulació, retenció de productes, bloqueig de línies comercials, etc. Es va veure ben clar a l’inici de la guerra d’Ucraïna amb el cereal, que no podia sortir del territori, i com alhora es va desencadenar un procés especulatiu amb el cereal que en va disparar els preus.
Igualment, parlant en termes de seguretat, una altra gran amenaça que tenim en el nostre territori són els incendis forestals. S’ha repetit mil i una vegades que per mantenir el mosaic agroforestal i per tenir els boscos nets cal pagesia que se’n cuidi, cal ramaderia extensiva, i calen suports sobretot a la petita pagesia per fer tasques ambientals d’aquest tipus. Aquesta seria l’única assegurança real per tal que els incendis tinguessin un impacte social i personal menor (això ja donant per descomptat que el territori acabarà cremant, perquè la mateixa dinàmica de canvi climàtica fa que sigui necessari un canvi de vegetació general).
Per tant, no donar alternatives reals a la pagesia, no intentar que no plegui ningú més i treballar per la transformació i revitalització del sector ja no és un tema de localismes, ni de folklore, ni tan sols és només un tema ambientalista. És una qüestió de seguretat i garantia de supervivència per a totes nosaltres.
A l’hora de pensar quin ha de ser el model “alternatiu”, durant anys s’han fet visibles iniciatives de producció agroecològica, o extensiva, a petita escala, amb projectes molt compromesos. El problema és que la viabilitat d’aquests projectes també està en entredit. Molts se sustenten per l’autoexplotació de les persones que els tiren endavant, tenen unes situacions econòmiques molt precàries, i les alternatives a les grans distribuïdores (venda directa, cooperatives de consum), acaben sent formes de consum molt elitistes, impossibles d’assumir per la majoria de la classe treballadora.
Per tant, és imprescindible sortir d’un cert discurs de pagesia bona i pagesia dolenta segons el sistema de producció que hagin escollit. Un discurs que també ha allunyat a part de la pagesia de plantejaments d’esquerres, perquè s’ha sentit jutjada, convertida en culpables (per escampar purins, per explotar animals, per consumir aigua).
Cal centrar-se en defensar la necessitat d’un canvi de model, però sense que no quedi ningú enrere, i que permeti que les persones que es volen dedicar a la pagesia, ho puguin fer amb dignitat. Però un canvi que estigui acompanyat per les administracions, que fomenti una pagesia petita i mitjana, sistemes de producció més sostenibles, i reguli el mercat de l’alimentació.
