L’agroindústria catalana i l’abisme eco-social

Equip Comunicació En El Focus, Reportatges

Text: Redacció

Il·lustració: Eva Salvador

Amb una organització sense arrelament en el sector primari, les mobilitzacions pageses dels passats mesos ens han deixat més preguntes que respostes, però la necessitat de plantejar-nos com ens relacionem amb aquest sector i amb allò que acaba al nostre plat a taula.

Els posicionaments s’han plasmat des del rebuig a les mobilitzacions —«són uns reaccionaris», «són extrema-dreta»— fins a la simpatia i comprensió, si més no d’alguns punts defensats per part de la pagesia. En un comunicat de la CGT de Catalunya de títol ben explícit, Visca la revolta pagesa!, llegíem en el moment àlgid de mobilitzacions, el mes de febrer: «Com a organització que creu en l’autonomia, la sobirania alimentària i en l’autogestió de la societat per part de les treballadores (…) estem al costat dels pagesos i ramaderes autònoms i dels treballadors i treballadores del camp; al costat de tota la mà d’obra migrant, en molts casos sense papers, que són la baula més dèbil de la cadena».
En tot cas, s’apuntava a la mare dels ous: el capitalisme agroindustrial.


El mosaic agroramader català
En el sistema agroramader català, fent una pinzellada matussera, es podria assenyalar la producció de fruita a la plana de Lleida, les vinyes i ametllers del prelitoral, i l’avinguda del porc que és l’anomenat eix transversal, al centre del país.
En l’agricultura, els propis cicles de la terra sumats al sistema d’explotacions capitalistes intensives van acompanyats d’una mà d’obra quasi sempre migrant molt precaritzada i temporera, i uns sistemes de comercialització que exigeixen una sobreexplotació de la producció.
Per altra banda, com dèiem, la ramaderia ha anat ocupant una centralitat, orientada a l’exportació (majoritàriament de porcí) i, de nou, amb mà d’obra precària i sovint migrant.
Mentrestant, les petites explotacions familiars s’han convertit en satèl·lits de la gran agroindústria o viuen en una situació d’acusada autoexplotació i, quan tenen assalariats, en l’explotació d’aquests treballadors.
Aquest tipus d’explotacions, immerses en el mercat capitalista internacional, afronten cada cop més inversions, més consum d’agroquímics, antibiòtics, etc., i deixen als seus peus una terra desolada, contaminada de purins, amb esgotament de sòls i d’aigua.


L’agroindústria
Lluny d’una imatge romantitzada i idealista del món rural, som conscients que l’agricultura i la ramaderia estan plenament immerses en les lògiques capitalistes, en un sistema agroindustrial centrat en la intensificació de la producció i la internacionalització.
La situació ve de lluny i en podem veure la primera baula en aquelles vinyes verdes vora el mar d’on sortien destil·lats (aiguardent) per a l’exportació, ja al segle XVIII i al llarg del segle següent. Però el darrer segle la situació s’ha anat estenent i, més enllà de la fruita, la vinya i els ametllers, la ramaderia ha anat prenent un pes desmesurat.
Aquests canvis, com en la indústria, s’han endut per davant les petites explotacions, avui escasses i poc significatives, i han dut a un procés de proletarització i precarització.

Una mica d’història
El 1959, en l’Espanya grisa de la dictadura i la misèria, on veure una mica de carn al plat era per quasi tothom ben bé un somni de Carpanta, el nou Pla d’Estabilització obria una mica l’economia espanyola al món. O viceversa. Es van concedir permisos a empreses agrícoles nord-americanes i es van obrir fronteres a la importació de certs productes. L’agroindústria internacional posava els peus al nostre país.
El procés d’industrialització agroramadera, com sempre a Catalunya, es fa sense gaires recursos propis, creant uns forts desequilibris ecosocials i sempre des d’una posició perifèrica en l’entramat del capitalisme internacional.
Catalunya té un dèficit en la producció alimentària i alhora un moviment massiu d’importacions i exportacions vinculada a l’agroindústria que ens deixa un panorama àrid de manca de sobirania alimentària, explotacions intensives, mercadeig internacional, i en definitiva: diners a cabassos a mans d’uns pocs i misèria econòmica i de l’ecosistema català pels altres.
Com en el turisme, que va fructificar els mateixos anys i de manera similar al nostre país, es construeix en la sobreexplotació de la classe treballadora i els recursos naturals locals, mentre els governs no deixen de riure les gràcies als empresaris i fer gala de l’èxit per l’economia catalana. Els costos, no els anomenen.

La mobilització del proletariat agroramader
Des de l’anarco-sindicalisme, en les primeres dècades del segle passat vam construir un moviment força potent, amb un programa agrícola que passava per les col·lectivitats agràries, que es van poder plasmar en la revolució de 1936.
Avui la nostra presència al sector és quasi inexistent. És imperatiu que l’anarco-sindicalisme faci la tasca d’organització d’aquest nou proletariat agroindustrial, extremadament precari.

La necessària transició ecosocial
Quan van esclatar les mobilitzacions pageses l’hivern passat, just s’estava enllestint l’Informe per a la transició ecosocial a Catalunya, impulsat pel grup homònim de la CGT de Catalunya.
Publicat el mes de març, l’informe —que porta per subtítol Una proposta decreixentista— «pretén esbossar una sèrie de línies d’acció d’acord amb els principis de justícia social i ecològica des de l’autogestió i el suport mutu».
Esmentem aquí algunes d’idees que hi podem trobar.
Entre d’altres, s’apunta a la necessitat d’una repoblació rural amb mesures que promoguin serveis de tota mena i que, sobretot, incloguin polítiques d’accés a la terra per articular un sector primari fort i agroecològic i posin la custòdia del territori a mans d’organitzacions comunals.
Així mateix, és imperatiu el pas de l’agroindústria depredadora a l’agroecologia (Rosset i Altieri, 2018) i la sobirania alimentària (Via Campesina, 2003), enfortint un metabolisme agrari molt més reduït, orientat al consum local i no a l’exportació, que garanteixi el dret a l’alimentació amb el menor ús possible d’aigua i sense fertilitzants de síntesi ni fitosanitaris. A més, cal una gestió de residus circular, i tenir en compte la relació de l’agricultura i la ramaderia amb la biodiversitat, per potenciar-la en comptes de destruir-la.
Al seu torn, s’hauria de produir un canvi de dieta, en què desapareixeria el consum de productes llunyans i es reduiria dràsticament el consum de carn.
En l’àmbit socioeconòmic, s’aposta per reduir les llargues cadenes globals de producció i distribució reorganitzant econòmicament el sector al voltant dels mercats locals i les cadenes curtes de subministrament. La idea és construir sistemes alimentaris territorialitzats que poden millorar l’accés a aliments frescos, garantir una remuneració més gran de l’activitat agrícola (pal·liant la pobresa rural) i reduir la fragilitat i vulnerabilitat davant de situacions de crisi. A més, apostant per explotacions de petita escala, per la reapropiació de la terra i els coneixements, pel foment de les llavors locals, etc., que són condicions imprescindibles per a un projecte de reconstrucció de la subsistència que posi la vida al centre, fomenti un món rural viu i substitueixi la lògica mercantil per l’autonomia.
Així mateix, és clau incrementar l’escala de l’agroecologia per disputar l’espai a l’agricultura industrial i els canals majoristes de comercialització (a dia d’avui, l’agricultura ecològica a Catalunya segueix sent minoritària, i ocupa només el 15% de la superfície agrària utilitzada).
Una de les vies per potenciar-la podria ser l’articulació de projectes de mida petita i mitjana per afrontar conjuntament el transport, l’emmagatzematge i la comercialització, apunten els autors de l’informe.
La producció d’aliments té el potencial, en escenaris de decreixement, d’esdevenir un dels sectors tractors de treball i una transformació que pot portar com a resultat una revitalització dels espais rurals, una reconstrucció econòmica basada en l’autonomia material i econòmica, i l’extensió i la defensa de la biodiversitat silvestre i cultivada.

BIBLIOGRAFIA