Editorial de l’edició impresa del Catalunya núm. 233 de maig – juny de 2024
El Catalunya torna al carrer i ja fa un any des de l’inici d’aquesta nova etapa. Al llarg d’aquest any la nostra organització, la CGT de Catalunya, s’ha anat enfilant en un creixement sostingut que fa anys que acompanya les nostres lluites i que ben aviat pot passar a un creixement exponencial per poc que juguem bé les nostres cartes. I això és aprofundir en l’anarco-sindicalisme i les seves senyes d’identitat; aprofundir en aquest empoderament de la classe treballadora que ha decidit plantar cara i no delegar, sumant colze a colze des dels sindicats i des de les seccions sindicals.
Exemples com el de les companyes d’H&M, en vaga indefinida des de fa setmanes, són una inspiració. Us animem des d’aquí a donar-los tot el suport i solidaritat; que es noti l’ajuda mútua, en les mobilitzacions i en la caixa de resistència.
Afrontem temps difícils: continuen guerres i genocidis, la dreta i l’extrema-dreta es van fent forts, la inflació ens ofega, l’especulació ens desnona, el capitalisme ens avorreix i ens mata. Per això és important seguir treballant dia a dia des de l’anarco-sindicalisme per liderar la resposta i situar-nos com la referència de la classe treballadora en les properes dècades, per dibuixar un nou horitzó d’emancipació, antifeixista i anticapitalista. Com diu el nostre secretari d’acció social en les pàgines d’opinió, «ens neguem a militar per simple dignitat o obligació moral»; hem d’omplir-nos d’orgull i força per «millorar les nostres vides avui i per enderrocar la injustícia de la dictadura dels mercats demà».
Aquest demà que hem de començar a dibuixar ens ha portat a posar el focus en les mobilitzacions al camp i la necessària transició ecosocial. Reflexions que cal fer avui ja i que han de portar sovint a preguntar-nos els per què. Així ho feien els docents de la CGT en les Jornades pedagògiques celebrades a Reus el passat mes d’abril: «més que distraure’ns amb el com, com si hi haguera una recepta màgica [als reptes educatius], la majoria de vegades ens caldria pensar més en per a què», escriuen en la crònica d’aquelles jornades.
L’Òscar Murciano ens parla de les vagues al sector informàtic i de nou veiem la intenció, la preparació i la reflexió necessàries per sortir a plantar cara: «a DXC els dies abans els sindicats convocants ja sabíem que funcionaria, no es van llançar els daus a l’aire a veure què sortia», afirma.
En aquest número hi trobarem també una breu guia d’autodefensa contra les empreses contractades per controlar les baixes laborals; la conversa amb Chris Ealham, que ens aporta la seva mirada britànica a l’anarcosindicalisme ibèric; Heura Negra ens aporta una reflexió sobre les presons; el Luca Queirolo Palmas i el José González Morandi ens presenten un excel·lent reportatge sobre la diàspora i la misèria a les mines del Sahel; etc.
El maig, el juny i tot l’any: la falç al puny. Ens hi va la vida.
