Text: Heura Negra – Assemblea Llibertària de Vallcarca
Imatge: David Benet
Perquè ha augmentat la conflictivitat a les presons?
L’assassinat de la Núria, treballadora de cuina de la presó Mas d’Enric (Tarragona), el passat 13 de març, va fer esclatar una vaga de funcionaris de presons a Catalunya. Les carcelleres van manifestar que el motiu de la vaga era la insostenibilitat d’una situació laboral que les exposava cada vegada a més violència i que no se sentien segures al seu lloc de treball. Les principals demandes eren: més seguretat, més personal i més recursos. Encara que la mort de la treballadora a mans d’un pres va precipitar les protestes, les demandes vénen de lluny.
S’ha vist per xarxes socials i mitjans de comunicació com les carcelleres en vaga han tallat els accessos, han intentat ocupar el departament de Justícia, i també han impedit les entrades i sortides de familiars a moltes presons catalanes. El que no s’ha exposat als mitjans és com algunes d’aquestes accions de protesta han tingut conseqüències directes en la vida i els drets de les persones preses: se’ls va impedir la sortida de les cel·les durant dies, així com les visites de familiars i advocats; es van retardar les sortides i entrades de presó a les mateixes preses; se’ls va impedir la compareixença a judicis; etc.
Tota protesta és legítima?
En primera instància, les funcionàries de presons demanen que se les consideri agents de l’autoritat, amb les dotacions legals i armamentístiques que aquest fet suposa. Si, fins la data, les presons s’han tractat com un món a part i s’ha girat constantment l’esquena a les recloses —per haver transgredit normes socials irreparables als ulls de l’Estat—, el fet que, en un futur, aquests espais puguin estar controlats per agents de l’autoritat (la paraula dels quals seria legalment més vàlida que la de la resta), faria que l’opacitat a les presons fos encara més accentuada. És a dir: l’existent situació d’abús, discrecionalitat i violència a les presons seria encara més exacerbada, motivant la idea d’un espai de no-dret habitat per no-persones.
Des d‘inicis del 2024, sis persones preses s’han suïcidat a les presons catalanes. Durant el 2023 van ser 33 les persones recluses mortes, ja fos entre reixes o bé en algun permís especial. Un informe del Departament de Justícia anuncia que l’any 2023 es van realitzar 863 contencions mecàniques, gran part de les quals es van dur a terme a Brians 2, on la mitjana de les contencions va ser d’una cada tres hores. Tampoc podem oblidar que moltes preses viuen sotmeses al règim d’aïllament (Departaments Especials de Règim Tancat o DERT), tant les que pateixen les contencions mecàniques com les que no (no hem pogut trobar les dades de l’aplicació d’aquestes dins del règim especial). L’ONU ha advertit reiterades vegades de les conseqüències fatals que té el DERT sobre la salut i el benestar de les persones preses; malgrat aquestes denuncies públiques, a Catalunya se segueix utilitzant indiscriminadament.
Una altra de les demandes de les persones carcelleres és que les preses més conflictives o que hagin ingressat a presó per delictes de sang no puguin treballar, donat que pregonen que és durant el desenvolupament del seu exercici laboral quan es produeixen més incidents. Aquesta demanda xoca frontalment amb dues realitats: 1) que la majoria de les persones preses volen treballar, ja que és una de les poques activitats a realitzar dins la presó; i 2) que és la manera d’obtenir uns certs ingressos (força irrisoris) i poder tenir perspectives de futur en sortir.
Existeix una deshumanització tal de les persones preses que sovint fa no indignar-nos al veure vulnerats els seus drets. En aquest cas, mirem quins són els motius majoritaris pels quals la gent és detinguda i entra a presó: segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), el 2022 hi havia 7.713 persones preses a Catalunya. 3.219 d’elles per cometre delictes contra el patrimoni i l’ordre socioeconòmic i 1.519 per delictes contra l’ordre i la salut públics. Per tant, veiem que els dos delictes majoritaris responen a qüestions socioeconòmiques; així, ens preguntem: per què quan parlem de persones preses no ens preocupa que se les utilitzi com a moneda de canvi per exigir mesures o “millores” laborals?
Permetríem que altres funcionàries del sector social tinguessin pràctiques reivindicatives similars a les carcelleres per tal de defensar el seu lloc de treball? Imaginem que les treballadores de residències d’ancians protestessin tancant a les persones a les habitacions, prohibint-los de l’oci, i l’entreteniment? O els tallessin les comunicacions amb l’exterior i no els permetessin les visites? Ens semblaria legítim que castiguessin a les persones beneficiàries del servei, vulnerant els seus drets?
A banda, ens agradaria destacar que les presons són espais altament masculinitzats pel que fa els seus treballadors; creiem que això afecta directament a la manera de respondre davant de la conflictivitat i en la formulació de les demandes. És per això que les demandes exigeixen més mà dura i més capacitat de repressió, demanant més armes i càstigs. A més, l’enfocament de les demandes de les carcelleres criticant les propostes bonistes de les direccions de presons que busquen models penitenciaris “més amables”, tenen un to prou similar al de l’extrema dreta quan qüestiona les polítiques socialdemòcrates.
En una cosa estem d’acord: sabem que la presó ha de canviar, però ho ha de fer en la direcció contrària de les demandes de les carcelleres. Un canvi tan radical que suposi la millora de les condicions vitals i laborals, tant de les funcionàries de presons com de, sobretot, les persones preses.
Però ben bé, què s’amaga darrere d’aquestes demandes?
Com hem mencionat anteriorment, el fet que la situació laboral de les carcelleres s’equiparés a la dels agents de l’autoritat (com ara la policia), els permetria, en primera instància, l’obtenció i l’ús d’armes. Per altra banda, qualsevol baralla o agressió on una persona funcionària estigués implicada seria processada com a delicte en cas de rebre algun cop, etc. Actualment les agressions que cometen les persones funcionàries de les presons ja queden sovint impunes; al considerar-les figures d’autoritat, per tant, es desprotegiria encara més les persones preses. Aquest fet ja s’observa dia rere dia als Centres d’Internament d’Estrangers o CIES, on el control recau en mans d’agents de l’autoritat i on observem situacions de desemparament crítiques, vinculades a l’elevat nombre d’agressions i violència institucional cap els interns.
Les demandes de les funcionàries van en la línia d’augmentar les eines repressives disponibles per poder aplicar més mà dura als presos i, així asseguren, sentir-se “més segurs”. Però, què ens diu l’evidència sobre la conflictivitat a les presons?
A països com Estats Units d’Amèrica, on les presons estan controlades per agents de l’autoritat, s’ha evidenciat que la conflictivitat i les agressions no han disminuït. Són presons on moren més persones preses, així com més funcionàries de presons, i on la violència està a l’ordre del dia. La teoria és que la presó hauria de restaurar les persones per torna-les a la societat, però queda demostrat que l’augment de la violència i del càstig no van en aquesta direcció.
Demandar més recursos té sentit, ja que, evidentment, cal millorar les condicions laborals de la classe treballadora en general; però quan es relaciona l’augment de la seguretat en l’entorn laboral amb l’augment del nombre i de l’ús d’armes, hi ha alguna cosa que grinyola. No només desencaixa el fet que una persona funcionària manegi armes en espais tancats i amb persones indefenses, sinó també la lògica que ningú garanteix que una arma dins la presó no pugui també ser utilitzada per una persona presa. Seguretat no són armes: seguretat són polítiques i mesures que no amplifiquin i tensin els problemes ja existents (com s’observa en contextos on la presó és altament punitiva i on s’utilitzen un gran nombre d’armes, on el nombre de morts és més elevat).
Creiem que les demandes dels carcellers només poden tenir un sentit: l’augment de la repressió i violència cap a les preses. L’augment de recursos només estaria destinat a incrementar els potencials perills a la presó, alhora que critiquen les polítiques públiques vinculades amb la millora de les presons i fer-les més “amables” (concepte altament criticable des de l’antipunitivisme i el moviment anticarcerari, però necessitaríem un article sencer per parlar d’aquest concepte), que busquen millorar les condicions de les persones preses i reduir-ne la repressió.
De fet, l’evidència mostra que la reducció de la repressió i de les armes a la presó, i l’increment d’altres serveis (socials, laborals, d’oci, etc.) millora l’estat dels presos i, per tant, millora la seguretat de les funcionàries. No tenen sentit les seves demandes, no cal mà dura: cal que les condicions de les persones preses millori. Un bon exemple és la necessitat de millora en l’atenció sanitària, concretament en l’atenció a la salut mental; cal que, en tot moment, es tinguin en compte les addiccions, els seus tractaments i els seus abordaments. Durant la vaga de funcionàries s’ha impedit que les preses sortissin de les cel·les, empitjorant la situació i l’estat de les preses que consumeixen i generant abstinències involuntàries, fet que pot haver tensat les situacions de violència. Sabem que cal ampliar el nombre de professionals especialistes tant en salut mental com en addiccions, que puguin atendre als presos que ho necessiten i així garantir la seva seguretat.
A banda, és important destacar que els carcellers és el col·lectiu de treballadors més ben organitzat i sindicalitzat de la presó (per la simple raó de ser personal funcionari). Sovint, la resta de treballadores hi treballa a través de subcontractacions, augmentant la rotació laboral, dificultant la garantia dels seus drets laborals, així com l’auto-organització. És per aquest fet que, freqüentment, només escoltem les demandes d’un tipus de treballador de presons: les dels carcellers, amb una conegudíssima mirada punitiva. Aquest fet va en detriment de poder parar atenció i escoltar a altres professionals, com ara les treballadores socials, les terapeutes, cuineres, talleristes… que, possiblement, tenen una mirada, una aproximació i un enfocament radicalment diferent, i que la seva mera existència i pràctica professional és molt més útil a l’hora de resoldre situacions d’inseguretat o conflicte a les presons.
Per què ha augmentat la inseguretat a les presons?
Potser és cert que s’ha produït cert augment de la inseguretat a les presons catalanes, tant pel que fa a la situació de les preses com de les treballadores. Però com hem pogut entreveure anteriorment, aquest fet es deu a la manca de recursos destinats a vetllar pel benestar dels presos, així com per abordar situacions crítiques de moltes de les persones entre reixes. Una pèssima aproximació a la salut mental, una consideració penosa a la necessitat d’espais d’oci i laborals, així com una desconsideració general a les necessitats i demandes de les preses per part de funcionaris i institució fa que la situació i la vida de les preses corri greus riscos.
Concretament, en el cas que ocupa la mort de la treballadora de Mas Enric, no es va tenir en compte i es van ignorar deliberadament les demandes de la cuinera, quan va comunicar reiterades vegades que no volia compartir l’espai de la cuina amb el pres que la va assassinar. En cap moment es van escoltar les seves demandes i els encarregats de donar resposta a la petició no van acabar activant cap protocol, o canviant d’espai al pres. Però, per què no es va fer res? Possiblement perquè l’empresa encarregada les treballadores de cuina, no va donar importància a les recomanacions de la cuinera i, per tant, no van generar-se els moviments necessaris. Per tant, veiem que la responsabilitat de no garantir de la seguretat de la treballadora va ser de l’empresa contractant, quan eludia les seves demandes. Amb això no volem treure responsabilitat al pres i a la magnitud dels seus actes; però no podem oblidar i, de fet, hem de recordar constantment, que la última responsable de vetllar per la seguretat i les necessitats de les treballadores és, en definitiva, l’empresa contractant i, per tant, la institució penitenciària. És per això que no té cap sentit castigar al total del col·lectiu de presos i preses de Catalunya per una acció individual comesa per un sol pres, en un espai laboral on la responsabilitat era de l’empresa i la institució i, per últim, on es coneixia de bona mà les demandes de la cuinera, manifestades reiteradament.
Abolir la presó?
Sabem que a les presons hi van les persones que han comès un delicte, però darrere aquest delicte hi apareixen els aspectes que responen a la manera en què mirem i classifiquem socialment a les persones. Sabem que a les presons hi ha un nombre més elevat de persones racialitzades i pobres, que no pas de blanques i riques. Sabem que la presó funciona ideològicament com un espai on dipositar els indesitjables, deslliurant-nos de pensar en els problemes reals de les comunitats d’on provenen els presos. Així que, realment, ens podem imaginar una societat en què la raça i la classe social no determinin les possibilitats de rebre un càstig i de, per tant, acabar a la presó?
Tenim molts reptes: repensar la presó és un primer pas, però el més difícil és imaginar nous paradigmes de justícia en què el punitivisme i la presó no siguin la principal resposta. Ara bé, com a societat, estem preparades per afrontar aquest horitzó?
Hem analitzat tot el fil dels fets i el per què hem arribat fins aquí, però també creiem que és important posar sobre la taula que, a llarg termini, creiem en l’abolició de les presons i els aparells repressius i punitius de l’Estat. Ara bé, sabem que no ho aconseguirem d’un dia per l’altre, que socialment necessitem estar molt més ben preparades i que, ara per ara, cal garantir el major benestar possible per totes les persones que viuen privades de llibertat.
Bibliografia:
