Roger Gras
Chris Ealham va ser el primer de la seva família a anar a la universitat, on es va quedar per doctorar-se i, més tard, treballar. La seva especialitat és la història de l’anarcosindicalisme. És autor de La lluita per Barcelona. Classe, cultura i conflicte, 1898-1937 (Barcelona, 2022) i Vivir la anarquía, vivir la utopía: José Peirats y la historia del anarcosindicalismo español (Madrid, 2016).
Vas prologar la reedició de l’editorial Virus de l’autobiografia d’en Joan Garcia Oliver El Eco de los pasos. La seva vida i trajectòria militant, de cambrer a ministre de Justícia de la II República Espanyola, exemplifica el que significà l’anarcosindicalisme ibèric en la presa de consciència, individual i col·lectiva, autodidactisme, consciència de classe i, quan va ser “necessari”, tacticisme i aliança política?
Per aclarir i ser just amb el treball de Virus, és una versió corregida del llibre. Estic d’acord que Joanet era un gran exemple d’aquells “obrers il·lustrats” que abundaven en el cenetisme; nens que es van convertir en obrers molt joves però que aconseguiren un nivell cultural important.
Per mi, ell era sobretot un lluitador anarcosindicalista, un lluitador “de carrer”, però molt típic de la CNT: arribà a ser un “líder”, un gran orador, i sempre un proletari orgullós de ser-ho, i des d’aquí sorgiren les tensions amb els anarquistes de classe mitjana com Montseny o Toryho; gent que denigra a “El Eco” com a liberals radicals-iconoclastes. Les aliances que acceptà més tard eren les del seu moviment —crec que sempre defensava la CNT, o amb la pistola a la mà o al ministeri—. Lògicament molts entenien la seva entrada al govern com una “traïció” —no el jutjaré, prefereixo entendre. Em sembla absurd suggerir que era un revolucionari un dia i reformista el següent, si bé crec que deixà d’actuar de manera revolucionària l’hivern del 35 o primavera del 36, quan acceptà la política frontpopulista, com gran part de la CNT.
Recordo que farà uns vint anys que uns amics punks d’una casa okupa àcrata del barri de Gràcia de Barcelona van editar un cartell amb la frase «Todos los governantes son unos asesinos» amb una A encerclada. Crec recordar que apareixien els rostres de Franco i no puc assegurar si Lenin o Stalin, i Lluís Companys. A mi, que hi aparegués Companys em va grinyolar. Per la seva trajectòria d’advocat de cenetistes a la seva joventut i en part per trobar-se corprès, el 1936, davant d’una CNT que controlava el carrer i pretenia les institucions. Exercí Lluís Companys la “repressió republicana” contra la CNT i les revolucionàries?
Crec que aquell cartell tenia més a veure amb les lluites d’aquell moment; o sigui, formava part d’una crítica dirigida als deixebles o als hereus de Companys de l’època —no hi ha indicis que Companys tingués gulags com Stalin o camps d’extermini com Hitler o les cunetes de Franco. És clar, durant la República —sobretot el 1934, quan la Generalitat assumí el control de l’ordre públic— hi ha una repressió autonomista forta contra la CNT, però Martínez Anido als anys ’20 fou molt més repressiu. I sabem que quan Companys estava empresonat al castell de Maó menorquí amb Seguí i dotzenes de cenetistes destacats, Lenin i els bolxevics ja havien creat la Cheka, coses que no hi caben en un cartell.
Es van recuperant noms força desconeguts de la historiografia llibertària. Felipe Sandoval a Madrid arran del documental “El honor de las injurias” o Manuel Escorza del Val a Barcelona amb el llibre “El eco de las muletas” de Daniel Capmany, per posar dos exemples. Resten encara moltes investigacions per realitzar i arxius per consultar de la nostra historiografia?
Depèn del que entenem per historiografia. Avui es publica molt i entre la meva feina i la investigació no tinc temps per llegir tot el que m’agradaria. De totes maneres, crec que encara hi ha molt per escriure respecte el passat. És important distingir entre les cròniques o narracions històriques que recopilen dades respecte el passat i la historiografia, que és analítica, crítica i basada en una metodologia rigorosa respecte l’ús de les fonts històriques. No és una qüestió d’esnobisme, ni es tracta de crear una frontera entre historiadors professionals i no professionals —és clar que és possible fer historiografia fora de la universitat i l’Acadèmia, n’hi ha molts exemples: Ronald Fraser i la seva obra monumental Recorda-ho tu i recorda-ho als altres o Dolors Marín, antropòloga de formació. Després hi ha historiadors “professionals”
entre cometes, que escriuen i investiguen vers l’anarcosindicalisme i, en comptes d’avançar en l’anàlisi historiogràfic, repeteixen estereotips i clixés. En fi: és qüestió de fer un treball rigorós i analític, amb un esperit crític, en comptes de narrar els fets. Escriure respecte el passat no és necessàriament historiografia. Vaig a un restaurant i comento el que m’agrada, però ni jo ni ningú em considera un crític gastronòmic.
L’organització Mujeres Libres, amb la seva proposta anarcofeminista, va néixer als primers anys 30 del segle XX en contraposició a l’home militant de la CNT que sentia que ell “manava” al sindicat i la seva companya a la llar. Seguim igual? Com podem els homes àcrates responsabilitzar-nos del nostre masclisme?
Jo crec que s’ha superat allò de la companya a casa però queda molt camí per recórrer encara. El 15-M va aparèixer una pancarta d’alerta pels homes reunits a Sol de Madrid on s’hi llegia: «la revolució serà feminista o no serà».
La II República suposà una major repressió per les classes més proletaritzades? Per què es segueix “confiant” en el camí parlamentari i el seu joc domesticador? Creus que històricament l’anarquisme ha “pecat” de “mansoi”?
Amb la República, fins el cop del 36, crec que la repressió republicana era clarament diferent a la que existia amb la Monarquia. Per dir que era major seria necessari calcular les víctimes de la repressió estatal, cosa que no he fet. Sabem de Casas Viejas i diversos incidents de força mortal de la nova policia republicana, la guàrdia d’assalt, fets que exploro en el meu llibre respecte Barcelona. Allà també hi analitzo com l’estructura econòmica no va canviar significativament amb la Monarquia. Dit això, crec que seria absurd dir que la República era pitjor que la Monarquia. Però no era un paradís per als obrers, com alguns ens han proposat. I, és clar, si mirem els règims que van precedir i van seguir a la República, és bastant fàcil veure per què aquest sistema ha estat mitificat com l’edat d’or del liberalisme espanyol, quan aprovaren una llei de “vagos y maleantes” per empresonar els obrers més empobrits en temps de crisi econòmica!
Jo em vaig formar culturalment en el punk britànic i recordo bé un eslògan d’aquella època: “Follow no one. Lead yourself” (“No segueixis ningú. Guia’t tu mateix”). No em considero qualificat per parlar dels que confien en el camí parlamentari —els hauríem de preguntar a ells i a elles—.
A Catalunya, el “magma llibertari” ha influït en maneres organitzatives dels primers moments de Podemos, fins a certs sectors de la CUP. Sents que existeix un moviment anarcosindicalista fort, aglutinador i eficaç per a les classes populars? Acabà tot amb Martín Villa i l’atemptat amb infiltració policial del cas Scala de 1978?
Crec que encertà Tomàs Ibáñez quan parlà d’un “anarquisme extramur” a l’estat espanyol; quelcom que veiem aquí i en l’àmbit internacional amb algunes de les lluites contra la globalització. Clarament Martín Villa no va acabar amb això.
Has traduït a l’anglès la monumental obra de Josep Peirats La CNT en la Revolución Española. Com s’ha rebut aquesta obra entre el públic anglosaxó? És més senzill explicar l’anarquisme ibèric a les universitats anglosaxones que a Espanya? Per què?
No el vaig traduir. No sóc traductor, però hi vaig intervenir a nivell tècnic amb la traducció del primer volum. Fou un projecte d’Stuart Christie i Federico Arcos que em van demanar que edités els tres volums escrivint introduccions per cada un d’ells. És un exemple del gran interès per Espanya en el món anglosaxó, però no crec que hi hagi avantatges a les universitats d’allà.
Crec que a Espanya es comprèn molt millor el context històric i polític en el que el moviment llibertari existia. Si bé el frontpopulisme ha estat hegemònic a la universitat espanyola des del franquisme —i això ha limitat l’anàlisi universitari del moviment anarcosindicalista—, hi ha molt bons historiadors espanyols. Ja no estem al franquisme, quan els hispanistes tenien més llibertat per analitzar temes espanyols.
Quins projectes tens ara mateix?
Estic preparant una biografia completa i crítica de Garcia Oliver. És un projecte que sorgí del pròleg de El Eco de los pasos. Tot i la seva importància per l’anarcosindicalisme i la història del segle XX, Garcia Oliver no té una biografia seriosa; tan sols hi ha un parell d’hagiografies que no aporten molt perquè no van més enllà de les seves memòries. A més a més el meu biografiat està molt mal entès: o és “deificat” o “denigrat”. Tinc les meves crítiques, és clar, però curiosament han canviat amb els anys. I amb aquest projecte, vaig modificant i reavaluant el meu bagatge. Serà un llibre llarg, segurament el més llarg que he escrit. Porto força temps amb les fonts primàries i he preparat un text llarg respecte la política armada de Garcia Oliver des del pistolerisme fins al 36, que és una reavaluació important de les seves influències. La pena és que el treball m’impedeix córrer, però al mateix temps alguna cosa em fa pensar que els llibres preparats amb cura i lentitud tenen un recorregut més llarg.
