Toni Àlvarez
Dels molts aspectes que travessen l’educació formal n’hi ha un que marca de forma taxant el fet
educatiu: les relacions que es produeixen a dins dels centres educatiu, totes elles. Entre
alumnes, alumnes i docents, docents i famílies i entre docents, com les més quotidianes, totes
elles marcades per l’administració i el seu funcionament, les seves normes.
Aquesta columna porta nom de dona, com ho són la majoria de professionals de l’educació. És
el nom fictici d’una amiga que m’ha recordat com poden ser de tòxiques les relacions dins dels
centres educatius. No són tots, ni la majoria, però està passant.
La Maria és una dona forta, molt acostumada a lluitar contracorrent des de ben petita, sempre amb ànim constructiu i encarant els problemes quan vénen mal dades. Ara mira de recuperar-se d’un diagnòstic de depressió i un quadre d’ansietat que l’ha deixat fora de lloc; sí, fora de la seva escola, que no és un joc.
Malauradament és una història molt més comuna del desitjable. Les seves opinions professionals no coincideixen amb una part de l’equip docent i l’expressa en veu alta al claustre o a les trobades docents, que és el lloc on pertoca. I poc a poc el silenci comença a imperar al seu voltant; mirades còmplices amb somriures irònics (o cínics) quan expressa opinions diferents. Tot és molt subtil, però totalment perceptible. De tant en tant rep instruccions de males formes, faltant-li el respecte i les formes mínimes. Es cronifica en el temps, la Maria deixa de discrepar en col·lectiu i vetlla per fer la seva feina a l’aula, “simplement”. Però es veu que ja és “tard” i continua el silenci al seu voltant i els atacs a la seva dignitat.
La Maria, que és una persona amb trajectòria i recursos per defensar-se, ha anat descobrint que ella és una més de les docents que, en els darrers cursos, ha hagut de marxar d’aquest centre educatiu amb un diagnòstic com el seu. Un company li comenta que tres cursos enrere es va informar la inspectora, però com que és un centre que “funciona” i que “no dóna problemes” no va passar res.
Un delegat sindical li recomana que expliqui el cas a la secció de riscos laborals del departament d’educació, però la por i l’inici d’un tràmit que no sap ben bé on la portarà la fa desistir. Quan acabi el curs canviarà de centre. Ella no vol continuar; la direcció tampoc.
Ha guanyat la por una vegada més. No hauria de passar; un claustre hauria de ser el lloc de debat pedagògic, de respecte vers totes les veus que fan escola. El darrer currículum d’educació bàsica (Decret 175/2022, de 27 de setembre) és molt explícit amb un dels encàrrecs que tenim com a docents: «L’alumnat, en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, ha d’aprendre a ser competent per viure i conviure d’acord amb els valors propis d’una societat democràtica, plural i diversa». És possible que no siguem una societat tan democràtica, plural i diversa com els papers en volen fer creure; ja sabem que els centres educatius són reflexe de la seva societat i el seu funcionament.
Quan els mecanismes de control que han de vetllar pel bon funcionament dels centres educatius no funcionen o generen desconfiança, s’han de revisar. El decret de plantilles, des del 2014, va rebregar el clau en claustres on ja es respirava la manca d’opinió i significació dels docents. Protocols poc clars, figures COCOBE i molt bones paraules i desitjos per part de l’administració no fan realitat que sigui possible un veritable estat de debat i discussió pedagògica, sense anar contra ningú, aprenent de l’altre. Sense humiliar, sense nepotisme, sense conseqüències ni sancions per pensar diferent. El que, com a docents, tenim obligació de permetre i crear amb i entre els alumnes, a l’administració li costa vetllar perquè sigui real amb els docents.
Sigui incapacitat o manca de voluntat, aquesta disfunció genera malestar i impotència en una part dels docents, mentre alguns cauen en diagnòstics com el de la Maria, fugint del centre educatiu de torn. Quantes “Maria” hi ha actualment a Catalunya? L’experiència ens diu que no és difícil trobar els centres on es produeixen aquestes pràctiques; la mateixa experiència també ens diu que l’administració mira cap a una altra banda i s’inhibeix fins que pot.
“Quis custodiet ipsos custodes?” (Qui vigilarà els vigilants?) deia al segle II de la nostra era el poeta romà Juvenal. Han passat dos mil·lennis i aquí seguim, esperant un impossible.
