Luz Modroño, doctora en Psicologia i professora d’Història a Secundària
Pas a pas, quilòmetre a quilòmetre, amb les botes cada dia una mica més desgastades i amb més pols, però amb l’ànim més enfortit, des de fa vuit anys un grup de senderistes dóna un nou sentit a caminar: treure de l’oblit i recuperar el camí que fa 87 anys van recórrer milers de persones fugint de l’amenaça i el terror que, al seu pas, sembraria un grup de militars rebels per als quals faltar al seu jurament d’honor era una cosa que no revestia cap importància. Deshonor del que mai no van ser jutjats i que va sembrar la mort i el terror per tot Espanya. El Progrés i la Llibertat que venien de la mà de la República van haver de deixar pas a la por, la perplexitat, el dolor, la mort, la sang, el patiment que durant gairebé 50 anys va ser el vestit amb què es va vestir el país. I tan enganxades van quedar les seves costures a la pell, que avui, després de gairebé un segle d’aquella atrocitat, segueixen sense deixar-se anar.
Una història segrestada però viva i latent entre la sorra d’unes platges que un dia es van tenyir de sang. Un episodi que va esperar pacient durant gairebé un segle a veure la llum de la veritat i que aquest any, finalment, ha aconseguit entrar als llibres d’història en haver estat proclamada part de la Memòria Històrica del poble.
A set anys del centenari de la proclamació de la Segona República i a dotze del de l’esclat d’una guerra genocida que canviaria definitivament el futur del nostre país, encara el silenci vestit de desconeixement està a les cunetes i a la memòria.
Un bon dia del 2017, tres senderistes van posar en marxa una iniciativa que fins ara és única a Espanya, liderant una marxa que any rere any es veu incrementada amb més participants, i van iniciar el camí del que avui és La Desbandà. Durant 10 dies, cada any des de llavors, tornaran a trepitjar la terra que van trepitjar milers de malaguenyes, la majoria dones i els seus fills, fugint de les amenaces de mort i violació que cada tarda, a manera de sobretaula fúnebre, anunciava per la ràdio Queipo de Llano.
Almeria es manté ferma i lleial a la República. Milers de dones i els seus fills i filles es dirigeixen cap allà. Però pel camí seran bombardejats per terra, mar i aire. No hi va haver clemència per als milers de persones que entre els dies 7 i 17 de febrer fugien de la mort i l’horror de la bèstia negra. Encara, si escoltem atentament, es pot sentir rebotant entre les roques el plor dels nens i nenes davant del cadàver de la mare, el de la mare davant del cos inert i fred de la seva filla, del seu fill. No se sap del cert quants éssers humans van trobar la mort en un camí pel qual van fugir per viure. El cel es va tenyir de negre mentre el mar enfurismat es tenyia de vermell. Vaixells italians i avions alemanys disparaven contra aquests éssers convertits en titelles de fira, en blancs fàcils. Amb deu dies n’hi va haver prou per assassinar un nombre que oscil·la entre 5.000 i 10.000 persones. L’ocultació del fet, la dissimulació i la negació aconseguirien que per més de vuitanta anys aquest drama quedés ocult. A poc a poc, el silenci producte de la por va anar enterrant com una llosa pesada els fets, i el seu record només trobaria acomodament en la memòria dels seus protagonistes.
Però la història és tossuda i la veritat acaba obrint-se pas. Aquesta vegada van ser tres caminants, Marcos González, José Manuel Gálvez i Rafael Morales, que es van calçar les botes i van començar a transitar pel camí maleït. Es va córrer la veu i aviat més de vuit-centes persones van unir els seus passos i el seu crit en una llarga cadena unida per sòlides baules de Veritat, Justícia i Reparació. La Desbandá acabava de néixer.
Avui, la seva vuitena edició ha aconseguit finalment una nova fita: la del reconeixement. El Ministeri de Memòria Democràtica ha declarat aquests dies i aquest crim part indissoluble de la història del nostre país. Reparació.
Avui els escenaris són uns altres, però les lluites fratricides continuen tenyint de sang i dolor la terra que habitem. Els crims per violència de gènere contra les dones presenten xifres insuportables d’assumir i les bombes continuen matant éssers innocents i aliens a la lluita de poder que qualsevol guerra representa. Europa continua contemplant des de la seva talaia de confort els escenaris de mort, crueltat i guerra que l’envolten, calibrant el grau de condemna diplomàtica a emetre mentre segueix venent armes i endurint fins a límits mai coneguts l’acollida a les nostres terres als quals fugen, blindant les portes d’entrada, signant vergonyosos pactes contra el dret d’asil de la gent, negant protecció als qui fugen de la gana, la persecució i la guerra. Són les noves Desbandás del segle XXI.
Mentrestant, nosaltres seguirem caminant colze a colze, elevarem la nostra veu per senders i camins reclamant Veritat, Pau, Justícia, Reparació. Les nostres botes estan desgastades, però les nostres ànimes segueixen netes sabent que allò que altres anomenen utopia és l’únic camí pel qual transitar.
