Adriana Rubio
Convertir les escoles en un lloc habitable no és una tasca fàcil. La institució, amb la seva funció reproductora, actua com una piconadora. Més d’una se sentirà identificada quan dic que, a vegades, en tot el matí, no hem tingut temps d’anar ni al lavabo. Ja no dic de beure aigua o fer un cafè o una infusió. Anem d’urgència en urgència, resolent conflictes, preparant continguts, festes vàries que s’encadenen les unes amb les altres, imaginant noves activitats engrescadores, fent sortides i tallers, coordinant-nos amb professionals externs, trucant a famílies que han oblidat l’autorització, atenent l’alumnat de pràctiques i tantes altres coses que em deixo d’escriure.
M’agrada preguntar-me quins elements podem relacionar amb l’habitabilitat. I tot i que podríem dir moltes coses, crec que ens posaríem d’acord, ràpidament, amb la paraula “temps” (que és paraula i concepte alhora). Tantes coses depenen del temps! La nostra qualitat de vida hi té relació directa i la qualitat de les relacions també.
Gaudir del temps té a veure amb la confiança. Una escola (i una institució educativa) on la confiança no sigui el centre del projecte educatiu és una escola on, sovint, és difícil treballar-hi. La confiança s’ha de poder donar en totes les relacions que establim i ha de ser la base sobre la qual construir la comunicació.
Això no és evident. Acostumem a partir de la desconfiança: cap a les famílies, cap a les altres mestres (que tenen maneres de fer diferents), cap a l’alumnat, cap a l’administració… A vegades és un desaire fortuït, subtil.
Però només si confiem volem estar plegades i connectar-nos entre nosaltres. Som éssers en relació, ens necessitem per viure. Però conviure requereix d’intencionalitat educativa i de principis pedagògics ferms que tinguin present la importància de la lleialtat, la humilitat, l’escolta, la curiositat, la companyonia i l’entrega, totes elles virtuts germanes de la confiança.
Si el mes de març celebrem el feminisme a les escoles, ho fem des d’aquesta voluntat de creure en l’habitabilitat dels centres. Perquè hi passem moltes hores totes plegades, però, sobretot, perquè l’aprenentatge no es pot donar mai des de la sospita incessant i la desconfiança.
Confiar requereix creure en l’esperança com un acte polític; no des de la innocència naïf. Fer-nos la vida fàcil entre nosaltres, hauria de ser el lema que donés la benvinguda als centres. Però també hauria de ser el leitmotiv de la institució educativa. Facilitar-nos el dia a dia. Fer-nos favors, mirar-nos amb comprensió, fer com qui no veu les errades, parlar-nos amb sentit de l’humor (perquè la quantitat d’errades que fem és grotesca), no voler dissimular ni aparentar coses que no som (ni volem ser, però fem com si sí). Explicar-nos més els fracassos constants que succeeixen a l’aula, però també les meravelles de transformacions que presenciem. Petits miracles quotidians que fan les criatures o els joves i que són la veritable raó per la qual continuem sostenint la nostra feina amb amabilitat i amor.
Una escola feminista té a veure amb el discerniment constant entre allò que podem assumir i allò que és un impossible, entre allò que ens fa la vida més fàcil, lleugera i sostenible (perquè només des d’aquí podem aprendre) i entre allò que ens suposa una sobrecàrrega insostenible (a vegades en forma de remordiment per tot allò que hauríem de fer i no hem pogut fer).
És cert que haurem de deixar alguns mals vicis, com parlar malament les unes de les altres, criticar les famílies, assenyalar primer la carència, no ajudar-nos suficient, tancar-nos a les aules i fer com si les altres no existissin o criticar-nos professionalment, entre d’altres. L’habitabilitat té a veure amb la confiança i l’honestedat, amb fer-nos la vida més fàcil. I la facilitat té a veure amb la il·lusió i el fet de ser capaces de compartir espais que valgui la pena viure. Ens passem moltes hores a l’escola, hores que es converteixen en anys. En molts anys.
