Iniciativa de Solidaritat amb les persones refugiades de Lesbos
Solidaritat llibertària amb les persones refugiades a l’illa de Lesbos:
10 palets de materials sociosanitari i 8.000 euros en tres mesos
Podem anar en avió de Barcelona a Mitilene, la capital de l’illa Lesbos, a la frontera de Grècia amb Turquia, en unes 8 hores per uns 300 euros. Aquesta illa pertany políticament a Grècia i és la setena illa en grandària del mar Mediterrani.
D’ençà de l’octubre de l’any passat, 2023, companys i companyes llibertàries de Catalunya i Grècia van arrancar una campanya, sense experiència prèvia, per fer arribar ajuda material sociosanitària a les milers de persones que es troben refugiades a l’illa de Lesbos en situació extrema de desemparament polític i sanitari.
Parlem amb dues de les militants, la Joana (membre de No Border Kitchen), des de Grècia, i en Fran, des de Barcelona, del grup motor de la “Iniciativa de solidaritat amb les persones refugiades a Lesbos”; un grup de no més de 10 persones, que en poc menys de tres mesos van aconseguir mobilitzar, organitzar i difondre el missatge de solidaritat i alerta pel que està passant a aquesta illa del mar Egeu.
Quin context social es respira a Grècia? Hi ha suport cap a les persones refugiades o es percep com un problema lluny de les seves fronteres?
Grècia ha estat, i continua sent, una de les principals entrades a Europa. El 2015, durant la mal anomenada “crisi” de refugiades, van arribar a Grècia 861.630 persones, 856.723 de les quals van arribar per mar des de Turquia a les Illes de l’Egeu. Fins el març de 2016 les Illes eren realment zona de pas: les persones arribaven a les Illes per continuar el seu viatge cap a altres països, normalment Alemanya. No es quedaven a les Illes. El març del 2016 es firma l’acord entre la Unió Europea i Turquia pel que, a canvi de milions d’euros, Turquia es compromet a controlar les fronteres i evitar que la gent creui, així com a acceptar deportacions des de Grècia. En aquest context es creen també els anomenats “punts calents”; les persones que arriben a les Illes s’hi han de quedar fins que hi hagi una resolució de les seves peticions d’asil, i en cas que aquesta sigui negativa seran detingudes fins la seva deportació.
Per exemple el camp de refugiades de Moria, a Lesbos, amb una capacitat per 2.800 persones, acull més de 15.000 persones, que construeixen les seves pròpies tendes als voltants del camp. L’augment de persones estancades a les Illes d’un país que no es va recuperar mai de la crisi econòmica de 2008 és el camp de cultiu perfecte per un augment de l’extrema dreta. El 2019 Nova Democràcia guanya les eleccions i puja al govern, sent el principal punt de la campanya electoral la migració. Amb el canvi de govern la situació de les persones en moviment a Grècia empitjora encara més. Un nou pacte migratori considera Turquia com a tercer país segur per diverses nacionalitats, entre elles Síria, Afganistan, Somàlia, etc., que són les principals nacionalitats de les persones que arriben a Grècia des de Turquia.
Durant aquests últims anys, les arribades han disminuït molt, no perquè la gent no intenti creuar, sinó per un augment de les devolucions en calent i la violència a les fronteres. El govern ha assolit el que es demanava des de gran part de la població: que no arribin refugiades i, si han d’arribar, que estiguin tancades i fora de la vida social.
Però durant el passat 2023 hem pogut observar com les arribades han augmentat exponencialment altra vegada. La situació geopolítica dels països d’origen de les persones en moviment només ha fet que empitjorar, així com la situació de les persones migrants a Turquia, implicant un augment en les persones que intenten creuar. Amb aquest augment podem veure com les narratives feixistes han tornat a prendre força. A l’estiu del 2023, a la frontera terrestre hi havia grups de persones locals que s’organitzaven per anar a “caçar migrants”; hi ha hagut diversos atacs a ONGs i persones en moviment. La situació no és comparable a 2020 però l’augment d’arribades a les Illes està provocant altra vegada un augment de la població als camps i, per tant, de la presència de persones en moviment a la societat. Per altra banda el govern, i Europa en sí, estan creant camps més tancats, més allunyats de la societat, tot i que la narrativa nacionalista i feixista està prenent força altra vegada.
Què us va impulsar a engegar aquesta campanya de suport solidari des de Barcelona?
La motivació per impulsar una campanya des de Barcelona ve de la necessitat de donar a conèixer la situació a l’illa i, parlant amb companyes de lluita, pensant en què es pot fer des de lluny.
Ens va impulsar la nostra consciència, que es transforma en organitzar la campanya a partir del relat de la situació que ens transmet la Joana des de Lesbos.
Som persones militants. Ens organitzem i n’organitzem d’altres, més o menys properes en una xarxa de solidaritat.
No cal donar-li més voltes: aprofitar els “nostres” recursos per ajudar altres éssers humans; aprofitar el nostre coneixement, xarxes, capacitats, contactes, possibilitats a la Barcelona marca… A 25 de gener de 2024 hi ha 5.500 persones al camp de Mavrobouni, el camp que s’obre de manera temporal després que cremi Moria el setembre de 2020; un camp amb una capacitat real de menys de 3.000 persones. Les noves polítiques que s’estan aplicant estan deixant sense dret a l’alimentació a totes aquelles persones que no estiguin actualment en procés de petició d’asil. Actualment, 2.000 persones al camp es troben en aquesta situació. Les persones que reben una decisió positiva a la seva petició d’asil han de marxar del camp; però s’ha de tenir en compte que des que es rep la decisió positiva fins que s’obté el permís de residència i el passaport passen mesos. Mesos en els que les persones no tenen dret a l’alimentació, a la sanitat ni a l’habitatge. En aquesta situació s’ha de tenir en compte que durant els últims anys moltes ONGs han anat marxant de les Illes; Lesbos ja no era notícia. No Border Kitchen no és una ONG, som un col·lectiu autogestionat que durant anys ha estat actiu a l’illa, adaptant la feina a les necessitats de les persones en moviment en cada moment.
Com vau difondre la situació d’emergència humanitària de les refugiades?
Vàrem elaborar cartells i octavetes per canals digitals, a través dels canals de cada entitat que ha format part del grup motor: l’Ateneu Llibertari del Palomar, CGT Bus, El Lokal, No border Kitchen (Lesbos), i companyes a títol individual. Amb la col·laboració de les vint entitats que s’han establert com a punt de recollida de roba d’hivern, raspalls i pasta dentífrica, preservatius masculins i femenins i compreses a Barcelona, Cardedeu, Sant Celoni i Ripoll, així com tres cotxeres d’autobusos de Barcelona, SEAT Martorell i l’Hospital de la Vall d’Hebron, amb la col·laboració de les seccions sindicals de CGT en cada centre de treball.
Sentiu que la vostra campanya exitosa (10 palets de material sanitari, roba i calçat, sumant-hi els gairebé 10.000 euros de donacions per enviar-lo i distribuir-lo), és una bona demostració de les possibilitats immenses de l’autoorganització lluny de tota institució?
Les possibilitats que tenim són infinites, són impensables… Ara mateix, estem preparant un segon enviament més humil; 4 palets.
Els moviments revolucionaris, indígenes, de dones, de persones preses, de persones en moviment, de camperols, de resistència en defensa de la naturalesa, del moviment obrer revolucionari, etc., tenen a la seva esquena ingents exemples de creació, solidaritat, amor, compromís; de victòries que es donaven per perdudes; de sacrificis que quan els reconeixem ens haurien de fer caure les llàgrimes i la vergonya…
Però les nostres entitats, espais, corrents, organitzacions, etc., no somnien, no baixen a terra, i molt menys s’hi fa militància. Sí, militància: temps, esforç, renúncia, sacrifici, entrega, organització, disciplina, tolerància, cansament, amor, realisme… Només així podrem almenys sentir-nos orgulloses de les nostres idees i proclames.
Hem d’estar a l’alçada dels moments històrics que vivim i per fer-ho no cal acabar entre reixes, ni anul·lades per la militància ni dins d’un taüt. No. Però si que cal que siguem clares i sinó saber apartar-nos.
Com a subjectes rebels, ens cal renunciar (en ocasions) als plaers, que no són més que, en certa mesura, cadenes que ens imposa la dominació. Per sostenir una coherència en els nostres actes i paraules, per oferir les nostres mans, braços, inclús el nostre cos, en ajuda d’aquelles persones que no gaudeixen dels nostres privilegis, que es sostenen damunt de milions de persones assassinades en altres continents o a les nostres platges on estiuegen els nostres cossos blancs.
I que consti, que cap de nosaltres som lliures de defectes, carències, violències i comoditats.
Vam renunciar a la col·laboració institucional, però vam rebre una donació d’una empresa tèxtil. No ens cauen els anells; n’hauríem acceptat d’altres (s’intentà, sense rebre’n resposta), ja que fer-ho no ens va obligar a cap compromís o publicitat, ni molt menys condicionà la nostra auto-organització. Que un infant passi fred o necessitats bàsiques per la nostra “coherència” d’occidentals blancs no és gens revolucionari, ans el contrari. Cal ser conscients, en cada situació que tractem, què comporta respecte les nostres posicions i discursos, els nostres egos, forces, aliances i vides en joc. Abandonar els discursos que no es materialitzen en res; que només són proclames, infumables assemblees, infumables discursos i heroïcitats d’un passat que no ens pertany. Només l’accionar, l’organitzar tasques i assumir les responsabilitats davant dels nostres companys i companyes, pot donar fruits. La resta no cal que ho analitzem: s’analitza per sí sol.
Sentiu, com a coneixedores properes de la situació de les persones refugiades, que nosaltres, que vivim en una “realitat” en aparença tranquil·la, podríem ser en algun moment, persones refugiades també?
Jo personalment —diu la Joana— sóc d’una generació en què els meus avis van ser persones refugiades, però no crec que aquest sigui el motiu que m’ha fet centrar-me en la lluita migrant. Qualsevol persona pot ser refugiada en algun moment, sí. La meva generació hem tingut la sort de no viure una guerra, tot i l’exili econòmic cap a països del nord d’Europa per part de moltes persones de la meva edat. No vull separar entre persones refugiades, aquelles que les institucions consideren com a tals, i la resta de les persones migrants. Crec en un món amb llibertat de moviment per totes les persones. És aberrant que persones que estan fugint dels seus països d’origen a causa de la guerra, persones que han viscut violències inimaginables per nosaltres, que han vist les seves cases bombardejades, les seves veïnes, les seves familiars mortes, arribin a Europa i la violència no s’aturi. No només hi ha violència a les fronteres: la violència institucional a la que aquestes persones es veuen avesades, les condicions en què es veuen forçades a viure durant anys, les traves burocràtiques i el racisme, tant institucional com el de la societat en sí, és inimaginable per persones que hem tingut la sort de néixer amb el color de la pell correcte i en la zona del món correcte.
Quina valoració general feu de la vostra campanya?
Ha estat exitosa per la nostra iniciativa i per les companyes compromeses. Per les capacitats del “nostre” moviment llibertari i anti-autoritari, no. Som capaces de molt més!
Podem millorar per futures “recollides” certs aspectes tècnics, però estem molt contentes amb el que hem aconseguit sent un petit equip (no més de 10 persones en el grup motor, però molt ben avingudes); disposant d’inestimables col·laboradores, que hi han posat els seus vehicles i han seleccionat, doblegat i encaixat les grans quantitats de material que hem enviat a Lesbos. Gràcies immenses per a elles, invisibles i imprescindibles.
Hem mantingut una organització eficaç i ordenada, amb un protocol de classificació de les peces i de l’ajuda sanitària, repartint tasques, depenent de les nostres possibilitats i les nostres edats (tenim companyes de 63, 70 i 75 anys), les nostres diferents militàncies, cures, criances, horaris…
Si ja ens estimàvem abans, ara ho sentim més i això esdevé una gran victòria en els temps que corren de tantes divisions i misèries.
Des d’aquí, agraïm a totes les persones involucrades, des de la xarxa de punts de recollida a totes les entitats que han aportat econòmicament i a totes les persones anònimes que també han aportat roba, material sanitari o aportacions econòmiques.
I, com no, gràcies a l’assemblea de La Cinètika (espai okupat de Sant Andreu, Barcelona) per obrir-nos les seves portes per esdevenir el centre logístic de la campanya.
Solidaritat amb les persones en moviment
Solidaritat amb la nostra classe.
Solidaritat amb el poble Kurd, Palestí i Zapatista, exemples de resistència, proposta organitzativa i nous paradigmes.
Solidaritat amb tots els pobles del món!
Contra els estats, les seves fronteres i els seus amos, capitalistes de tot color o nació.
