Amada Santos
Dones Llibertaries CGT
El 8Març i el 25 de Novembre són dues dates al calendari Feminista que es poden considerar com a Símbols revolucionaris i de reivindicació de DDHH de les dones.
Aquest 25N passat, s’ha donat el toc d’atenció i d’alarma necessari, #S’acabo, és la trucada d’alerta que des dels Feminismes, i en totes les mobilitzacions realitzades a nivell global, s’ha endut als carrers, i ja no pararà. Són més necessàries que mai i tenim l’obligació de fer-les presents. Només cal mirar molts països, en els quals els feminicidis, malgrat les bones intencions d’alguns governs, no paren, sinó que en alguns casos estan augmentant. El cas de Mèxic és una mostra de com la violència és una pràctica quotidiana de la societat. Mèxic Avalua (Centre de pensament i anàlisi) va presentar també per al 25N, i per mitjà de diverses organitzacions un informe sobre la realitat de la gestió de la violència al país.
En els darrers anys a Mèxic, la violència familiar ha tingut un augment molt preocupant. Crea gran intranquil·litat que el feminicidi (el nombre de morts violentes de dones) no hagi disminuït sinó que ha anat en augment. A aquesta violència cal sumar també, les desaparicions forçoses de persones, cosa que es considera com un fet de violència extrema contra dones i homes concretament. Diverses organitzacions de la societat civil, han investigat i documentat, que les desaparicions forçades, amaguen altres violències, com ara; feminicidis, tracta de persones i delictes sexuals. També cal ressaltar que són les dones les que des del minut una de les desaparicions són les que es responsabilitzen en la recerca dels seus familiars, posant en molts casos la seva vida en perill. Les desaparicions semblen estar dirigides específicament cap a: testimonis clau, familiars de víctimes, professionals del dret, defensores i defensors dels drets humans, i cuidadores de l’aigua i la terra del planeta.
El Registre Nacional de Persones Desaparegudes o no Localitzades (com de vegades es defineix) indica que, des de 1964 a Mèxic hi ha més de 110 mil persones desaparegudes o no localitzades. És a partir d’aquesta data en què es va iniciar el registre i s’ha fet fins ara. No obstant això, més del 90% de les registrades van tenir lloc a partir del 2006 fins a la data. Organitzacions que estan treballant per aclarir aquests fets, adverteixen, que el nombre real de persones desaparegudes segurament és més gran, en part pel gran nombre de fosses comunes-clandestines que es van trobant, amb persones sense identificar.
Segons la Convenció Internacional per a la Protecció de totes les Persones contra les Desaparicions Forçades, estan considerats a Mèxic, la majoria, com a feminicidis, tràfic de persones (tracta) i assassinats.
També hi ha una estructura d’impunitat a les seves lleis i no hi ha seguiment a nivell legal, cosa que facilita que aquest entramat es perpetuï, creant al voltant de les víctimes una tragèdia, difícil i gairebé impossible de remuntar, ja que quan desapareix una persona no només afecta la víctima, sinó totes les persones properes; a la família, als amics. Es considera una violació contínua dels drets humans i del dret a la vida. Les segresten a les seves comunitats, normalment passa per mitjà d’agents estatals, les detenen pel carrer i a casa i es neguen a dir on són. En alguns casos, els que duen a terme aquests crims són actors no estatals (o amb el consentiment de l’Estat) com a grups armats d’oposició, paramilitars i bandes criminals. Sigui com sigui, la desaparició forçada és sempre un delicte de dret internacional, i com a tal s’hauria de tractar. Aquest tipus d‟actuacions s´han estès a nivell global. La forma de treure’s del mig a opositors o persones que qüestionen la violació dels DDHH, que acusen Estats terroristes de crims contra la humanitat, que denuncien la corrupció Política i l’abús i explotació de multinacionals, i qualsevol acte criminal contra medi ambient i el planeta. Aquestes persones que haurien de ser mereixedores de respecte i reconeixement, són les que desapareixen, o assassinen amb tota impunitat, quedant constància que no hi haurà cap tipus de condemna i càstig per als responsables d’aquests fets.
En la majoria dels casos de segrest, aquestes persones mai no són posades en llibertat i tampoc no s’arriba a saber quina sort han corregut. Freqüentment aquestes víctimes pateixen tortura i alhora viuen amb el temor constant de ser assassinades. Saben que les seves famílies desconeixen totalment el seu parador i que és poc probable, gairebé impossible, que algú les ajudi. Encara que escapin de la mort i les alliberin, les cicatrius físiques i psicològiques que els deixa romandran en elles tota la vida.
Són milers de dones dedicades des de fa anys a la localització de persones desaparegudes, per la qual cosa des de diferents àmbits s’ha feminitzat la cerca, se les compara amb la tasca de cures; recerca de fosses clandestines, treballs de recerca i activisme per exigir a les autoritats que s’aclareixin els fets tràgics amb què es troben.
Els percentatges d’edat i el sexe de desaparicions són; en homes entre 20 i 44 anys. En dones s’agrupa entre els 10 i 19 anys, o sigui, entre adolescents i dones joves, i al voltant del 55% del total és el de dones desaparegudes. En la majoria dels casos, les dones estan motivades per raons de gènere.
És clar que la resposta del govern és inefectiva i insuficient. S’intueix una actitud passiva, manca d’anàlisi i burocràcia excessiva.
És la societat civil organitzada la que juga un paper fonamental; recolzant les famílies, també els comitès de recerca de persones, recolzant l’exigència que es faci justícia, que s’utilitzin les lleis, i es descobreixi la veritat. Exigeixen que aquestes accions s’abordin amb una perspectiva de gènere, ja que les causes i les característiques de la desaparició entre homes i dones són diferents. Segons les organitzacions civils, la recerca s’ha de fer des d’una perspectiva clara de gènere.
Segons un informe que ha presentat Amnistia Internacional, les persones defensores de terra, territori i medi ambient són criminalitzades en exercir el seu dret a la protesta alhora; “L’ús desproporcionat del sistema penal contra persones que protesten s’insereix en una estratègia més àmplia de desincentivació i desarticulació de la defensa pels drets relatius a la terra, territori i medi ambient. És alarmant veure com Mèxic se situa entre els països on es cometen més assassinats de persones defensores del medi ambient, mentre lluny que l’Estat atengui i previngui aquesta violència, es van sumant altres violacions greus als seus drets humans, com l’estigmatització, les fustigacions , atacs, atemptats, desplaçament forçós i desaparicions”, són paraules d’Erika Guevara, directora per a les Amèriques d’Amnistia Internacional.
