Alícia Bofarull i Castro, facultativa del Departament de Barcelona del Instituto Nacional de Toxicología y Ciencias Forenses (en endavant INTCFB). Sindicat Administració Pública de Barcelona de la CGT
La idea actual que les violències sexuals són una expressió bàsica de la dominació patriarcal envers les dones és relativament recent i dista de ser assumida àmpliament a nivell social i institucional.
Durant segles, les violències patriarcals cap a les dones (incloses les nenes i adolescents) han estat justificades per l’estat o, fins i tot, regulades pel sistema jurídic, com un “dret” que podien exercir certs homes sobre certes dones, dins un marc normatiu que assegurava la subordinació de les dones als homes. L’arrel de la violació està el sistema patriarcal i, sense el seu desmantellament, és impossible eliminar la violència sexual sobre les dones (Susan Griffin 1971).
La cruenta violació coneguda com “la manada”, del San Fermín 2016, sens dubte, va representar un punt d’inflexió en el nostre país per la gravetat del succés, el desenvolupament i desenllaç del procés judicial, i les ressonàncies mediàtiques. Aquesta sentència va ser el tret de sortida d’alguns grups de treball com SEXVIOL (Grupo de Trabajo para el estudio de las Violencias Sexuales) que han promogut investigacions empíriques interdisciplinàries que han contribuït a canviar el marc d’anàlisi de la violència sexual con si fos quelcom “desviat i rar”, a ser analitzat des d’un punt de vista normatiu i estructural.
La violència sexual és un delicte que no ha parat d’augmentar d’ençà que es disposa d’estadístiques oficials. En 30 anys el nombre de denúncies s’ha doblat. A Catalunya es denuncia una violació cada 12 hores. En el INTCFB els assumptes que rebem amb mostres biològiques relacionades amb delictes sexuals representen el 80% de tots els assumptes (la resta són estudis de parentesc, homicidis i investigació de persones desaparegudes; Memòria INTCF 2022). Cada vegada hi ha més dones que trenquen el silenci, moltes són joves (menors de 30 anys) i formen part de la generació que ha crescut amb el feminisme i el #MeToo, i s’han conscienciat que moltes actituds normalitzades són, en realitat, un delicte. El silenci protegeix qui oprimeix i agredeix, és la gran eina amb què ha comptat el patriarcat i els agressors per continuar gaudint d’impunitat.
Dissortadament, la incidència real és molt superior a la registrada la qual és, tan sols, “la punta de l’iceberg”. La propensió a denunciar la violència sexual és molt baixa. S’estima que de cada 100 agressions sexuals, solament se’n denuncien 12 (European Sourcebook on Crime and Criminal Justice Statistics, 2021). Les agressions sexuals a menors en l’àmbit familiar tenen una “xifra oculta” encara superior.
La caracterització social i mediàtica de les agressions s’ha construït entorn d’un mite sense fonament que identifica la violació com la produïda per un agressor desconegut, amb un perfil patològic i antisocial, que ataca a les víctimes de manera violenta, en un lloc solitari i per sorpresa. La víctima es defensa fèrriament i, en conseqüència, queda ferida, amb traumatismes i, fins i tot, mor. També, arran de la sentència dels San Fermín ha calat el mite que moltes agressions sexuals són executades en “manada”, és a dir, comeses per un grup d’individus que surten de festa amb aquest propòsit.
En la majoria d’ocasions, el ressò mediàtic de les agressions ve embolicat de certa espectacularitat (nenes d’Alcàsser, la sentència de la Manada, la violació de la jove d’Igualada), en la que sempre es qüestionen comportaments de les víctimes (van soles, surten de nit, beuen, etc.). Sembla que, al mostrar els casos més extrems, podem acostar-nos a conèixer un problema com la violència sexual que pateixen les dones, cosa que s’allunya i amaga la realitat.
En el treball publicat per SEXVIOL al 2022 (basat en l’estudi de 178 sentències d’agressió sexual entre els anys 2016 a 2018) s’arriba a la conclusió que les agressions sexuals són violència de gènere perquè el 95,5% de les víctimes són dones i el 99,4% dels agressors són homes. En aquest estudi es desmunta el mite del violador desconegut perquè en més del 80% de les agressions sexuals existia prèviament algun vincle entre la víctima i l’agressor, i en el 17,4% dels casos era la parella o exparella. També es desmunta el mite del lloc solitari, atès que els habitatges són els llocs on es cometen la majoria de les agressions sexuals (en el 60% dels casos), sobretot en el domicili de la víctima o agressor. En quant a la violència, solament en el 13,5% de les agressions sexuals enjudiciades s’utilitza algun tipus d’arma, en el 90% de les agressions no s’utilitza violència extrema, i en el 51,5% dels casos les lesions són lleus. Les agressions sexuals que es cometen en grup són un 2,8% de les totals, les quals, la majoria, són comeses per dos violadors, fet que també desmunta el mite de la assiduïtat de l’agressió en manada. Finalment, l’hora en que es produeix l’agressió és irrellevant (45,2% es cometen de dia i 54,8% es cometen de nit).
En quant a les agressions sexuals produïdes en l’entorn laboral, posa els pèls de punta les dades aportades per l’estudi publicat al setembre 2023 pel British Journal of Surgery. En aquest estudi es va mesurar, mitjançant una enquesta, els comportaments sexuals delictius entre companys/es de feina en el sistema de salut britànic (NHS). En ell van participar unes 1.704 cirurgians/es, més de la meitat de les quals eren dones. Entre les dones, el 63% va declarar que havia estat objecte d’assetjament sexual, enfront del 24% dels homes. A més, el 30% de les dones havien estat objecte d’abusos sexuals (com tocaments sota de la bata, fregaments amb ereccions o assecar-se la suor a la sina), enfront del 7% dels homes. Finalment, un 0,8% de les dones, en comparació amb el 0,1% dels homes, van denunciar haver estat violades per un col·lega. Per tant, l’estudi conclou que els comportaments sexuals delictius en aquest entorn laboral són freqüents, i que una cirurgiana del sistema de salut britànic té moltes més possibilitats de ser víctima d’un delicte sexual, a la feina, que els seus col·legues homes.
Des de petites, les dones hem anat incorporant al nostre aprenentatge social de gènere, els riscos que per nosaltres podrien representar els homes desconeguts, especialment en el pla sexual. Així, si el perill s’identificava amb allò desconegut, com podíem imaginar que el nostre pare, avi, oncle, germà, professor, amic, parella o company de feina fos un agressor sexual o, fins i tot, pogués agredir-nos sexualment? La identificació dels agressors sexuals com a desconeguts, desvia la mirada i enterboleix la realitat d’aquests delictes i dels seus perpetradors. Si no es coneix i analitza de manera crítica el context en el que es produeixen les violències sexuals, difícilment podrem entendre el seu significat, les seves conseqüències i com actuar per erradicar-les.
