Els trastorns de la conducta alimentària en nenes i adolescents a les escoles i la responsabilitat de la comunitat educativa
Teresa Kindelar Abad i Verónica Gallardo Daluz
Ensenyament Barcelona
Els diagnòstics de Trastorn de la Conducta Alimentària (TCA) s’ha disparat en els últims anys, suposant un greu problema de salut mental entre les adolescents. Abordar aquesta problemàtica des d’una perspectiva feminista és crucial, ja que, 9 de cada 10 persones amb un diagnòstic de TCA són dones d’entre 12 i 36 anys. Sabem que els TCA són una conseqüència directa de la violència estètica a la qual estan exposades cada dia, i per això considerem que la lluita contra els TCA també és la lluita contra la violència masclista i contra el patriarcat. Considerem que la comunitat educativa juga un paper clau en la perpetuació d’aquest tipus de violència, per això els agents implicats en l’educació hem de prendre consciència i reivindicar una societat en què el nostre cos sigui lliure de pressions i opressions.
Tots els sectors que formem part d’ensenyament, veiem com la precarietat i les opressions del sistema repercuteixen en les nostres vides com a treballadores, però també en les persones amb què treballem. En la nostra tasca professional està adherit educar i cal ser conscients del poder que pot tenir l’educació. Cal prendre consciència de com i de què s’ensenya, en aquest cas a les aules, precisament per reivindicar una educació que faci front als problemes en què es troba la nostra societat i sigui capaç de transformar.
Sovint les aules són el reflex de la societat, per tant, si canviem les aules això repercutirà a la societat. Volem aules antiracistes, anticapitalistes i feministes, d’entre altres molts canvis que fan falta a l’educació. Les nenes a les escoles aprenen i van assumint els rols que el patriarcat ha construït per a elles, per això cal fer d’aquests espais llocs que ho inverteixin. Cal construir espais segurs, de respecte on les infants i adolescents es desenvolupin lliure i completament, trencar patrons que hem arrossegat durant massa temps.
L’adolescent, a una edat cada cop més primerenca, crea la seva identitat, autoconsciència i autoestima en un món hostil, especialment per les noies. Durant els anys anteriors han anat aprenent de manera subtil les exigències que “han d´acomplir” de manera que quan arriben als 10 o 11 anys tenen interioritzat un patró al que apropar-se, i es desenvolupen i es creen a elles mateixes segons aquest. Un patró totalment imposat, opressor, perillós i impossible. Mentre les noies intenten aconseguir un cos prim com els models falsos dels quals ens impregnem diàriament, aquests les limita, centren tota l’atenció en el seu aspecte físic, intentant arribar a un lloc que no existeix, que és un constructe social que té com a objectiu controlar-nos. Així comença una constant insatisfacció corporal, sentiments negatius i de rebuig cap al propi cos… minvant el benestar i l’autoestima de les joves.
Ens atrevim a dir que totes les dones hem, en algun moment, sentit rebuig cap al nostre cos i l’hem volgut canviar, i a les joves d’avui els hi seguirà passant mentre el patriarcat sigui present. Moltes d’elles desenvoluparan tal rebuig i obsessió per canviar el propi cos, que es veuran immerses en un Trastorn de la Conducta Alimentària (TCA), quan això passa la percepció de la realitat es distorsiona, comencen a negar les demandes del cos de gana, set i cansament, a tenir conductes autolítiques, desenvolupen irritabilitat i canvis d’ànims, idees depressives i obsessives, dificultats per la concentració i l’aprenentatge, entrant en una roda autodestructiva envaïda per la por a pujar de pes i/o perdre el control.
Aquesta malaltia no és individual, és una malaltia col·lectiva, generada per la mateixa societat, que està enfonsant i maltractant a les joves (i dones), i en molts casos, matant-les. Per això fer un abordatge integral d’aquesta problemàtica passa per entendre com les normes socials i els discursos que marca la societat patriarcal construeixen la nostra subjectivitat. En el context dels TCA podem analitzar com la pressió estètica a la qual estem sotmeses les dones opera com a mecanisme de poder, disciplinant i controlant les nostres vides. Aquests mecanismes culturals impacten directament en la percepció dels cossos, generant una internalització del poder que es manifesta en els comportaments alimentaris disfuncionals impulsats per la insatisfacció corporal continua.
Els mitjans de comunicació i altres institucions socials perpetuen aquests estereotips, influint en les pràctiques corporals i alimentàries a través del discurs hegemònic que enforteix les dinàmiques de poder de gènere de les societats contemporànies. A la vegada es crea un mercat internacional dirigit a les dones, al qual es busca maximitzar els beneficis a través de la comercialització de la imatge corporal i la cosificació de les dones, aprofitar-se de les inseguretats induïdes per la violència estètica per crear i mantenir un mercat lucratiu.
Així doncs, ens trobem una societat on els TCA han incrementat un 15% en menors de 12 anys, el que mostra com cada cop les nenes assumeixen abans aquests estereotips. Els TCA estan entre les 3 malalties cròniques més freqüents en adolescents, i és la malaltia mental amb una major taxa de mortalitat. Estem posant en risc la infància i l’adolescència d’aquestes noies, els seus cossos, la seva autoestima, la seva salut i la seva vida estan en risc.
Per tot això considerem que cal afrontar els TCA des d’una perspectiva feminista, entenent com el patriarcat crea la pressió estètica per garantir el control de la corporalitat de les dones com a eina disciplinària i d’opressió. En aquest punt, des de les escoles cal traslladar la mirada del tractament de la simptomatologia de les persones amb un diagnòstic de TCA cap a un abordatge molt més integral, que tingui en compte com operen els discursos i les normes socials heteropatriarcals i l’impacte d’aquestes en la vida i desenvolupament de les alumnes. És necessari que l’escola sigui un factor de protecció i prevenció dels TCA, esdevenint un espai realment inclusiu, divers i feminista, treballant des d’aquesta mirada, de manera integral i transversal, vetllant per l’empoderament de les noies i els seus cossos, i desafiant i trencant amb les desigualtats de gènere.
Reivindiquem doncs més projectes i mesures, així com eines i espais de reflexió entre les professionals de l’educació per repensar què estem transmetent i com podem actuar amb els nens i nenes des d’un lloc realment responsable i segur per a elles; contrarestant tot allò a què ens aboca el capitalisme i el patriarcat, i donant eines a les infants per lluitar contra això en comptes de continuar reproduint-ho.
Per acabar amb aquest greu problema cal continuar lluitant contra la societat capitalista i patriarcal, generant espais col·lectius d’assenyalament dels mecanismes de violència masclista que pretenen controlar les nostres vides i els nostres cossos. Diem prou a l’opressió i a què ens diguin què i com ser, diem prou a les normes que ens encotillen. Juntes i fortes per defensar totes un món lliure de violències.
