Guisela Zannerini Neri
SEGAP Barcelona
El dia 8 de març ens porta a mirar i reflexionar sobre la dona i el seu paper en tots els àmbits en els quals viu i s’expressa, i per això és important mirar també el seu paper en el món de la Lírica.
Quan parlem d’Òpera, de seguida pensem a Traviata, Turandot, Carmen i Madame Butterfly, al costat d’altres títols. I no és cap casualitat que ens trobem davant d’històries de dones, per què, per a molts títols, són protagonistes les dones. Per òpera entenem una expressió artístic-musical, nascuda entre el final del 1500 i l’any 1600 (any en el qual es va representar l’Euridice de Peri – Rinuccini). En ella libretto, música i escenografia contribueixen a narrar conjuntament una història. D’aquesta forma es tracta d’una forma artística que engloba literatura, música i art visual.
Avui en dia, es considera com una expressió antiga, ja que actualment el volum d’òperes que es componen en l’actualitat no té un pes equiparable a les òperes de repertori.
Esbossant una mica el camí de l’òpera, es pot dir que en un primer moment es va basar sobre temes mitològics, i que a partir del 1700 comença a abastar temes diferents. D’una banda, apareixen els “intermezzi” amb temàtica divertida, d’on naixerà l’Òpera buffa i per l’altra, es comença a posar en música aquell drama que tant èxit havia tingut a nivell literari. Així canvien les històries explicades, i s’arriba a narrar històries molt properes al viscut del públic pel qual es componen.
És justament a partir d’aquesta segona etapa que és interessant analitzar quin paper té la dona en l’Òpera.
De bona entrada, és significatiu notar com “l’èxit” d’una dona forta i decidida apareix en l’Òpera buffa. Com a remarcar que és una burla que una dona que surt del rol establert tingui èxit, i encara més la comicitat, el ridícul, sorgeix de l’absurditat i la follia que un símil personatge pugui posar en risc la respectabilitat de l’home. Aquestes dones són fortes i intel·ligents i normalment fan una jugada a un personatge badoc. Així en La Serva Padrona, Serpina es fa casar del Senyor pel qual treballa, Isabella en L’Italiana in Algeri es fa acompanyar per a la seva nova parella Taddeo a la cerca del seu estimat Lindoro, i per alliberar-lo inventa una ceremonia-burla de gran honor que “neutralitza” el Bey culpable d’haver empresonat a Lindoro i haver-se enamorat d’ella. Encara més, Rosina en Il barbiere di Siviglia amb les seves trobades (i les del barbero) pot fugir d’un matrimoni que el seu tutor li volia imposar i fuig amb el seu amor el Comte d’Almaviva i Despina, que és una dona simple i molt jove però coneixedora de com va el món, esdevé el motor de la doble burla als personatges principals de Cosí fan tutte.
Per l’altra banda, en l’Òpera seria els rols que queden per les dones, són els establerts per la societat de l’època. Així trobem, cortesanes, donzelles que s’han de donar en matrimoni, germanes dedicades a la vida religiosa o bruixes. Encarnen o bé el paper de la dona símbol de puresa, religiosament correcta i dedicada a la seva parella i família, o les demoniaques i embogides que és on es troben les dones rebels. Aquí sovint el drama es produeix quan la protagonista femenina surt, per raons diferents del seu rol, o no l’accepta. I així fent, o bé embogeix, o bé mor (suicïda o assassinada).
Arribant a l’òpera del segle XX, comencen a aparèixer noves suggerències de personatges, com en Katia Kabanova, Lady Macbeth de Mtsnesk, Peter Grimes, Lulu i Jenufa, on es fan més evidents les hostilitats de la societat envers les dones del relat. I en altres títols com Les Mamelles de Tirésias i Lulu s’obre, de forma més clara, el pas a personatges on sexe i gènere no coincideixen.
Fet el recorregut, es pot afirmar que és ben difícil, en tota la història de l’Òpera trobar una veu i una mirada realment femenina. De fet, quan una dona parla ho fa a través d’un “intèrpret” masculí, que s’ha construït com a artista en una cultura i un punt de vista propi d’un específic període històric on les dones no tenien ni reconeixements, ni drets.
El gran debat que es perfila avui en dia, rau en quina cosa es pot fer per salvar aquesta expressió artística i el seu corpus més representat en els teatres d’Òpera, en un món que, si bé encara amb moltes dificultats, està intentant allunyar-se dels estigmes culturals que l’heteropatriarcat va arrelar.
Molt s’està fent en el món acadèmic, analitzant el repertori operístic musicalment i a nivell literari evidenciant els punts conflictius. Però la labor més important l’ha de fer el món operístic en si, d’una banda, escollint aquelles produccions que sàpiguen posar en discussió el relat masclista de l’Òpera i per l’altra, trobant maneres per evidenciar els punts crítics dels relats i afavorir la creació d’una discussió i un debat on trobi cabuda la real diversitat que compon la societat d’ara sobre aquestes temàtiques.
