Obdulia Castillero
Diu el Ministeri de Drets Socials que per cada cop que et dóna la vida els serveis socials són allà per donar-te un dret. Però, quanta gent coneixem que han anat a serveis socials amb un problema i n’han sortit igual?
Els serveis socials bàsics som la porta d’entrada dels serveis socials, el primer nivell del sistema públic. Ens caracteritzem per la proximitat als usuaris en els afers familiars i socials; som el CAP de lo social.
Val la pena diferenciar serveis socials i serveis socials bàsics. Podem entendre el sistema públic de serveis socials com el conjunt de recursos, prestacions, activitats, equipaments destinats a l’atenció social de la població, de titularitat de l’Administració de la Generalitat, de les entitats locals i també els que l’Administració concerti amb les entitats d’iniciativa social o privada. Dins els serveis socials, trobem els serveis socials bàsics i els serveis socials especialitzats. És habitual desdibuixar aquests termes i posar-ho tot al mateix sac.
Els serveis socials bàsics tenim les funcions d’informar, orientar, derivar, treballar en xarxa, entre d’altres, amb els recursos que depenen de nosaltres i que es troben a la xarxa. Però ULL! Igual que al metge de capçalera no t’operarà el cor, sinó que et derivarà a l’especialista mèdic, amb els serveis socials bàsics passa el mateix.
A diferència del sistema de salut i els seus professionals, els serveis socials bàsics no comptem amb aquest prestigi institucional ni social de base. Som un servei poc valorat amb uns professionals amb poc reconeixement. Les treballadores socials som assistentes i no és estrany que se’ns tracti amb condescendència i se’ns digui com hem de fer la nostra feina.
No entrarem en aquests temes de reconeixement professional perquè en tindríem per escriure un llibre. No obstant, sí que és important remarcar la manca de reconeixement dels serveis socials bàsics ja que respon a una realitat que tots coneixem i que ens sona molt: l’excusió social.
A ningú li interessa la població que atenem, més enllà de la visió del paternalisme ranci
A ningú li interessa la població que atenem, més enllà de la visió del paternalisme ranci. Els serveis socials tractem amb els temes que ningú vol tractar i amb les persones que ningú vol atendre. Som el servei perfecte al qual carregar les responsabilitats que el sistema no està disposat a atendre o deixa fora.
Que tenim una persona amb problemes de salut mental que es troba descompensat al carrer: On són els serveis socials? Què estan fent els serveis socials? I aquell avi que viu sol i que no vol parlar amb ningú? Què fa a casa seva? Què estan fent els serveis socials? Què estan fent els serveis socials per aquella família a la que desnonaran d’aquí quinze dies? Perquè no els hi donen un pis?
Doncs bé, simplement, no tenim ni mitjans ni competències en aquestes matèries. No internem persones de manera involuntària, no tenim càmeres de videovigilància a totes les cases, no tenim un calaix ple de claus de pisos.
La pressió als serveis socials bàsics va en augment. Cada cop atenem més persones amb problemàtica social. Les casuístiques són molt variades ja que, com hem dit abans, som la primera porta d’entrada. Treballem amb manca de professionals, de recursos, d’eines i de competències. Hi sumem la falta de treball en xarxa amb els serveis especialitzats, amb els serveis sanitaris i d’altres serveis públics.
Cada cop fan més lleis on els serveis socials apareixem com a figures que intervenen en aquests aspectes (lleis sobre habitatge, sobre protecció a la infància, llei de pobresa energètica). També ens veiem involucrats en noves instruccions que prenen altres estaments públics (INSS, SEPE, SOC). Els legisladors ens carreguen de responsabilitats, de tasques burocràtiques, sense mitjans ni competències. Els serveis socials treballem pel SEPE, per l’INSS, per l’Agència d’Habitatge, per Endesa i Iberdrola, i així podria continuar una bona estona.
Fem la reflexió: quin espai ens queda per atendre les persones? Quin espai ens queda per fer un bon pla de treball, establir vincle i treballar conjuntament amb els usuaris per millorar la seva situació? Quin espai ens queda pel treball comunitari, per la prevenció?
I és que aquí és on vull arribar: les persones. Treballem amb persones. No són números, no són objectes, no són estadístiques: són persones. Les persones estan sent maltractades institucionalment. No se les atén als serveis que corresponen i les envien als serveis socials on no tenim ni competències ni mitjans.
Ens convertim en dispensadors de recursos. No podem ser treballadors ni educadors socials, tornem a ser Assistentes socials.
