Parlem amb l’historiador Guillem Puig Vallverdú, fill de la Selva del Camp, que va dedicar la seva tesi doctoral a les col·lectivitats agrícoles a Catalunya durant la guerra civil. Una realitat encara per conèixer a fons i socialitzar.
Es coneixen molt millor les col·lectivitats industrials.
Pesa la mirada des del present! «Catalunya la fàbrica d’Espanya». Sí, però el 1930 encara el 25% de la població activa de Catalunya era pagesa! I el 1900 era el 50%! Qui no és fill o nét de pagesos a ciutat? O de minyones i mossos que han migrat de les zones agràries? Aquesta memòria no la tenim.
Diuen que el món rural és naturalment conservador.
Són tòpics; com a tots els espais hi ha molts matisos, hi ha gent de tot, igual que la ciutat no és només una ciutat revolucionària, moderna i progressista sinó que hi ha reaccionaris… A l’acadèmia la idea del conservadorisme rural, que hi era molt estesa, ja fa dècades que s’ha trencat.
L’anarquisme al món rural el pensem a l’Andalusia latifundista, però no a Catalunya.
La idea de la Catalunya propietària s’ha de matisar. Hi ha més propietaris que en altres indrets de l’Estat, sí, però tot i així la propietat de la terra està concentrada. Hi ha una terra molt parcel·lada, però està en poques mans. El que està repartit és l’explotació del treball de la terra. Un mateix propietari podia tenir diverses finques, repartides i de poca extensió, i, en cadascuna, diferents pagesos contractats amb arrendaments i tractes diferents. A més es dona el matís de ser petit propietari i no poder sostenir la finca, i haver d’anar a jornal; o ser petit propietari i arrendatari i a més anar a jornal. De perfils n’hi ha molts.
A principis del XX l’anarquisme i l’anarcosindicalisme van ser molt presents en el món agrari, van ser els moviments més punyents. A finals de la dècada de 1910 les tàctiques anarcosindicalistes van ser freqüents i es va intentar projectar el sindicat únic al món rural. Però ja abans hi ha una gran xarxa associativa molt plural: cooperatives, cors de Clavé, associacions de socors mutu, etc., creen tota una xarxa de transmissió d’idees, de coneixements, de pràctiques associatives, de resistències… i quan hi ha una conjuntura difícil, són capaces de plantejar una resposta col·lectiva. És senzill que hi arribin tàctiques com les del sindicat únic, adaptant-les a la seva realitat.
Com es forma aquest associacionisme?
Les contradiccions del capitalisme (la privatització dels comunals; la intensificació de la indústria, el ferrocarril…) obliguen molta gent que viu de la terra a entrar en lògiques capitalistes que no poden sostenir. I hi ha una tendència comunitària precedent, que arreplega les sensibilitats dels pagesos de la zona i planteja la necessitat de sortir-ne tots, del capitalisme, i construir aquesta tendència socialitzadora, cooperativa. Les experiències d’aquests associacionisme, les accions col·lectives que protagonitzin, formaran un sindicalisme propi que acabarà vinculant-se a l’anarcosindicalisme.
A finals de la dècada de 1910 hi ha una tendència majoritàriament unitària, el pas del cooperativisme local cap a un sindicat únic a cada municipi, que pugui negociar amb el propietari o propietaris. Això es dona, sobretot, com a conseqüència de la crisi inflacionària derivada de la Gran Guerra. Però l’arribada de Martínez Anido com a governador civil de Barcelona (1920) i la repressió que exerceix serà devastadora. I qui agafa el relleu és la Unió de Rabassaires (UR), que des del 1923 fins al 1936-39 serà EL sindicat majoritari dels treballadors de la terra, incloent petits propietaris i arrendataris.
A més d’aquest, la CNT té la Secció de Camperols i la UGT, amb menor implantació, la Federació de Treballadors de la Terra. Fins i tot el Bloc Obrer i Camperol tindrà forta presència entre una parta de la pagesia i, de fet, la majoria de quadres sindicals de la UR de la guerra havien passat pel BOC.
Parlem de la guerra. Com es viu al camp català? Hi ha tensions.
Hi ha diferents moments en la guerra. El primer moment, d’eufòria, hi ha un entusiasme real. Quan el 18 de juliol hi ha el cop d’estat i es desencadena aquest canvi revolucionari, venim d’uns anys de tensió, d’assumir derrotes… La reforma agrària republicana no es va portar mai a terme per la oposició patronal; no es va començar a dibuixar un intent fins començar la guerra!
I quan comença la guerra hi ha aquesta oportunitat per a la socialització de la producció. Els sindicats ocupen les finques dels propietaris, que han marxat, i les expropien i gestionen en col·lectivitat. I això ho fa la CNT, la UGT, la UR i fins i tot algun partit. Després d’això ja se’n desdiran alguns perquè tenen altres projectes.
Sectors del PSUC i de la UR, que controlen la Conselleria d’Agricultura, diuen: «Tota aquesta producció que es fa des de les col·lectivitats ha de passar sota el control de la Conselleria, pensant en una economia de guerra; totes les col·lectivitats han d’estar dins de les dinàmiques del sindicat agrícola local». I hi ha la discussió de naturalesa més socialista o anarquista, sobre si les col·lectivitats han de ser autònomes o controlades per l’estat. I el debat i els enfrontaments vindran per aquí, malgrat que de fons hi hagi el control polític de la rereguarda i, per tant, la direcció de la guerra.
I aquest sindicat agrícola local seguia la composició dels ajuntaments.
Exacte. I la CNT hi era present, però amb molta menys presència que en les col·lectivitats, i en canvi es reforça el paper d’Esquerra Republicana. I hi haurà enfrontaments amb la gent de la CNT, però també amb la gent del POUM o fins i tot de la UR. Es sol dir que hi ha dos bàndols però és que això implica a molta més gent. Vilanova i la Geltrú és un exemple claríssim: Josep Ricart, que era de la UR i exalcalde republicà de Ribes del Penedès, va ser el dirigent de la col·lectivitat fins als últims moments i s’enfrontava a la premsa amb Joan Ventosa, conseller d’economia d’Esquerra.
A La Fatarella (Terra Alta) alguns pagesos es van revoltar contra la col·lectivitat.
Hi ha exemples de tot. Podem treure l’exemple de La Fatarella, però el que estem fent aquí és exagerar, a partir d’un exemple, una situació general.
És cert que hi ha resistències en molts pobles a l’ampliació de la col·lectivitat quan els propis veïns no volen, però aquests són els debats que també tenen dins la Secció Pagesa de la CNT! I els dirigents deien: «Hem de convèncer amb l’exemple; hem de construir una col·lectivitat i que la gent vegi que això funciona! I que no anem a destruir res, sinó a construir un món nou». En Ramon Porté de Montblanc se’n va fer un fart.
I parlem de La Fatarella com el gran exemple però tenim 250 pobles més a Catalunya, com a mínim, on hi va haver col·lectivitat i no tots van ser La Fatarella.
A Vilanova i la Geltrú, un poble molt més gran i complex (a més de l’espai agrari hi ha la Pirelli, el port, el nucli ferroviari…), són els propis pagesos qui aporten una quarta part de les aproximadament 725 hectàrees de la col·lectivitat agrícola! I tenim la col·lectivitat d’Amposta (més de 670 hectàrees), Raimat a Lleida (3.000 hectàrees de vinya del senyor Raventós col·lectivitzades pel POUM), o la gran col·lectivitat de la Ribera d’Ebre a Flix, etc.
Com eren aquestes col·lectivitats agràries?
Cadascú té el seu model, però a grans trets tota col·lectivitat té una assemblea, uns estatuts, una normativa, diferents formes de salari i en tots els casos es garanteix el treball i les cures. Perquè la col·lectivitat, seguint la tendència anterior del suport mutu, aportarà uns diners a una caixa comunitària, per si un dels seus membres ho necessita perquè no pot treballar (ja siguin persones grans, canalla, malalties, accidents…). O encara que no sigui amb diners, tot això està garantit i és revolucionari! I ens diu molt de la societat que teníem. El món burgès era la riquesa per uns, la misèria pels altres; i allò revolucionari era que tothom pogués viure més o menys dignament. Calia cobrir les necessitat des del bressol fins a la tomba. Això anys més tard es va conèixer com a estat del benestar. Les cures, saber que no et moriràs perquè has tingut un accident de treball. Els primers en construir-ho van ser les associacions de treballadors, la classe obrera.
El mapa de les col·lectivitats agràries com seria?
La presència de la col·lectivització i d’aquest associacionisme que esmentàvem va molt vinculada a la producció, al monocultiu. A l’Alt Empordà hi té molta presència; als Vallesos potser queda més diluït, per la força aquí de la UR; al Penedès o al Camp de Tarragona hi tenen presència; i, és clar, a les Garrigues i tota la plana de Lleida, territori de monocultiu de l’oliva i l’ametlla (i en algun cas, d’horta). I a les Terres de l’Ebre, a la majoria de pobles del Montsià, per no dir tots, vinculat al monocultiu de l’ametlla i de l’arròs, hi havia col·lectivitats.
I els voltants de Barcelona! El Prat de Llobregat, era majoritàriament agrari i estava col·lectivitzat. I Sant Joan Despí, Sant Andreu del Palomar, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i bona part del Maresme, que alimentaven Barcelona amb producte fresc, i la majoria d’aquesta producció estava col·lectivitzada.
I hi ha imatges del Mercat del Born, el mercat de proveïments de la ciutat, amb producció col·lectivitzada; i el camió està col·lectivitzat. L’impacte que té la col·lectivització de l’agricultura a Catalunya és impressionant.
M’atreveixo a dir que aquest projecte revolucionari, que en alguns casos va reeixir i en altres va trobar límits, especialment els límits de la derrota en la guerra, va representar una de les últimes grans revolucions a Europa i Occident. Aquest moviment va desafiar la propietat privada, els principis del liberalisme econòmic i el capitalisme. Es tracta d’una revolució que ens obliga, en l’actualitat, a plantejar-nos la disjuntiva entre el valor d’ús i el valor de canvi. Quin ha de prevaldre? Els béns que garanteixen les necessitats bàsiques han d’estar sotmesos a les lògiques especulatives del mercat o han d’estar orientats cap a una funcionalitat social?
Sorgeix, doncs, la pregunta crucial sobre si tot allò que considerem necessari ha de cedir davant de dinàmiques especulatives o si, per damunt de tot, ha de garantir la preservació de la vida. I una vida digna, especialment davant dels desafiaments ecològics als que ens hem d’encarar.
