Parlem amb la Neus Montserrat Tarín, artterapeuta i educadora social
Fa molts anys que treballes en l’àmbit social amb diversos col·lectius i situacions. T’hem vist fent tallers, recollint xeringues, acompanyant… Ens pots fer cinc cèntims de les tasques que has estat fent en el sector social?
Sí, soc bastant moguda, m’agrada provar coses noves. Al acabar la carrera vaig estar nou anys d’educadora social en un Centre Obert del Maresme, després m’he enfocat més en adults i diversos col·lectius. En part també ha sigut culpa de la precarietat laboral, que m’ha obligat a treballar molt i compaginar fins a 3 o 4 feines a la vegada per arribar a final de mes, treballant caps de setmana, nits o festius. Quan treballava d’educadora de carrer a la Mina, «recollint xeringues» com dèieu, també treballava dos matins al taller i els caps de setmana al CMAU i al CAS. Aprens i rius molt però el nivell d’estrès i les males condicions laborals passen factura a nivell emocional i de salut. El nostre sector és molt dur, sostenim i acompanyem a persones de col·lectius vulnerabilitzats i vivim molt de prop la misèria. Tota aquesta tasca no està reconeguda, els sous, les ràtios, l’externalització de serveis i el gran volum de feina, combinat amb l’impacte emocional que comporta el treball en sí, provoca inestabilitat i malestar, que pateixen els i les usuàries que atenem, i fa que treballadors i treballadores del món social es queixin per aplicar i actualitzar el conveni d’acció social, que és una vergonya. Però no hi ha voluntat política per millorar les nostres condicions, s’aprofiten de la vocació que tenim moltes; per això s’ha de seguir lluitant.
Ets artterapeuta. Ens pots fer cinc cèntims d’aquesta aplicació de l’art a la teràpia?
A mi m’agrada utilitzar l’Art com a a eina de transformació social; el seu potencial i els seus beneficis estan sobradament demostrats. Vaig estudiar Artteràpia per aprendre com aplicar l’Art en la meva tasca d’acompanyar a les persones, com a psicoteràpia en uns inicis, i cada cop més enfocada a l’Art Social. Art Social és aquell Art que té com a objectiu transformar la vida de les persones i la seva comunitat, ja sigui a través de la pintura, el teatre o el hip-hop. Sovint anomeno als meus tallers «Paspertu», l’Art dels marges, fent referència a aquell Art que queda tapat pel cartró, que és menys important. Aquell Art que no s’exposa als museus, que està fet per persones que no han pogut gaudir-lo, ni com a espectadores ni com a creadores. I també és vàlid, també expressa, encara que no es vengui, perquè qui decideix què és Art i què no? El fet de crear i canviar la realitat és una eina molt potent d’empoderament personal i comunitari. D’això en parlo en el llibre que estic a punt de publicar amb Neret Edicions. Com diu l’artista iraniana Shirin Neshat: «L’Art és la nostra arma. La cultura és una forma de resistència».
El 25N és una data desgraciadament assenyalada: el dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Ens pots explicar la teva experiència laboral en relació a aquestes violències?
Sí, el 25N és una data concreta que pretén visibilitzar un problema que passa cada dia, a tot el món. Com sempre remarquem, els assassinats són només la punta més alta de l’iceberg, però la violència masclista és molt més que això i la trobem en l’àmbit de la parella, familiar, laboral, institucional, social i comunitari, etc. El sistema patriarcal i la masculinitat tòxica ens afecten a tots i totes, però les dones són les que s’enduen la pitjor part, òbviament. Els últims sis anys he treballat amb dones supervivents de violència masclista en diferents serveis, pisos i cases d’acollida. Ara sóc tècnica d’un SIAD del Maresme, treballo a l’ajuntament i les meves condicions laborals han millorat notablement. Tot i així, la feina continua sent dura, fem el possible per escoltar els relats de les dones i intentar ajudar-les, i entremig cada dia t’obre una ferida interna, et reflexa violències que tu també has viscut, en menor o major mesura. Totes les que treballem amb dones coincidim en què és dur, però també molt gratificant. Durant anys he treballat amb homes agressors o que han exercit violència en algun moment, al Taller amb homes drogodependents o com a Tècnica d’un Punt de Trobada. També he fet algun taller a la presó de Lledoners amb homes condemnats per agressions sexuals i pederàstia. És una tasca necessària però vaig decidir no fer-la més, per principis, i perquè crec que qui ha de treballar amb ells i encaminar el tema són els propis homes. Crec que la mateixa feina si la fa un professional home, educador o psicòleg, té més sentit i és més efectiu.
A més de terapeuta has estat jugadora del FC Barcelona.
Sí. El cas Rubiales s’ha fet molt mediàtic perquè es va veure televisat per tot el món, no perquè sigui el més greu que passa sinó perquè ensenya la normalització de la violència i les conductes masclistes que hem d’aguantar a diari, a tot arreu, pel fet de ser dones. L’esport no és una excepció, no només en els jugadors: està en tots els estrats i a tots el Clubs. En el cas concret de les jugadores, les 15 van sortir a queixar-se però és una reivindicació històrica, ja que no han fet mai cas de les necessitats de les jugadores i de la igualtat que proposen: millor atenció mèdica, transport adequat, intimitat a les habitacions, millorar les condicions laborals, no infantilització, etc. Quan jo jugava al Barça sempre teníem els pitjors camps, a les pitjors hores, no existia la roba de dona, ens anava tota enorme! Se’ns menyspreava, als camps sentíem insults, no teníem visibilitat ni referents. Ma germana bessona, Alba Montserrat, va ser la primera generació que cobraven un sou, petit, per ser professionals. Ara a poc a poc està canviant; espero que tot el que ha passat serveixi per dignificar l’esport femení i donar un bon exemple a totes les nenes que venen darrere.
CMAU-VM: Centre Municipal d’Acolliment d’Urgència per Violència Masclista de Barcelona
CAS: Centres d’Atenció i Seguiment a les drogodependències
SIAD: Servei d’informació i atenció a les dones
