Adriana Rubio Amo
Hem tancat la segona temporada del Pòdcast Mal d’escola i continuem intentant respondre la pregunta de com aconseguir una escola habitable. Sabem, però, que la pregunta ens acompanyarà sempre, perquè és un horitzó i no pas un punt de partida.
És estiu. Els ingredients per a l’habitabilitat els trobem sobretot ara, a les vacances. Lluny de l’estrès, som capaces de sentir les necessitats, els anhels, els imaginaris. Som capaces d’adonar-nos del gust de les coses, de percebre la bellesa minúscula que ens envolta. Podem olorar el matí i el vespre, percebre el naixement de flors, la terra seca, les onades del mar i la posta de sol. L’amistat es pot assaborir, encara que sigui en el record. Les lectures inútils, fils conductors d’anhels antics, o descobriments nous, perduts en el fet fortuït de la quotidianitat del temps sense pressa.
Podem sentir l’estima, tenim temps per atendre el dolor, els dols i els patiments amagats perquè, quan aconseguim apagar l’interruptor de les preocupacions laborals, el buit o la plenitud de l’entorn ens parlen. Som capaces d’escoltar, fins i tot cercar la paraula pròpia, crear la imatge sincera, mentides assumides de felicitat lleugera i dolça. I el buit. Que sempre hi és. El notem quan ens despistem, pujant al cotxe després d’anar al riu, a la platja o a la piscina. Està amagat al pijama o a la nevera. Potser el sentim quan donem voltes a la pasta o cercant l’emissora de la ràdio per escoltar les notícies. El buit i el goig de ser a l’estiu.
Ens obstinem a no sentir, a amagar la falta, la ràbia, la ira, la tristesa. I per això és tan fàcil pujar al carro alat de l’estrès i la quotidianitat frenètica, també a l’escola. I per això les vacances, lluny de la idealització de les xarxes, poden ser moment per reconèixer patiments, revisar confusions i ser capaces d’analitzar el grau d’habitabilitat dels centres. Com podem obrir espais de temps en el temps, moments on el sentir i la percepció puguin donar-se? Com transformar la pressa en atenció? Com educar per ser capaces de sostenir el buit?
És possible, quan parlem d’educació, polititzar les ferides i acompanyar en el seu sosteniment? Podrem parlar de la falta, la ràbia, la ira i el conflicte no com a excepció sinó com a essència constitutiva de la nostra humanitat? No és aquesta ferida que existia abans que nosaltres, com diu Joë Bousquet, la qual hem de poder acollir i mirar de front?
Potser només si som capaces de treure-li temps al temps, de guardar com un tresor aquesta olor d’estiu, aquest aire que acarona la pell, o la calor sufocant que ens deixa sense alè, podem percebre el no-res, el sense sentit i alhora la finitud de la vida, els dolors, els dols, els patiments. I la bellesa i l’amor i la tendresa. Potser, l’habitabilitat es construeix llepant-nos la ferida. Serem prou honestes per fer-ho?
*Recomanem la lectura de Laura Llevadot “Mi herida existia antes que yo. Feminismo y crítica de la diferencia sexual”. De l’editorial Tusquets. Aquesta columna ha estat inspirada en la seva incipient lectura.
