Parlem amb l’Albert Torrent (a) Tons(1983),llibertari, llicenciat en Filosofia —amb estudis de màster i doctorat en educació— i docent a la Universitat de Girona, vinculat als moviments socials per a la transformació educativa des del projecte de gairebé 20 anys d’història “La Pinya”. Una mirada actual i esmolada respecte les noves metodologies pedagògiques i les seves possibilitats —i limitacions— per poder-se convertir en eines de transformació social.
Sents que la manera de transmetre coneixements pot ser crucial per a les infants?
En termes generals, tot i que l’educació a l’escola ha tendit més aviat a la reproducció de l’ordre establert, en el fet educatiu hi ha potencial per canviar la mirada de les persones i la seva concepció del món, de manera que puguin transformar la realitat que les envolta; construir altres formes de viure que valguin la pena, i aprendre a relacionar-se d’una forma més igualitària i justa.
Quant alcom transmetre coneixements, penso que és una part important del què és educar, però no l’única a tenir en compte. Darrerament es parla molt de mètodes, però són igualment importants els continguts i els objectius que es persegueixen. Sovint el debat educatiu es restringeix als mètodes, que són molt importants, però sobretot ho són en tant que responen i són coherents amb els valors i finalitats del procés educatiu. Tots els mètodes poden tenir coses positives i poden ser útils si s’ajusten al context, si tenen en compte els aprenents i si són coherents amb una visió emancipadora de l’educació.
Com podem vincular l’anticapitalisme per crear valors comuns referencials (suport mutu, fraternitat, igualtat, antiracisme…) en uns temps on les pantalles són tant presents en els processos educatius?
Jo sóc molt reticent a l’ús de les pantalles; en general. El que va significar l’aparició d’internet en clau d’accés al coneixement, per exemple, ja no és el que mou la xarxa; Shoshana Zuboff a El capitalisme de la vigilància analitza l’evolució d’aquesta tecnologia.
La tecnologia digital no és neutra, sinó feta i pensada per a un tipus d’ús (i d’abús), dissenyada seguint uns valors i interessos determinats i, per tant, la seva utilització té conseqüències en la forma d’escriure i comunicar-se, en la captació de l’atenció, en l’abocament d’informació personal per al seu ús interessat, etc.; per no esmentar què significa a nivell material (extracció de minerals, explotació laboral, desastre ecològic, etc.).
Quant a l’educació, a Infantil i Primària les pantalles haurien de desaparèixer dels centres per innecessàries i contraproduents. El que fa madurar els infants en aquestes etapes es l’estimulació de tots els sentits, el moviment, la corporalitat, el contacte directe amb el món i no pas el contacte mediat i condicionat per l’algoritme. Cal educar-los en el contacte personal, en els afectes, en la sensibilitat, i de forma situada, en la capacitat d’acció i de vinculació amb els altres.
En etapes superiors l’ús de la pantalla pot aportar coses positives als processos educatius sempre i quan es faci d’una manera crítica —parlar de com es fabriquen aquests dispositius, què suposa a nivell mediambiental i laboral, quines empreses hi ha al darrere, quines alternatives hi ha, com ens podem protegir del control social, etc.—. Cal polititzar el fet tecnològic.
Vas estar vinculat durant més de quinze anys al projecte autogestionat i d’educació lliure “La Pinya”. Creus que projectes com aquest trenquen el tòpic incert que «altres tipus de manera d’educar» sols són possibles per a sectors socials privilegiats?
Sí, crec que sí, però en certa mesura. La Pinya era un projecte pràcticament únic a Catalunya o com a mínim a l’entorn de Barcelona. Un projecte amb una vocació educativa i política, un espai d’aprenentatge per a grans i petits, i amb ànima d’educació popular. Per nosaltres, autogestió educativa significa reapropiació del fet educatiu, és a dir, emancipar-nos de l’estat en matèria educativa per decidir col·lectivament per què i com volem educar els nostres fills i filles, i això és profundament transformador.
Per això estàvem en un centre social okupat que ens donava autonomia i permetia que la qüestió econòmica no fos un gran condicionant a l’hora de formar-ne part. Però hi havia altres condicionants, com el temps de les famílies per implicar-s’hi, la precarietat econòmica de les acompanyants com a conseqüència de la recerca d’un equilibri entre condicions laborals dignes i quotes assumibles pel màxim de famílies possible, o certa inestabilitat legal per ser un projecte educatiu fora del sistema, per exemple. També teníem contradiccions a nivell pedagògic i polític que han mostrat el repte que suposa tirar endavant un projecte d’aquesta mena i hem recollit en un llibre publicat per Descontrol.
A les escoles públiques han canviat els discursos i metodologies pedagògiques els darrers anys. El treball emocional hi és present, el càstig no es considera. Sents que aquests canvis humanitzen les aules i ens acosten a maneres més cooperatives i fraternals de transmetre coneixements?
D’entrada diria que sí, tot i que cal veure de quina manera es duu a terme l’educació emocional, ja que a vegades és un recurs per psicologitzar el fet educatiu i evitar fer-ne explícita la dimensió política. És a dir, individualitzar els problemes enlloc de posar-los en comú i contextualitzar-los, responsabilitzant així l’individu en comptes de buscar les causes en les diferents realitats socials. De la mateixa manera, és important analitzar bé com han mutat les formes disciplinàries ja que, a vegades, darrera formes disciplinàries toves o amables hi ha amagades concepcions igualment autoritàries.
Dit això, cal dir que hi ha hagut escoles públiques que han desenvolupat canvis profunds en la forma d’entendre els processos educatius i el paper de l’escola, i això és profundament transformador perquè arriba a molta gent amb pensaments, cultures i formes d’entendre l’educació diferents. El que passa és que aquestes formes de fer escola requereixen sí o sí els recursos adequats (econòmics, materials, humans) i l’administració no els aporta, de manera que es fan insostenibles per als mestres que es cremen o abandonen. Hem de pensar que el sistema educatiu es va crear per controlar i disciplinar la infància i que es tractava de fer-ho amb el mínim de recursos possibles.
Per això, tenir un llibre de text, un mestre que impartís la lliçó i un grup d’alumnes de la mateixa edat per ser avaluats i classificats segons si eren aptes o no, va esdevenir la manera més eficient per configurar l’escola com a dispositiu disciplinari. Que l’escola sigui una altra cosa requereix subvertir aquesta lògica i la materialitat que la fa possible. Cal canviar radicalment la concepció de l’escola i el sistema educatiu, però penso que mentre l’estat en segueixi sent l’amo serà molt difícil aquesta transformació.
Quina opinió et mereixen projectes com Escola Nova 21 amb la Fundació Bofill posant diners per «innovar pedagògicament»?
Crec que és un símptoma dels problemes que fa temps que arrossega l’administració educativa, de la falta d’horitzó compartit del propi sistema educatiu i de les dificultats dels moviments educatius de renovació crítics per dur a terme transformacions profundes. També va molt en la línia dels temps neoliberals que corren, en què fundacions privades veuen en l’educació un camp on ficar-se per tal d’influir en el futur de l’educació i, en alguns casos, fer-hi negoci.
Cal dir, però, que aquestes circumstàncies han propiciat que molts mestres que estaven fent canvis als centres de forma aïllada, van trobar en el programa un espai on compartir dubtes i generar reflexió col·lectiva, i ho valoren positivament. Això fa pensar. Ara bé, la transformació de l’escola en clau emancipadora ve de baix i ha d’anar acompanyada i vinculada als moviments socials, a un canvi més enllà de l’educació. Si no és així, la transformació educativa té poc recorregut i acaba sent un punt de fuga per no abordar la transformació política i social, és a dir, la fi del capitalisme.
Els estudis de gènere i la seva mirada són més presents que mai a l’àmbit acadèmic. Sents que aquesta mirada pot generar discursos i maneres transformadores respecte els infants?
Sí, crec que és fonamental incorporar de forma global i transversal al centre la perspectiva feminista, des del repartiment de càrrecs, al disseny d’espais, als continguts i materials didàctics, etc. Les pedagogies de la cura i l’afecte, el reconeixement de la vulnerabilitat com a punt de partida de la construcció del subjecte, l’educació afectivo-sexual, l’eco-inter-dependència, etc. són conceptes clau a l’hora de polititzar el fet educatiu i transformar els centres per contribuir al canvi social. Evidentment, hi ha altres concepcions que també hi han de ser presents, però crec que aquesta és una de les vies més potents que pot orientar l’educació emancipadora avui.
Per cert, durant la tardor farem un curs de pedagogia llibertària en què abordarem algunes de les qüestions per les quals m’has preguntat. Ho farem a la Universitat Popular Autogestionada (UPA) i es pot trobar més informació al seu web.
