Mentre es va retallant i retallant en els serveis públics i la població es va empobrint cada cop més, la situació a la Sanitat pública es va violentant per als seus professionals. Les agressions són cada cop més freqüents, i Catalunya és el territori de l’Estat on més s’han incrementat. L’any 2021 les organitzacions col·legials espanyoles van registrar 612 agressions, de les quals el 35% a Catalunya; i les dades policials van registrar un 14% més d’agressions respecte l’any anterior. Un 48% de les denúncies van ser per agressions físiques.
No va ser fins el mes de maig de l’any 2022 que el Govern català va plantejar uns plans d’abordatge de les agressions en l’entorn sanitari seguint als que ja fa més de 10 anys que estan completament operatius en altres comunitats autònomes. En aquesta data recent, es va aprovar la creació d’un Observatori per situacions de violència en l’àmbit sanitari català i d’un Registre de casos de violència cap als professionals sanitaris. Unes eines que més d’un any després encara no sabem si estan operatives.
La qüestió de la violència contra els sanitaris no és menor i és ben coneguda. A Catalunya, fa anys es va portar a terme una anàlisi descriptiva sobre els incidents registrats a la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública. Aquelles dades ens permeten veure que els serveis més afectats per casos de violència van ser les urgències, tant hospitalàries com ambulatòries, motivades per la informació rebuda (33%), l’assistència prestada (24%) o per disconformitat en l’alta mèdica (16%). Altres motius són els temps d’espera.
Davant d’aquesta situació de violència persistent i creixent, els professionals sanitaris exigeixen la cobertura de tots els professionals amb una Assegurança de Defensa Jurídica amb assistència les 24 hores del dia, que cobreixi les despeses de defensa de l’assegurat davant fets derivats de la seva feina i la reclamació de danys i perjudicis.
Sens dubte hi ha un interès des de les administracions per retallar la Sanitat pública, treure-li pes i qualitat per així anar fomentant les mútues i la sanitat privada. Aquesta situació posa el personal sanitari al límit, amb sobrecàrregues de feina i manca de recursos; pencant molt i molt, són els treballadors i treballadores de la sanitat els que aconsegueixen que encara no s’hagi enfonsat el sistema. I amb tals retallades i manca de recursos és obvi que els temps d’espera seran més llargs, que el temps de visita s’haurà d’escurçar, que es podran fer menys proves… I tot això tensiona el sistema i acaba provocant les agressions dels pacients, que evidentment no són als centres sanitaris per gust (i per tant, hi són també en situacions d’estrés o nervis).
Personal sanitari i usuaris hauríem de ser conscients de la situació i apuntar a les causes reals de la situació; defensar juntes la sanitat pública, pel bé de tots. Intentar atendre correctament els pacients i no carregar en ells les frustracions i tempos imposats per les retallades; i, igualment, els pacients ser conscients que els temps d’espera o altres casuístiques són obra i gràcia dels polítics que estan intentant enfonsar la sanitat pública, i no del personal sanitari que fa el que pot i el que li deixen en una situació ben precària.
Personal sanitari i pacients, units, hem d’aturar el desballestament de la sanitat pública.
