Ermengol Gassiot
Quantes vegades hem sentit dir que la joventut s’implica poc en la lluita sindical al nostre centre de treball? Quantes vegades aquesta queixa l’hem acompanyat de comentaris com ara: «és que el més greu és que són qui té pitjors condicions laborals i de vida»? Segurament també molt sovint ens hem lamentat que els i les migrants tampoc s’acosten gaire al sindicat. O que hi falten dones, malgrat patir per norma precarietat més accentuada que molts homes. I així un dia rere l’altre, lamentant-nos.
En canvi, no tinc tant clar que amb la mateixa freqüència ens interroguem sobre què estem fent nosaltres, la CGT, o com és la nostra pràctica sindical concreta al nostre lloc de treball, barri o poble, i què fa que aquests col·lectius no la reconeguin com una eina útil pels seus interessos i que val la pena fer-la servir. En el primer cas, la resposta sempre la focalitzem en ells i elles i la podem concloure amb un (estigmatitzador) «és que no tenen consciència [de classe, col·lectiva, etc]». El segon punt de vista, en canvi, fixa l’atenció en nosaltres, en què fem o deixem de fer. Ens obliga a la reflexió i, si cal, a la crítica. Això no és fàcil i sovint pot ferir, però és necessari. Aquí partim del segon punt de vista.
No tinc cap dubte que actualment la CGT és l’organització sindical més útil per la classe treballadora. Plantegem conflictes a diversos llocs. Ens mantenim ferms/es en molts processos negociadors. Denunciem, fem vagues i molt sovint estem presents de forma decisiva en les (malauradament massa poques) victòries que tenim els i les treballadores. Possiblement sigui gràcies a això que l’afiliació de joves i persones que pateixen precarietat laboral va pujant poc a poc any rere any. Però el creixement és lent si tenim present que el nostre objectiu és una defensa en majúscules dels nostres interessos com a treballadores i treballadors i aspirem a fer la revolució en algun moment. Si volem passar de les proclames als fets i, de pas, erradicar qualsevol indici d’anarcosindicalisme de sofà o de barra de bar, hem de sortir dels nostres espais de comoditat.
Nosaltres mateixos molt sovint reconeixem la nostra presència a molts llocs en funció dels comitès d’empresa i del nombre de delegats i delegades que hi tenim. També moltes vegades assimilem la nostra força al percentatge de “representativitat” que tenim en un determinat sector (fixeu-vos que he posat representativitat entre cometes: és una paraula que deriva d’una llei, la LOLS) o al resultat a les eleccions al comitè d’empresa. Sense menystenir la feina que moltes i molts de nosaltres fem en aquests espais, penso que és un error i que ens perjudica caure-hi. Per una banda, perquè confon d’on prové realment la nostra força. Per l’altra, perquè focalitzar la nostra acció en aquests àmbits, els dels delegats/des i comitès ens afebleix profundament com a sindicat; un afebliment que enforteix als nostres enemics. D’això vull acabar de parlar aquí.
Centrar l’acció sindical en l’àmbit institucional, com són els comitès d’empresa i els/les seves delegades, pot ser una eina, però no ha de marcar el nostre ADN. De motius n’hi ha molts. Un d’ells és que la dinàmica electoral a les empreses limita la participació dels i les treballadores precàries. Moltes no són elegibles. Encara més entren a treballar quan ja ha començat una “legislatura” i surten abans de que s’acabi. Si la nostra proposta d’acció sindical pivota entorn el vot, moltes precàries no el poden exercir. Finalment, també és una realitat que en molts llocs on hem fet llistes electorals a partir de gent amb contractes temporals, al cap de pocs temps aquestes persones han quedat fora de l’empresa deixant en suspens la nostra presència al comitè. Crec que no cal que detalli l’afebliment que aquest tipus de dinàmiques generen, de forma sistemàtica, a la nostra acció sindical.
Tenen, a més, un segon efecte totalment perniciós: contribueixen a crear una consciència col·lectiva que hi ha treballadors/es (fixes, estables, etc.) que sí que poden fer aquesta espècie de parlamentarisme sindical mentre que d’altres, els i les més precàries, en queden excloses ja sigui perquè materialment no poden o perquè la seva expectativa de temps que ho podran estar fent és molt breu. I així, poc a poc, anem enfortint la dinàmica d’uns sindicats de treballadors/es estables arrelats en la dinàmica institucional de la política laboral de l’estat.
És cert que CGT hi tenim un peu, en aquesta dinàmica, però per sort també en tenim un altre fora. I és aquesta part externa a la que hem de dedicar més esforços per enfortir-la. Com que queda fora del camí que ens marca l’Estat i les seves derivades, entre elles CCOO i UGT, requereix de més imaginació. El camí de com convocar o presentar-nos a eleccions sindicals està pautat, escrit i hi ha molts manuals d’instruccions. Però el de fer sindicalisme real en ple segle XXI no, i depèn de nosaltres. Apunto aquí algunes idees una mica desordenades amb l’esperança de poder-les desenvolupar en propers escrits i, col·lectivament, en el meu dia a dia. Una és construir acció sindical fora i, si cal, prescindint dels comitès d’empresa, meses sectorials, de convenis, etc., també en aquells casos en que hi tinguem representació. En aquesta acció el/la protagonista és l’afiliat/da, al marge de si és o no delegat/da.
Una altra, completant aquesta, és obrir petits conflictes sobre aspectes concrets on hi puguin participar aquells col·lectius que volem que facin seva la CGT. En el cas de la UAB ho hem fet, per exemple, amb els i les investigadores predoctorals, un col·lectiu que fa 6 o 7 anys una bona part de la secció sindical no veia com a treballadors/es. Ara, en canvi, han triplicat les afiliades a la secció sindical, n’han fet baixar la mitjana d’edat i, sobretot, han enfortit el seu múscul en el conflicte. La col·lectivització de la nostra acció sindical, dins i fora del centre de treball, és un altre element que penso que cal tenir present. La solidaritat interna i externa, lluny d’erosionar la nostra capacitat de decidir en la lluita, és a dir, la nostra llibertat, la redimensiona en el punt que ens permet aspirar a arribar a llocs que d’altra manera ens semblen inassolibles.
