Grup de Treball – CGT Joventut
Una tasca fonamental per a tothom qui es pretén revolucionari és la d’analitzar la situació concreta per poder, primerament, identificar quines són les tendències objectives que es desplegaran i, en segon lloc, planificar més acuradament quina estratègia tindrà la capacitat de superar l’estat actual de les coses. És a dir, l’anàlisi de la conjuntura és una condició necessària, però no suficient, per a l’acció política revolucionària. En aquests paràgrafs pretenem fer una defensa de la recentment creada secretaria de joventut de la CGT de Catalunya, guiant els lectors a través del procés de reflexió que ens ha portat al plantejament d’aquest full de ruta.
La fase actual del capitalisme es presenta com un moment on les contradiccions s’accentuen i els antagonismes socials es fan cada vegada més palpables. El projecte polític hereu del 15M, independentment de la seva adscripció nacional, ha arribat a diferents nivells del govern de l’Estat, les autonomies i els ajuntaments, i hem pogut observar la seva incapacitat per millorar substancialment les condicions de vida del proletariat, així com la seva col·laboració entusiasta amb la repressió, la limitació de drets polítics o l’escalada bèl·lica. Davant la inflació, la davallada dels salaris reals i l’empitjorament de les condicions de treball, els sindicats de concertació han mantingut una fidelitat total a la seva classe (que, evidentment, no és la nostra).
Per tal de comprendre la fase històrica de la que formem part, cal situar com a element més destacat la dificultat creixent des dels anys 70 del capital per valoritzar-se; això és, la tendència a la baixa de l’extracció de beneficis capitalistes. Un dels efectes que ens cal tenir presents és que aquesta tendència implica una reducció de les possibilitats de la política des de l’Estat. Dit d’una altra manera: fins i tot des de l’extrem parlamentari més esquerranós, l’Estat no pot fer més que polítiques per mantenir en marxa, de forma més o menys artificial, el procés d’acumulació capitalista. La tendència a la crisi de les cadenes globals de valor ha implicat també el soscavament de les condicions que possibilitaven la integració més o menys sostinguda en el temps d’àmplies capes de treballadors en l’entramat de l’Estat en els centres capitalistes i que, per tant, permetien pal·liar els efectes més negatius d’aquest mode de producció via polítiques redistributives. Davant d’això, la resposta a l’agudització de les contradiccions socials ja només pot ser repressiva, ja només pot donar-se a través del reforçament autoritari de l’Estat, una dinàmica que observem per exemple en l’augment de mesures de control social.
Vivim avui una ofensiva capitalista que pretén desarticular totes les concessions obtingudes pel treball organitzat en les darreres dècades: una ofensiva orquestrada a nivell econòmic, polític i cultural i que requerirà sens dubte repensar, actualitzar i millorar les eines de combat de què disposa el proletariat arreu i en tots els fronts. En aquest context, el jovent proletari està cridat a jugar-hi un paper central com a subjecte històric.
La pèrdua de capacitat salarial ha sacsejat l’existència mateixa de la classe mitjana, que es descompon en tant que bloc cultural i polític. Aquesta tendència és molt més palpable entre la joventut, on el risc de pobresa és del 27,8% (Observatori Català de la Joventut, 2021). Segons dades de l’Idescat del 2021, el sou mensual dels menors de 25 anys a Catalunya correspon a 1183€ per als homes i a 995€ per a les dones. Només contrastant aquestes dades amb el preu mitjà del lloguer d’habitatges —més de 1000€ al mes, segons Incasòl—, no pot sorprendre que tinguem una de les taxes d’emancipació juvenil més baixes de les últimes dècades. El jovent proletari provinent de les classes mitjanes s’està enfrontant a una agra realitat: cobrar un salari no és garant de poder desenvolupar un projecte de vida com el dels seus pares i mares.
A més de les dades econòmiques, cal tenir en compte aquelles que fan referència a la qualitat de l’oferta laboral jove. El desenvolupament de les forces productives i la introducció de noves tecnologies tenen com a revers la substitució de treball humà viu per treball mort, és a dir, per màquines provinents del treball humà. Aquesta tendència genera masses de proletaris aturats o intermitents, un exèrcit de reserva que es desintegra de l’esfera del treball assalariat. Aquest sector, representat sobretot avui pel proletariat exclòs de les zones urbanes, pateix amb especial severitat les mesures d’assetjament i repressió de l’Estat, que han convertit la pròpia condició proletària en il·legal. N’és l’exemple més proper el recent assassinat de l’adolescent Nahel Merzouk en la banlieu de Nanterre a mans de la policia francesa, i les posteriors protestes i disturbis, la composició social dels quals fou alarmantment jove (Bonet, El Salto, 2023).
D’altra banda, el jovent desintegrat cada vegada s’identifica menys amb la seva professió. Segons l’Observatori Català de la Joventut, el 79,3% dels joves catalans estan vinculats d’una manera o altra al sector dels serveis, mentre que al 2022 fins al 34,3% d’aquests joves era considerat “sobrequalificat”. Aquestes dades tenen una traducció real molt clara: el jovent treballa per a sobreviure, però sovint no té cap interès en les tasques que exerceix durant la seva jornada laboral, el contingut de les quals troba, sovint, inútils.
Per tant, els joves actuals es desvinculen cada vegada més del projecte econòmic del seu empresari i del projecte polític de la burgesia. La neutralització de l’antagonisme de classe que es derivava del projecte de la societat de classes mitjanes comença a esquerdar-se, i la bretxa es fa més evident entre els joves, qui no han viscut altra expressió política que la de la l’esfondrament de la democràcia burgesa. Si bé és cert que la situació de crisi sistèmica l’ha empès sovint a estats de desesperança i depressió, també l’ha apropat a la unió, fet que es reflecteix en el creixement de la seva afiliació en els sindicats de classe com la CGT i en noves expressions de l’organització juvenil. Es tracta d’un jovent orgànicament insatisfet amb el seu present, que està aprenent a transformar la queixa en l’organització de classe. Es tracta efectivament d’una generació de vidre, perquè ha decidit trencar els aparadors del capitalisme per tal de copsar el que s’amaga rere el seu reflex.
Les condicions objectives afavoreixen la dilucidació del conflicte, que fins fa poc es camuflava rere el pacte social. Però això no implica necessàriament que les condicions subjectives del jovent actuïn en conseqüència. Es tracta d’un sector de la població educat en la pacificació de les relacions laborals a través de la violència intra-obrera. Les tècniques anti-sindicals del capitalisme tardà afavoreixen fins a l’extrem l’atomització dels centres de treball i l’aïllament dels treballadors, l’individualisme extrem a través de la competició i la retòrica de l’emprenedoria, les expressions racistes, masclistes i lgtbifòbiques, i l’extrema irracionalitat en la resolució dels conflictes, que es presenten com a “fets aïllats” desvinculats del context laboral i social en què es troben inserts.
L’actual jovent sospesa dues necessitats evidents: la primera, un anhel per fer política, és a dir, per auto-governar-se, per decidir com disposar del seu temps, com desenvolupar les seves capacitats i la seva creativitat. I no vol fer-ho de manera abstracta, sinó que vol concretar aquestes capacitats en concordança amb un fi: necessita d’un nou relat de vida que plantegi un futur alternatiu a la barbàrie capitalista. El jovent de classe mitjana en vies de proletarització sap que no disposarà d’un projecte de vida com el dels seus pares, però és que tampoc el vol. Els joves provinents dels estrats més proletaritzats de la classe, d’altra banda, no té més opció que llaurar una realitat on la seva existència no sigui un crim. Superar l’estat actual de coses és, en ambdós casos, condició necessària per un esdevenir objectivament lliure.
Per acabar, necessita materialitzar aquesta primera necessitat a través de l’organització, que primerament s’expressa en l’autodefensa proletària en totes les esferes de la vida davant l’ofensiva capitalista. El jovent actual és especialment susceptible de transcendir la seva condició d’immobilitat i aïllament per associar-se amb altres treballadors en sindicats de classe com la CGT. Cada vegada té menys a perdre, i més a guanyar.
La secretaria de joventut neix per acollir tot jove que decideixi organitzar-se amb la CGT. El seu objectiu és potenciar les capacitats sindicals i polítiques de la militància jove. Volem transformar la inquietud en autodefensa, i el desig en organització. Tal com hem exposat anteriorment, existeix una tendència creixent que alimenta la desvinculació juvenil de l’esfera del treball assalariat. Els joves sovint no s’identifiquen amb el contingut de la seva feina, que executen temporalment o a mitja jornada. Tampoc es troben compromesos amb el projecte del seu empresari, que se’ls apareix com una alteritat. Nosaltres creiem fermament que aquesta desafiliació no és una feblesa, sinó una oportunitat per aguditzar els conflictes laborals i fer créixer les files del Sindicat. A més, sabem que l’organització del jovent amb la CGT és una condició imprescindible per a la seva pròpia emancipació, per a l’emancipació de la nostra classe. Hem crescut durant la fi del món, i ara ens toca crear-ne un de nou.
