Ara fa cent anys, un cop d’estat imposava a l’estat espanyol una dictadura capitanejada per Miguel Primo de Rivera, el setembre de 1923. Era la primera dictadura d’aquell segle XX que viuria dècades de dictadura, primer aquesta i més tard la franquista. Potser aquesta eclipsada per la segona, però no menys dura i execrable.
No feia ni un any de la Marxa sobre Roma que havia portat Mussolini al poder a Itàlia, i sens dubte va ser una inspiració per Primo de Rivera —amb les enormes diferències entre els dos països—. Feixista o feixistitzant, el mirall italià va ser present en aquesta primera dictadura i no és casualitat que el fill del dictador, José Antonio, fos el fundador de Falange Española, l’expressió del feixisme espanyol els anys trenta juntament amb les JONS de Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo.
De l’estat liberal a la Restauració borbònica
L’estat liberal espanyol ja feia més d’un segle que estava en construcció sobre els fonaments de l’Imperi espanyol. El segle XIX havia sigut el de l’esfondrament de l’Imperi i la construcció d’aquest estat liberal, constitucional, nacional, espanyol.
El procés fou violent, entre guerres —a la península, a les amèriques, a Filipines, al nord d’Àfrica—, llibertats escasses, repressió duríssima contra les demandes populars —arribant a bombardejar Barcelona, per exemple— i governs quasi sempre conservadors (avui en diríem d’extrema-dreta).
Les constitucions liberals eren de via estreta, deixant quasi tothom fora. Els límits de la nació espanyola eren els de l’Imperi —en la primera Constitució, la de Cadis (1812), abraçava des de la Patagònia a l’Amèrica del Nord, el Carib, Filipines, etc; a més de l’Espanya peninsular—. La burgesia comercial i industrial, que sol liderar els processos de liberalització, era feble. Les classes populars, al seu torn, seguien en la precarietat i la desaparició dels gremis o els comunals van empitjorar la vida de menestrals i camperols.
Al llarg d’aquell segle violent, doncs, es va anar donant un procés políticament força lampedusià, on el poder —a grans trets— seguiria a mans d’aquelles mateixes elits que ja el tenien en temps imperials.
Les estructures econòmiques i productives no es mourien tampoc massa en la major part de l’estat, amb una escassa industrialització, que es donava majoritàriament a Catalunya i al País Basc.
Al tombant de segle, al pas del XIX al XX, el règim de la Restauració borbònica era un teatret de relacions clientelars, caciquisme i corrupteles, ara ja amb sufragi universal (sic) masculí —gens universal, doncs— i mà dura contra el moviment obrer. A més, amb republicans i nacionalismes dissidents fent-se un lloc de tant en tant al sistema, erosionant-lo tot intentant reformar-lo.
Mentrestant, el Rei feia i desfeia governs, que anaven caient de seguida, en un clímax de creixent violència social i d’esgotament polític. La protesta social, resposta amb violència sempre. Militar, policial, judicial-política… i al final del període, després de la gran expansió de la CNT i la vaga de la Canadenca, el pistolerisme. La patronal i l’estat mataven impunement pels carrers a aquells obrers i dissidents polítics que els feien nosa.
I arribà la Dictadura
Aquest era el clima que es vivia a l’estat i sobretot a Catalunya el setembre de 1923. Un estat en descomposició, violent, amb unes elits que reclamen encara més mà dura per «posar ordre». I així, sense massa problemes, Primo de Rivera va aconseguir que el Rei li cedís el govern. Ningú va moure gaire ni un dit, per defensar el sistema vigent; era un sistema podrit, mort. Només la CNT va cridar a la vaga, sense massa ressò, i algun intel·lectual com Azaña o Unamuno van escriure contra el cop. La plana major del Congrés va rebre el cop amb passivitat o alegria. A Catalunya, totes les forces reaccionàries van aplaudir animoses el cop d’estat: la patronal, la Lliga Regionalista, el catolicisme, els carlins… Els mateixos que aplaudirien i s’unirien al cop d’estat de 1936 contra la República.
A grans trets, els suports venien d’un ampli espectre político-social reaccionari que tenia per grans referents la tríade Dios-Patria-Rey (els regionalistes encabint-hi un cert catalanisme no contradictori amb aquella tríade) i sobretot la defensa de l’ordre social. És a dir, el rebuig a l’obrerisme i a la participació social i política, autònoma, de les classes populars. Un obrerisme que volien encarrilar i enquadrar en estructures verticals des de l’estat, una obsessió que han tingut i tenen els diferents règims polítics.
En defintiva, es tractava de blindar el domini de l’ordre social establert des de temps immemorials, des d’abans mateix de la formació de l’estat liberal espanyol (amb l’afegitó d’aquells quants industrials). Nacional-catolicisme monàrquic que entronca amb aquell Imperi on mai es ponia el sol i que va «portar» (!) la lengua, la civilización y la religión (sic) a tots els seus dominis.
Aquests són els elements que va reivindicar Primo de Rivera, i després el franquisme, i al capdavall és la música de fons de (gairebé) tots els règims que han dominat l’estat espanyol. Clarament en les dues dictadures; de manera més dissimulada, potser, en règims com l’actual. Són aquests els elements que reivindiquen amb més vehemència encara els elements d’extrema-dreta que estan creixent els últims anys, amb VOX i el PP sobretot, sense oblidar part substancial del PSOE.
Al final, fa cent anys, com ara, els de dalt i les seves dèries sempre són els mateixos. Ja cansen.
