Diego L. Fernández Vilaplana, Col·lectiu #Revolta1873
La primera vaga general al País Valencià va acabar, com molts altres conflictes de l’època, a trets. Ara fa 150 anys, una assemblea de treballadores i treballadors d’Alcoi, convocats per l’AIT, va decidir no tornar a la feina fins que reduïren la jornada i els jornals augmentaren.
Suportaven dotze, catorze i fins a divuit hores a la fàbrica per dos pessetes al dia. Les dones cobraven la meitat per la mateixa feina. I les seues filles i fills, des dels sis anys, la meitat de la meitat. Menjaven poc i malament. Vivien amuntonats. I patien epidèmies, quintes, impost de consums i la humiliació diària de veure la prosperitat econòmica que uns pocs construïen sobre les seues misèries.
L’aturada va ser un èxit. El dimarts dia 8 de juliol de 1873 ningú no va anar a la feina. L’exemple s’estén a la resta de pobles de la comarca i centenars d’obrers arriben a Alcoi “a resoldre les qüestions de jornals amb els fabricants”.
L’alcalde, d’amagades i amb nocturnitat, es reuneix amb els principals contribuents, amb qui va confabular que “cadascú defensaria des de casa seva i acudiria en auxili dels seus veïns, mentre que l’alcalde (…) mantindria a ratlla els pertorbadors de l’ordre de la tranquil·litat pública”. Després, Pelletes, com coneixien al poble a Agustín Albors, va telegrafiar al governador civil per sol·licitar-hi reforços militars.
En assabentar-se’n, una nova assemblea ja no reclamà només augments salarials. El conflicte mutà de social en polític i exigiren la vara de batlle. Encapçalats per Severí Albarracín i Francesc Tomàs, més de deu mil manifestats exigiren la dimissió de l’alcalde. Aquest, però, no dubtà.
Pelletes va sortir al balcó del consistori i va dispar, probablement contra un manifestant, tot i que l’hagiografia l’absol de qualsevol responsabilitat. Siga com fora, els guàrdies, en sentir el soroll, van intentar dissoldre la concentració a tirs. Dos obrers van caure morts a l’instant i la resta va anar a buscar armes a casa dels senyorets. Així va començar la Revolució del Petrólio (disculpeu el barbarisme amb que designem els fets a casa nostra).
Van fer ostatges, van alçar barricades i van intentar negociar amb les autoritats atrinxerades. No hi va haver manera, com va deixar historiat Pi i Margall, “resistiólos” l’Alcalde “que va preferir morir a faltar als seus deures, i va pagar amb la vida la seva decisió i la seva gosadia. Hi va haver lluita, es van aferrissar les passions, i es van cometre excessos, encara que no tants com aleshores va pregonar la fama”.
“A dog with a bad name”
Els setze morts es van convertir en setanta a la premsa. I a Les Corts, el ministre Eleuterio Maisonnave va imaginar monges violades i capellans penjats de les faroles. A la rèplica, el diputat alcoià Antonio Aura Boronat va inventar guàrdies decapitats i regidors enfilats en baionetes.
Le Soir, El Mercantil Valenciano, Chicago Daily Tribune, La Liberté, El Imparcial, Luxenburger Gazette, La Federación Andaluza, Illinois Staats-Zeitung, La Política, The New York Times, La Correspondencia, The Cheyenne Daily Leader, El Pensamiento Español, The Times… dins i fora de les nostres fronteres acusaren els anarquistes alcoians de bàrbars, de caribs i d’incendiaris. I, d’entre tots, “les dones d’Alcoi eren pitjors que els homes, tallant, trossejant i desfigurant els miserables presoners amb fúria diabòlica”.
I la culpa, com no, va ser de les idees inculcades per l’anarquisme, aquest “gos amb nom dolent” que mou els “caníbals que a la veu de venjança, talen, cremen, sacrifiquen i destrueixen”.
És igual on mires, a dreta o esquerra, “totes les fonts de calúmnia a disposició de la mercenària premsa respectable s’obrien alhora” –com haguera dit Karl Marx. Per cert, el seu alter ego, Friedrich Engels, també va voler sumar-se a l’acarnissament públic. El filòsof alemany va dir d’Albarracín que era un covard: “Es coneix que l’Aliança inculca als seus iniciats aquella sàvia sentència de Falstaff on ‘el mèrit més gran de la valentia és la prudència’”.
Por o cautela, després de negociar l’entrada de l’exèrcit, el dia 12 a la nit van fugir cap a Madrid. Els soldats van estar a Alcoi poc més de vint-i-quatre hores, perquè el dia 14 van haver d’eixir ràpidament cap a Cartagena, on els esperava el Cantó.
Entre el juliol i l’octubre regnà “l’harmonia entre les diferents classes socials”. En realitat, els senyorets cediren davant les demandes, per por a noves mobilitzacions, esperant l’arribada de reforços. Amb Castelar al capdavant del govern, arribarà un nombrós contingents de guàrdies i soldats.
S’inicià, així, una persecució indiscriminada contra el moviment obrer organitzat. Centenars d’homes i dones foren empresonats. Nens i grans, d’entre els 12 i els 70 anys, van patir anys de reclusió al penal militar del castell de Santa Bàrbara, a Alacant: “Les darreres notícies rebudes d’Alcoi són una prova que la burgesia que va suprimir en públic el Tribunal de la Inquisició, continua sostenint-lo secretament”.
150 anys després
Amb el pas del temps, la historiografia tampoc no ha esmenat les lectures manipulades i interessades que acompanyaren des del principi la “insurrecció obrera més important del segle XIX”. Al contrari, l’ús i l’abús polític dels fets ha estat una constant fins fa pràcticament quatre dies. Han fabricat tot tipus de mentides; interessats en desacreditar la lluita obrera i, en especial, l’alternativa anarquista.
Per això, un grup de mestres, profes i alumnes ens vam proposar rescatar la història d’aquells qui van pagar amb anys de presó la gosadia d’imaginar un món sense “papes, ni reis, ni burgesos, ni capellans, ni militars, ni advocats, ni jutges, ni escriptors, ni polítics”. El projecte no fa més que créixer, tot i els absurds entrebancs que trobem a cada pam.
És per a no creure, però alguna cosa té aquesta revolta que encara cou entre determinats sectors. Una associació Industrial ens impedeix, passant-nos en raons, consultar la seua hemeroteca –on conserven els únics originals d’un diari local de l’època. El Círculo ens ha transmès, de manera no oficial, que si rectifiquem públicament algunes de les nostres opinions envers la institució ens facilitaran l’accés. No cal us diga que no ho farem. Una Mútua ha intentat estrangular econòmicament la celebració de les Jornades Internacionals bloquejant el finançament que habitualment presta a la Universitat.
La Cámara cedirà —creuem els dits— les instal·lacions, però no vol ni sentir-ne parlar d’aparèixer als cartells. I un subdirector de la Conselleria d’Educació, d’aquests que els partits posen a dit, troba la promoció poc formativa. Ens preguntareu per què no obviem aquests reputats “col·laboradors”. Doncs per a d’això: per a posar-los en evidència. Fins ara tots els materials han estat possibles gràcies al micromecenatge de centenars de petroliers i petrolieres. I n’estem ben orgulloses!
