per Iru Moner
Hola companya. Et podries presentar als nostres lectors?
Ingrid Chavarria, profe de secundària i delegada de CGT Ensenyament. He militat intermitentment a diferents espais com l’Assemblea de Filosofia de l’UB, Espai en blanc, Embat, i ara a la CGT a full. Twitter: @bichulola, @cgtcebimeb, @GenereCgtEnse
Després del 15M i el gir de l’eix cap a l’esquerra, les pràctiques llibertàries es van popularitzar i parlar de política anticapitalista amb més capes de la societat es va generalitzar. Tot aquest capital polític el va aprofitar Podemos, les marees i els Comuns per tirar endavant un projecte socialdemòcrata que finalment poc ha tingut de transformador. Quina lectura fas de tot aquest procés?
Està clar que el poder, els partits polítics i el capital saben aprofitar i canalitzar allò que sorgeix del poble organitzat. És com a les campanyes de màrqueting de refrescos, per exemple, que t’inciten a ser rebel, o a participar (amb el ja trillat “engaging marketing”) però amb l’única finalitat de vendre el producte. Amb el 15M ha passat el mateix: els desgastats i minoritaris partits d’esquerres van aprofitar l’oportunitat per canalitzar la ràbia de la població, per apoderar-se de la seva força i cristal·litzar en un partit polític per treure’n rèdit i ocupar unes quantes cadires i embutxacar-se uns quants sous públics i, de pas, per apagar el foc que havíem aconseguit encendre.
Penso també que les persones que ho van impulsar, alguns coneguts propers meus i que vam compartir espais en la nostra joventut, no ho van impulsar amb males intencions, tenen la falsa creença que el sistema es pot subvertir des de dins. Però hauríem d’aprendre la lliçó d’una vegada: el marc institucional de la política de partits no subverteix res i ens atrapa en la roda del màrqueting polític.
Extrema dreta: Després de l’envestida del 15M i la seva vessant política Podemos, de l’aparició del feminisme com a moviment de masses i de l’embat de l’independentisme a Catalunya, l’extrema dreta ha aconseguit suports de més empresaris, més mitjans de comunicació i rep la simpatia de més capes de la població, inclús de persones de classe treballadora. Com creus que s’ha de combatre aquest fenomen?
Aquesta pregunta em resulta difícil, la situació recorda vagament als anys 30, quan es va donar la revolució anarquista al nostre país i aleshores el feixisme ens va esclafar. De vegades confesso que aparto la mirada i em posiciono en l’actitud d’ignorar-lo, per veure si en deixar de parlar-ne se li deixa de fer propaganda i desapareix del mapa. Però de vegades m’adono que cal combatre’l frontalment. Crec que hem de sumar esforços en aquest sentit i contribuir com a organització i com a persones en la tasca que està fent Unitat Contra el Feixisme.
També, com a sindicat, hem de buscar estratègies perquè la classe treballadora ens consideri una eina d’emancipació. Els sindicats de concertació han fet molt de mal amb les continuades traïcions a la classe treballadora i això ha alimentat el populisme del feixisme, per això molta gent pensa que els sindicats no serveixen per res i transmetre el missatge contrari no és fàcil. La feina de formigueta, d’aprofitar qualsevol situació per fer arribar que el sindicat és una eina indispensable per aconseguir drets, d’impulsar assemblees als centres de treball i als barris, de picar pedra, és el camí. També és molt important avançar en la comunicació. Engegar la secretaria de joventut des de la CGT em sembla també una molt bona iniciativa per combatre el feixisme.
Paper del sindicalisme. El sindicalisme de concertació i pau social va resistir el canvi post crisis que per exemple no va aguantar el bipartidisme institucional. Tot i que el sindicalisme de combat i l’anarcosindicalisme van guanyant espai i activant cada dia més lluites, no acaben de poder trencar l’hegemonia de CCOO UGT. Quin creus que és el camí que ha de seguir l’anarcosindicalisme per a ser un agent social decisiu i un referent per a la classe treballadora?
Hem de ser les formiguetes que ens convertim en marabunta a l’unir els esforços. Com a delegada sindical des de ja fa gairebé 8 anys he comprovat que treballar a consciència dóna els seus fruits. Com a delegada és molt important visitar centres, informar la plantilla, fer activitats que incitin l’afiliació a implicar-se i a participar, ser transparent, no amagar informació.
Per una altra banda, tinc el desig que puguem unir forces amb els sindicats autoanomenats “alternatius” o “combatius” tot i les nostres diferències i tot i les traïcions que he pogut viure en algunes lluites. No crec que el sectarisme ens faci cap bé si el que volem realment és l’emancipació social.
Hi ha un moviment llibertari? Creus en la necessitat de tenir un moviment més organitzat i estructurat on hi hagi, per exemple, organitzacions de dones, de joves, sindicats i mitjans de comunicació propis? Com t’ho planteges?
Hi ha un moviment llibertari fragmentat, com sempre ha passat. Però aquesta és també la nostra riquesa, la diversitat i la diferència; som el contrari que el feixisme (monolític i unívoc). Però tinc l’esperança que n’aprendrem —tot i que l’estructura de l’espera no ens faci gaire bé, només puc apel·lar a l’esperança fútil i alegre a la vegada, per continuar lluitant dia a dia i trobar un sentit a tot plegat—.
Penso que des de CGT estem fent passes per confluir amb tots els col·lectius del moviment llibertari i hem de continuar fent xarxa per trobar allò comú i combatre l’enemic real que és el patriarcat i el capitalisme.
