Iru Moner
Hola company. Et podries presentar als nostres lectors?
Sóc veí de Valladolid i des de fa gairebé vint anys estoc militant en aquesta ciutat, incorporant-me a la secció d’ensenyament (realment, d’estudiants) de CNT el 2006 i mantenint vinculació al sindicat des d’aleshores. Destacaria la meva pertinença al Grup Anarquista Cencellada com a experiència política més madura i amb més desenvolupament, que m’ha permès tenir una visió més àmplia de la militància fins al punt de poder-ne recopilar força reflexions al llibre Anarquismos por venir publicat el 2021.
Després del 15M i el gir cap a l’esquerra les pràctiques llibertàries es van popularitzar i parlar de política anticapitalista amb més capes de la societat es va generalitzar. Tot aquest capital polític el va aprofitar Podem, les marees i els Comuns per tirar endavant un projecte socialdemòcrata que finalment poc ha tingut de transformador. Quina lectura fas de tot aquest procés?
La meva opinió és que l’onada de mobilitzacions posterior al 2011 va fracassar per si mateixa i sobre aquest fracàs es va alimentar el cicle electoral posterior. Sempre m’ha resultat incòmoda la tesi que Podem va buidar els carrers. Podem neix com un grup motor molt cohesionat amb molta projecció dins un moviment popular molt ampli, però amb una línia política estranya per a totes les tendències que participàvem de les mobilitzacions: el populisme d’esquerres. El seu èxit no està només en els seus propis encerts, sinó en el fracàs de la resta, que ni vam poder ni vam saber transformar la potència de les enormes mobilitzacions populars de llavors en un altre tipus de processos polítics.
No vull dir amb això que tota la responsabilitat de l’èxit de Podem hagi estat en la manca de capacitat d’anarquistes, comunistes i altres, perquè tampoc podem obviar la conjuntura de 2014-2016 en què l’estat emprèn un gir autoritari amb l’adopció de la Llei Mordassa o l’aplicació de legislació antiterrorista contra anarquistes, twitters o brigadistes prokurds.
La trajectòria posterior de Podem es dóna en una etapa marcada per l’entrada a institucions per via electoral i pel desplegament d’una política centrada en el discursiu a través de mitjans de comunicació formals o informals. Tot i els importants revesos que ha patit (principalment, per la crisi política del Procés), és una força política que encara avui gaudeix d’enorme projecció i que arrossega grans sectors de població. Ara bé, el recorregut també és una mostra vivent i clara del que és la socialdemocràcia: la pota esquerra de la dictadura del capital. Un ajut imprescindible per assegurar que el procés d’acumulació de capital es dóna amb les menors interrupcions possibles.
Amb aquest tema vull posar un exemple que aterra aquesta crítica massa solemne i abstracta que emetem des dels espais més militants, principalment prenent com a fonts les pròpies valoracions dels que han estat en aquests governs municipals o d’un altre tipus al cicle electoral 2015-2019. Ells mateixos expliquen que la pròpia estructura de l’administració pública té mecanismes que impedeixen fer política que van des de les inèrcies jurídiques a les resistències explícites a tirar determinats projectes endavant per motius ideològics del personal de l’administració. Per exemple, modificar un pla general o un reglament es pot allargar més enllà d’un mandat electoral i això amb col·laboració plena del personal. Tot i això, és obvi que no cal un pla secret perquè els alts funcionaris bloquegin una reforma legislativa o perquè els jutges tombin les reformes “de progrés”. És la forma habitual en què es desenvolupa l’Estat: actua amb una lògica pròpia que lluny d’afirmar la hipòtesi de l'”autonomia política”, la desmenteix i confirma la completa integració de les institucions en el procés de reproducció de la dominació de classe.
Ometre aquest tipus de situacions, a part de deshonest, impedeix avançar en la comprensió real de com funciona el sistema capitalista i com n’és d’imbricada la lògica de l’acumulació capitalista en totes les seves institucions.
Extrema dreta: Després de l’embat del 15M i el seu vessant polític Podem, de l’aparició del feminisme com a moviment de masses i del pols de l’independentisme a Catalunya, l’extrema dreta ha aconseguit suports de més empresaris, més mitjans de comunicació i rep la simpatia de més capes de la població incloent persones de classe treballadora. Com creus que cal combatre aquest fenomen?
El ressorgiment d’una dreta extrema de masses ha estat asimètric als diferents territoris europeus. A la part que ens toca, crec que ja podem veure clarament que és un fenomen amb una importantíssima càrrega generacional, de classe i de gènere. Els sectors més rebutjats coincideixen amb els homes de 25 a 50 anys, que és precisament una franja de població molt colpejada en el procés general de proletarització. Aquesta franja ha trobat el boc expiatori perfecte: dones feministes, immigrants, sindicalistes, ecologistes… Tots aquests que en els seus termes “han provocat el declivi d’occident” i que el món que se’ls va prometre no s’hagi de fer mai. Per donar dos apunts, crec que identificant clarament els segments de població més afins a aquestes narratives tenim una part important de feina feta. A partir d’aquí cal treballar tant per confrontar a nivell discursiu els seus plantejaments com per segar les bases materials de les seves narratives, que són dos moviments estretament units. Això és: si som capaços d’articular amplis sectors socials, de diferents maneres de vida i subjectivitats, al voltant de la idea i la pràctica de la unitat de classe estarem desplegant un tallafocs per als seus mecanismes de fragmentació social identitària contra migrants, gitanos , dones o trans. El mateix amb una altra de les vies més reeixides de penetració en espais socials, que són les narratives conspiratives. L’exemple més clar és el que estem veient amb la demonització d’alguna cosa tan naïf com l’Agenda 2030, on engloben els diferents elements de les seves narratives conspiratives: el transhumanisme, el veganisme forçós, el fals canvi climàtic…
Un mecanisme poderós per desarticular l’entramat conspiranoic és enfrontar les persones a la realitat pràctica del poder i del funcionament de la nostra societat, comprendre com funciona l’Estat, les empreses o fins i tot els mateixos ecosistemes vius, per exemple contra els diferents negacionismes climàtics o pandèmics. Això és una cosa que pot aportar una militància integral que combina formació, praxi i autocrítica.
En resum, la meva perspectiva és positiva perquè comprèn que podem confrontar el neofeixisme de masses amb les nostres pròpies eines, fent que siguin els nostres espais de militància els que passin a l’ofensiva.
Paper del sindicalisme. El sindicalisme de concertació i pau social va resistir el canvi post crisi que, per exemple, no va aguantar el bipartidisme institucional. Encara que el sindicalisme de combat i l’anarcosindicalisme van guanyant espai i activant cada dia més lluites, no acaben de poder trencar l’hegemonia de CCOO UGT. Quin creus que és el camí que l’anarcosindicalisme ha de seguir per ser un agent social decisiu i un referent per a la classe treballadora?
Al meu entendre hi ha molt de marge per a la intervenció en el món laboral i n’hi haurà en els propers anys davant el declivi dels mecanismes d’integració propis de l’Estat de Benestar, que aquí es van inaugurar amb els Pactes de la Moncloa del 78 i amb l’hegemonia sindical de CCOO-UGT. Fa anys que sentim això, també és veritat, juntament amb la repetitiva afirmació que “cal adaptar-se als nous contextos laborals”. Per posar un exemple, en els darrers 5 anys hi ha hagut moltíssima insistència amb això per part de tot el món sindical amb el cas icònic dels riders: una realitat d’hiperprecarietat que ha portat tots els sindicats a intentar “pescar alguna cosa” i fins i tot al mateix Ministeri de Treball amb la seva Llei Rider, que no fa res més que reafirmar el que ja deia la jurisprudència. Però els avenços són molt lents mentre que les transformacions de les relacions laborals avancen de forma més ràpida i a salts.
Per desplegar una feina solvent en les lluites laborals sabem que hi ha una condició necessària que és disposar d’una infraestructura mínima, i per això calen recursos: advocats, locals, contactes, experiència. Sense això, és impossible avançar seguint cap tipus d’estratègia. Però per trencar amb la dinàmica sindical hegemònica cal alguna cosa més que té a veure amb una cultura laboral tendent a la lluita col·lectiva i la sindicació. Això que dic és una intuïció molt estesa i que veiem tothom: “la gent no es vol moure, té por o és conformista”, una falca que serveix gairebé sempre d’excusa per no moure res. Com revertim aquest pòsit d’immobilisme? És aquí on entra la necessitat d’una lluita cultural amb un sentit polític clar. Per no anar-me’n per les branques, crec que com millor s’entén això és amb l’exemple del que estem veient amb el “nou sindicalisme” dels EUA, que resulta inexplicable sense la politització prèvia dels seus protagonistes que ha fet l’ala més radical o socialista del Partit Demòcrata dels EUA. I això no és una raresa històrica, recordo que Rosa Luxemburg atribuïa l’èxit del sindicalisme alemany de principis del segle XX al treball polític i cultural previ de l’SPD, davant del mite que són els sindicats els que desperten la consciència política dels treballadors.
Hi ha un moviment llibertari? Creus en la necessitat de tenir un moviment més organitzat i estructurat, on hi hagi per exemple organitzacions de dones, joves, sindicats i mitjans de comunicació propis? Com ho planteges?
Sobre aquestes qüestions m’hauré d’expressar amb tacte, perquè no sóc aquí ara mateix militant des d’una posició molt conciliadora amb allò que podem entendre per moviment llibertari. Al meu entendre el que pugui quedar de la tendència a formar un moviment llibertari que es va iniciar fa una dècada ha quedat completament desarticulat en estructures militants de molt baixa densitat: poca gent a molt territori. La tendència a deixar en un segon pla el treball específic anarquista per un treball sindical, sigui laboral o social, que s’ha donat des del 2015, lluny de revertir en un enfortiment de la militància llibertària n’ha evidenciat les limitacions i posat de manifest la necessitat d’almenys una revisió profunda de les posicions polítiques que s’assumien. En aquest procés, la influència de Rojava o algunes tendències del moviment feminista han estat una empenta per replantejar-se de manera autocrítica la trajectòria com a moviment, però sense conclusions definitives. Penso en debats que he viscut a Fires del Llibre Anarquista o Trobades de diferent tipus en què més enllà d’algunes nocions assenyades en matèria organitzativa, com ara la necessitat de formar quadres o de dotar-se d’estructures sòlides davant de la informalitat, etc; quedaven en uns llimbs de projectes que no acabaven de prendre cos. La inèrcia militant ha seguit el seu curs i el que ens hem trobat en aquestes restes del moviment llibertari ja més recentment és una terrible influència de posicions antipolítiques, especialment de la mà del negacionisme a la pandèmia. Al final, l’absència d’una activitat netament política a l’anarquisme, reemplaçada per consignes vagues i anàlisis superficials, ha desdibuixat els contorns del que es pogués intuir com a moviment llibertari. Ara mateix, al meu entendre, allò que la militància anarquista pot aportar és el seu compromís a reprendre el curs de la lluita de classes en un sentit ampli i no autolimitant-nos a preservar la identitat política anarquista.
Ens han dit que estàs participant en el procés socialista de Castella. Quines possibilitats veus al moviment socialista des d’una perspectiva anarquista?
Al meu grup hem transitat per una sèrie d’experiències polítiques que tenen molt a veure amb allò que comentava a la resposta anterior. Del nostre balanç n’extreiem una sèrie d’autocrítiques que han anat coincidint amb les d’altres espais militants del nostre territori i del nostre entorn polític més proper. Aquest curs s’han anat donant debats que ens han posat en la necessitat de reorientar la nostra activitat política cap a un espai més ampli, que seria el socialista, però alhora més específic: la rearticulació d’un procés socialista adaptat a la nostra conjuntura. Les possibilitats ara mateix estan molt obertes, perquè ens trobem davant la inauguració d’un nou cicle polític i això s’està veient en el declivi de les anteriors formes organitzatives i polítiques així com en l’interès que desperten propostes vinculades a allò que s’ha donat a anomenar Procés Socialista.
Les possibilitats que avui veiem en aquest moviment són les que veiem a la nostra militància: és una aposta per constituir un pol polític que operi en la lluita de classes amb perspectives a superar el capitalisme.
