per Iru Moner
Hola Company. Et podries presentar als nostres lectors?
Sóc en Mike. Milito a la CNT i a Embat i col·laboro amb el portal Alasbarricadas.org. A les xarxes signo com a @BlackSpartak, com a homenatge al meu ídol de joventut, Nestor Makhno, l’autèntic “Espartac” de l’anarquisme.
Després del 15M i el gir de l’eix cap a l’esquerra on les pràctiques llibertàries es van popularitzar i el parlar de política anticapitalista amb més capes de la societat es va generalitzar, tot aquest capital polític el va aprofitar Podemos, les marees i Els comuns per tirar endavant un projecte socialdemòcrata que finalment poc ha tingut de transformador. Quina lectura en feu de tot aquest procés?
Primer de tot, recordem que l’origen del moviment del 15M era la crisi del 2008. Aquesta crisi va tocar les capes mitjanes i baixes de la societat. Però sobretot va trastocar l’estabilitat de les primeres, que esperaven viure una vida sense sobresalts. La crisi va provocar la fi del projecte vital de bona part d’aquells sectors de classe mitjana, ara amenaçats per hipoteques impagables o sense feina.
Sovint les tendències revolucionàries veiem com a revolucionari qualsevol moviment de multituds. En aquest cas era claríssim que el que volia la gran majoria de la gent de les places era defensar l’estat del benestar i lluitar contra la corrupció. Volien un país capitalista que funcionés bé, tal vegada de caràcter socialdemòcrata, però tan els feia un o altre model. El corrent polític que se situés en aquestes coordenades tindria totes les cartes per assolir l’hegemonia del moviment.
A les places del 15M no hi havia cap programa revolucionari. Qui hi anàvem des de posicions revolucionàries anaven algo així com a “ampliar la base”. Crec que poca gent realment polititzada s’hi enganyava.
Així i tot, el moviment llibertari va créixer prou gràcies al 15M. Recordo la Trobada Anarquista de Can Masdeu del 2013. Allà hi érem 32 col·lectius anarquistes, normalment assemblees llibertàries de barri. No s’havia vist una cosa així en dècades. Per posar-lo en una balança, a la Xarxa Anarquista del 2007 érem solament uns pocs col·lectius que gestionaven locals, CSOs i ateneus, tret de Negres Tempestes. O sigui que alguna cosa bona vam poder treure de les places.
També va poder aprofitar-se de la gentada del 15M el moviment cooperativista. Ningú no ha fet un estudi seriós sobre el tema, però trobo indubtable la connexió entre l’aprenentatge col·lectiu de les places i la creació de molts projectes de l’ESS [Economia Social i Solidària]. Els moviments socials també en van treure rèdit, com el moviment de l’habitatge, el de defensa de la sanitat pública, entre d’altres.
És a dir que trobo que fou un moviment més positiu que negatiu. Quina era l’alternativa? No fer-hi res? Tothom sabeu que si hi torna a haver un moviment massiu al carrer ens hi tirarem de cap, tot i que no plantegi canvis revolucionaris.
Extrema dreta: Després de l’envestida del 15M i la seva vessant política Podemos, de l’aparició del feminisme com a moviment de masses i de l’embat de l’independentisme a Catalunya, l’extrema dreta ha aconseguit suports de més empresaris, més mitjans de comunicació i rep la simpatia de més capes de la població, inclús de persones de classe treballadora. Com creieu que s’ha de combatre aquest fenomen?
El neofeixisme és una expressió del fi de cicle del capitalisme neoliberal. La democràcia representativa ja no és una prioritat per les altes esferes del capitalisme. Ja no els és instrumental. Per tant, com dius, una part de la dreta conservadora d’Occident s’està passant a posicions d’ultradreta. Com que controlen els mitjans de comunicació o fins i tot poden invertir milions d’euros en manipular els algoritmes de les xarxes socials, poden fer canviar l’hegemonia cultural de tota una societat.
L’extrema dreta és una reacció contra el progressisme, contra el feminisme i contra l’independentisme. Però defensa un model de societat que està basat i recolzat per figures i estaments clau de l’estat (en especial, judicatura, exèrcit i cossos de policia). Ells es veuen a si mateixos com els garants de l’ordre que han subvertit progressistes, feministes i independentistes. Proposen un estat autoritari, tot i que encara amb aparences democràtiques.
De tota la vida el feixisme se l’ha combatut des de la determinació de no deixar perdre el carrer. La mobilització és essencial. Els carrers han de ser espai de reivindicació social i de socialització popular. La millor forma de lluitar contra el feixisme és mitjançant una ofensiva social. L’altra forma de combatre el feixisme és amb unitat. Lluitar cadascú pel seu compte és una mala idea, com van demostrar alguns exemples històrics (Itàlia o Alemanya). Ens agradi més o no, ens haurem d’entendre amb altres tendències d’esquerres perquè ens hi va la vida.
Paper del sindicalisme. El sindicalisme de concertació i pau social va resistir el canvi post crisi que per exemple no va aguantar el bipartidisme institucional. Tot i que el sindicalisme de combat i l’anarcosindicalisme van guanyant espai i activant cada dia més lluites, no acaben de poder trencar l’hegemonia de CCOO UGT. Quin creus que és el camí que ha de seguir l’anarcosindicalisme per ser un agent social decisiu i un referent per a la classe treballadora?
L’anarcosindicalisme no ha estat capaç, de moment, d’ocupar l’espai que va perdent el sindicalisme de CCOO i UGT. La seva deslegitimació és cada cop major. Però no hi ha dreceres. L’anarcosindicalisme ha d’anar creixent barri a barri, centre a centre, fent-se atractiu per les persones més actives de la societat. Hem d’assolir majories i tenir més ambició per arribar a tot arreu. El sindicalisme també ha de tenir un component comunitari amb centres sindicals als barris i pobles, avui abandonats pel sindicalisme de concertació.
Per últim, s’ha de tenir vocació d’unitat, d’integrar a tothom. L’origen de l’anarcosindicalisme precisament estava en assolir un sindicat únic de la classe obrera integrant totes les ideologies. Avui dia cada tendència política es crea el seu sindicat. Tenim un panorama sindical fortament atomitzat fora de CCOO i UGT, i això amb els índexs de sindicació tan baixos que tenim.
Diria que la recepta de la unitat del moviment obrer és algo que tothom a l’anarcosindicalisme té assumida, però que no es produeix perquè a cada sindicat ens pensem que la unitat es donarà dintre del nostre sindicat. Caldrà fer-hi una reflexió i un balanç dels darrers 50 anys.
Hi ha un moviment llibertari? Creus en la necessitat de tenir un moviment més organitzat i estructurat on hi hagi, per exemple, organitzacions de dones, de joves, sindicats i mitjans de comunicació propis? Com us el plantegeu?
És el que he defensat tot la vida. No podem considerar-nos revolucionaris i tenir un moviment tan fragmentat com l’actual, sense espais de diàleg ni de debat estratègic. Mai s’han fet revolucions llibertàries sense organitzacions llibertàries sòlides. El que tenim és precisament el contrari, una gran atomització de col·lectius sense gaire coordinació entre sí que conformen un entorn més aviat subcultural que polític.
El model predominant fins ara, l’anarquisme de síntesi, on conviuen diferents perfils militants no sempre compatibles entre ells dins del mateix col·lectiu, ha demostrat sobradament les seves limitacions. Amb aquest model és realment difícil fer decisions que siguin seguides per tot el grup o per tota una federació de grups anarquistes més enllà de l’àmbit antirrepressiu o de la propaganda per la propaganda.
Crec en un moviment plantejat com a organitzacions diferents que tinguin una inserció real en la societat i un compromís amb la comunitat. Després caldria tenir un espai de coordinació entre les diferents organitzacions per garantir un impacte major i racionalitzar l’esforç. Si tinguéssim això amb un cert rodatge ja es podria parlar de moviment rellevant.
És a dir, que si pretenem que les idees llibertàries tornin a tenir una incidència en qualsevol moviment revolucionari del futur hem de deixar de fer les coses que sabem que no han funcionat. Fem organitzacions sòlides, amb els debats fets, amb una estratègia i full de ruta compartits, amb diverses tàctiques, amb arrelament en varis sectors de la societat, amb canals d’entrada de militants de classe treballadora, amb una bona comunicació externa i amb recursos i tindrem alguna possibilitat.
Estic segur que el canvi valdrà la pena.
