Òscar Murciano
L’osteoporosi és una malaltia que consisteix en una disminució progressiva de la densitat dels ossos fins fer-los extremadament fràgils. Externament, la persona té una aparença d’absoluta normalitat, però la precarietat de la seva estructura interna fa que qualsevol petit cop pugui generar una fractura, evidenciant la feblesa de la seva situació real.
L’any 2009 el podem considerar com la darrera foto del sindicalisme català abans del profund sotrac de la Crisi financera. Els dos principals sindicats de la pau social tenien hegemonia a gairebé tots els sectors, amb un 85,3% de la representació de delegats, i 187.000 afiliats/ades en el cas de CCOO i 150.000 per la UGT. El tercer sindicat en representació, USOC, era també el tercer en afiliació amb 15.000 afiliades. Mentrestant, la CGT tenia una dimensió molt allunyada, amb 10.000 i escaig afiliades i un 1,7% de representativitat.
Un cop passada la Crisi, la “recuperació” i una pandèmia, com queda ara aquesta foto?
Doncs trobem petits canvis i altres de profunds. La població ocupada el 2021 ja és superior a la d’aquell 2009. El bisindicalisme ha baixat al 78,5% de representació del total, una petita davallada de 7 punts que podria indicar que, si fa no fa, tot segueix més o menys igual.
Ara bé, la cosa canvia quan fem un cop d’ull a l’afiliació a cada sindicat a finals del 2021, segons ells mateixos. CCOO té 42.000 afiliades menys que el 2009 (-22.5%), UGT -50.000 afiliades (-33%), USOC -3802 (-20,7%). No és l’únic dels seus problemes: als informes interns a que es té accés dels tres ressalten el biaix d’edat existent, major que el que hi ha al conjunt de la classe treballadora catalana, i creixent. Fins i tot els petits increments d’afiliació que han tingut des del mínim de la caiguda s’han vist aturats aquest 2021 amb baixades als tres sindicats, tornant a valors d’uns anys enrere. El problema segueix plenament vigent.
És una qüestió de desarrelament general del sindicalisme? Doncs no ben bé: la CGT de Catalunya no només no ha baixat sinó que ha experimentat un creixement de prop del 100%, passant a superar les 20.000 afiliades. Altres anarcosindicalistes com CNT, sectorials com USTEC, o Intersindical, aquest darrer per l’impuls del Procés, sumen conjuntament més de 10.000 nous afiliats que llavors.
És a dir, tenim un xoc de tendències al mapa sindical català. D’una banda els tres principals sindicats de concertació (CCOO, UGT, USOC) en baixada, lluitant per mantenir la seva estructura i activitat no només amb menys recursos, sinó amb una capacitat de múscul real seriosament tocada. Fa una dècada seria inimaginable el trist seguiment que van tenir en el parell de manifestacions organitzades a finals del 2021, per simular pressió en relació a la derogació de la reforma laboral; ERTOS, EROs interns, concentració de federacions i centralització de seus per estalviar costos i, de retruc, abandonament de presència física al territori.
D’altra banda hi ha diferents sindicats a l’alça, però de forma destacada la CGT de Catalunya: doblant afiliació, inaugurant noves seus i creant més sindicats, trepitjant el territori abandonat per altres i descentralitzant la nostra acció sindical i social. Comencen a veure’s canvis significatius d’aquest increment de capacitat com el lideratge en vagues i vaguistes de la CGT a Catalunya des del 2015. El 2021, el 87,5% de les vaguistes van seguir convocatòries de la CGT.
Internament hi ha més canvis que mostren tendències contràries entre el els diferents sindicats, com la proporció d’afiliades per delegat electe. Mentre a CCOO, UGT i USOC es redueix, a la CGT s’incrementa molt. Unes organitzacions degeneren cap a un model de sindicat de quadres (cada vegada menys persones afiliades que no siguin delegades), mentre en el nostre cas es caracteritza per tot el contrari.
Cal confrontar de tu a tu, i sense complexes, el sindicalisme de la pau social. A cada espai, cada sector i cada centre de treball. No són les mateixes estructures que hi havia fa una dècada enrere, malgrat facin esforços per simular el contrari. Les seves importants pèrdues afiliatives no només evidencien la feblesa interna sinó també la collita pel descrèdit acumulat d’un model sindical domesticat.
El bon moment de la CGT és producte de la nostra activitat sindical de confrontació: el millor efecte crida, la millor propaganda pel fet. Però compte: no és suficient. Avui, per les 100.000 persones que s’han desorganitzat a nivell català, nosaltres hem incrementat la nostra influència en 10.000. Per evitar un possible arraconament de la lluita sindical a nivell general cal ser més ambicioses i decidides. La CGT està en el lloc adequat per ser la referència de la classe treballadora a Catalunya.
