EL CONGRÉS DE SALLENT
El darrer cap de setmana del mes de gener passat va tenir lloc el XIIè Congrés de la CGT de
Catalunya a Sallent, a l’Alt Llobregat. La població, tot un referent històric de la lluita obrera i
anarcosindicalista, es va omplir amb uns dos-cents delegats de 50 sindicats d’arreu de
Catalunya. Feia una mica més de quatre anys des de l’anterior congrés, a Igualada-Òdena,
l’octubre de 2018.
Sota el lema «En un puny l’acció, en l’altre l’organització, la força de la classe treballadora» el
Congrés va tenir lloc a la Fàbrica Vella de Sallent —on millor que una fàbrica pel Congrés d’un
sindicat?—.
Després d’uns anys de creixement exponencial i de liderar la conflictivitat a Catalunya, la CGT
havia de traçar les línies mestres d’una estratègia que aprofundeixi en aquesta lluita ajustant-se
a la realitat socioeconòmica actual. Així, es van assolir acords per replantejar la organització en
els centres de treball o per posar el focus en alguns sectors, considerats estratègics, i per
reactivar la Taula Sindical de Catalunya i crear una Taula Social on conflueixin els moviments
socials i els sindicats de classe i transformadors.
Una de les grans apostes per fer front a una major conflictivitat és la creació d’un Gabinet Jurídic i d’una caixa de resistència confederal. L’un ha de dotar de múscul a l’organització per afrontar vagues llargues, sense un gran desgast pels vaguistes afiliats; l’altre, acompanyar i assessorar els sindicats o federacions per a la interposició de conflictes col·lectius.
Davant d’un món laboral canviant —s’han anat imposant les externalitzacions, subcontractacions, treball via ETTs i falsos autònoms, etc.— el sindicalisme ha de reorganitzar-se. Per això es van acordar propostes d’acció sindical en els sectors més precaris com les plataformes multiservei, les empreses subrogades, externalitzades i subcontractades, entre d’altres qüestions organitzatives d’acció social i sindical per avançar cap a la transformació social, per avançar cap a la nostra emancipació i l’eliminació de qualsevol forma d’explotació i d’opressió.
Les seccions sindicals, nervi central del nostre projecte sindical, s’hauran d’anar articulant en el centre de treball independentment de l’empresa de procedència dels seus treballadors i dels seus convenis col·lectius de referència —per tal de fer front a subcontractacions i altres estratègies patronals que volen trencar la força dels treballadors units— i s’impulsarà la coordinació dels sectors externalitzats, sigui per la internalització o la seva municipalització. Un exemple de l’aposta de coordinació és la creació de la coordinadora d’ambulàncies.
Al seu torn, es van presentar apostes d’acció sindical en sectors precaritzats com les plataformes digitals, les cooperatives o els autònoms.
Així, s’aposta per crear eines de millora de les condicions de treball dins de les cooperatives; pressionar i denunciar conjuntament aquelles que vulneren els drets de les treballadores; i identificar aquelles que estan en risc de tancament i planificar-ne el relleu per mantenir l’activitat o crear-ne de noves.
Pel que fa als autònoms, es planteja un espai de coordinació que pugui posar problemàtiques en comú i presentar propostes als sindicats i al comitè confederal, d’una banda; i per altra, que les seccions sindicals acullin les treballadores autònomes que presten serveis a les seves empreses, per tenir en compte les seves reivindicacions i fer front comú contra l’empresa.
Llarg seria desgranar aquí tots els acords del congrés, però sí que es va fer evident la voluntat de la CGT de seguir sent força creixent i de vincular-se a les lluites del seu entorn —al congrés es van poder sentir parlaments de la Taula del Llobregat, el sindicat de llogateres o l’organització juvenil llibertària Batzac, entre d’altres—.
Finalment, després de prendre’s els acords que han des ser brúixola del sindicat els propers anys, es va cloure el congrés escollint el nou Secretariat Permanent. Un Secretariat Permanent quasi tot de cares noves i amb un parell de noves secretaries: la Secretaria de Joventut, que hauria d’acostar la joventut al sindicalisme (i viceversa); i la Secretaria d’Acció feminista i LGTBIQ+ —abans Secretaria de Gènere— que ha de mobilitzar un feminisme de classe i combatiu i impulsar la vaga general feminista que s’ha acordat convocar cada 8 de març.
Ja era de nit quan els delegats van anar abandonant la Fàbrica Vella de Sallent. Era la conclusió a una feina col·lectiva de setmanes: de plantejar propostes d’acords, de discutir-les a les assemblees dels sindicats i, finalment, al congrés.
Ermengol Gassiot, Secretari General de CGT Catalunya des del Congrés de Mataró el 2014 fins al Congrés de Sallent del gener passat, fa una valoració dels darrers anys al capdavant del sindicat
ANYS DE FORÇA CREIXENT I ALGUNA COSA MÉS
Han passat uns mesos del darrer congrés de la CGT de Catalunya celebrat a Sallent. Ara, sense les urgències del dia a dia, és un bon moment per fer una breu valoració del que han sigut els darrers anys de la nostra organització, concretament des de l’anterior congrés d’Òdena del 2018 fins el realitzat aquest any. Durant aquests quasi quatre anys i mig han passat moltes coses, tant a dins com a fora del sindicat, que sens dubte ens han influenciat molt. Simplificant molt, les podem agrupar en quatre grans blocs: una política institucional adreçada a desmobilitzar el carrer (i amb la implicació més o menys activa de l’esquerra parlamentària), la Covid-19 i tot el que ha comportat, el creixement del sindicalisme de confrontació i, especialment, de la CGT de Catalunya i la bronca interna. Dels primers dos temes no en parlaré. Ja els coneixem, els hem patit i són externs a nosaltres.
La bronca interna
Quan es fa un repàs de què s’ha fet o ha passat normalment comencem per les coses positives i deixem pel final les negatives. Com una forma de passar-les una mica per alt. Aquí faré el contrari. Començaré parlant d’una realitat existent a la nostra organització des de fa molts anys i que a desgrat de molts de nosaltres ens condiciona massa: la bronca interna. És inevitable que en una organització gran hi hagi diversitat d’opinions i punts de vista, especialment en un sindicat. De fet, aquesta diversitat per si mateixa és positiva i desitjable per allò de que 100 cervells pensen més que 10 i 1000 cervells més que 100. De maneres d’entendre l’anarcosindicalisme n’hi pot haver vàries i, especialment, de posar-lo en pràctica davant de situacions contretes. Però no és aquest el tema.
Els darrers quatre anys la nostra organització s’ha vist condicionada pel bloqueig constant que algunes persones han intentat imposar a qualsevol iniciativa que s’ha intentat dur a terme. Generalment es tracta de membres gairebé vitalicis d’alguns secretariats permanents d’alguns sindicats i federacions, tot i que entre elles també hi ha algunes altres persones que si bé ara no tenen càrrecs, sembla com si assimilin el seu nom al d’algun àmbit de la nostra organització. Aquest bloqueig l’hem vist i patit en diversos espais. Poso un exemple: en els moments durs de l’estat d’alarma i la pandèmia com a organització vam decidir que davant de la nova realitat (estats d’alarma, expansió del teletreball, els ERTO’s, retallades de drets i control social, col·lapse sanitari, etc) volíem debatre i pensar col·lectivament com ens posicionem i lluitem. Per fer-ho vam aprovar fer un congrés extraordinari la tardor del 2020 a Lleida, amb totes les dificultats que va comportar la seva logística. Quina va ser la resposta d’aquestes persones? Promoure, des dels seus càrrecs i espais de poder, el boicot al congrés. I així podria seguir amb una llarga llista de campanyes i iniciatives sindicals on la seva resposta ha sigut sempre un no, sense cap altra explicació. El debat sindical és sempre un actiu. Per contra, el bloqueig sistemàtic l’únic que fa és erosionar i malmetre una organització que, quan es tracta d’un anarcosindicat, ja sabem a qui li està fent un favor. Ja sabem de què estem parlant i no cal donar-li més voltes. Ara esmentaré les dinàmiques positives de la nostra organització aquests darrers anys. Imaginem-nos on seríem ara sense aquest boicot intern.
Creixement de l’organització i creixement de la lluita
Ara bé, si alguna frase resumeix els darrers anys de la nostra organització és el creixement i l’enfortiment de l’organització a molt nivells: en la lluita, en l’afiliació, en els sindicats i federacions, en la presència al territori, etc. Pel que fa a la lluita, fins i tot les dades del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya reconeixen que la CGT som l’organització que promou la major part dels conflictes sindicals a Catalunya. Així, per exemple, des del 2018 hem sigut el sindicat que més vagues hem convocat i que més vaguistes hem aportat. En aquest sentit, l’any 2021 pràcticament el 90% dels i les vaguistes que hi va haver a Catalunya ho van fer en vagues convocades per la CGT, un percentatge similar al de l’any 2018. A banda, cal afegir-hi mobilitzacions de diverses característiques que fan que dins de la classe treballadora ens haguem guanyat la referencialitat d’un sindicalisme honest i de combat. El més interessant d’aquest fet és que és fruit de la tasca constant que fan les nostres seccions sindicals i sindicats a molts llocs, dia a dia i lluny del soroll intern.
Un altre àmbit on creixem la CGT de Catalunya és en l’afiliació. Entre octubre de 2018 i gener de 2023 hem passat d’uns 15.000 afiliats/des a superar les 20.000. Potser algú pot veure aquesta dada amb temor, en el sentit de desnaturalitzar l’organització. A la majoria, en canvi, no se’ns escapa que per fer la revolució social i acabar amb l’explotació ens cal encara ser moltes més. El fet que el creixement transcorri en paral·lel a l’augment de la nostra capacitat d’obrir conflictes ens indica, a més a més, que segurament ambdós aspectes s’estan retroalimentant i això és molt positiu pel nostre sindicat i per la classe treballadora. Un altre aspecte del creixement del sindicat és el seu progressiu rejoveniment, si bé encara ara continua sent una organització on les companyes de menys de 35 anys continuen sent una minoria. On potser el canvi de tendència és més clar, i sembla consolidar-se, és en el gènere de les noves afiliacions. Per primer cop en molts anys l’any 2021 s’han afiliat a la CGT més dones que homes, un pas important per anar corregint el biaix de gènere a l’organització on més del 42% de les afiliades són dones.
L’obertura de nous locals i la creació de noves federacions, sindicats i seccions sindicals són més exemples d’aquest creixement organitzatius. No obstant, no ens agraden les autocomplaences. Encara som lluny de la conflictivitat social que voldríem, per exemple aquests dies que ens han imposat una nova retallada en les pensions. I, sobretot, encara som lluny d’arribar de forma massiva als col·lectius de treballadors i treballadores més precàries, tant la gent jove com, en especial, els i les migrants. Si ens propers anys som capaços de convertir-nos en una eina per aquests sectors de la nostra classe ens convertirem en un sindicat encara més compatible amb com ens definim. Per fer-ho caldrà passar per sobre dels boicots interns i externs.
EL NOU SECRETARIAT PERMANENT
El Secretariat Permanent escollit al Congrés de Sallent el gener passat es caracteritza per una renovació quasi total de totes les secretaries, és paritària i molt més jove, amb una mitjana de trenta-nou anys. Donem veu a algunes de les secretaries.
Mireia Martín Domingo
Vull que la CGT sigui un espai de lluita contra el masclisme i la LGTBIQfobia
Sóc enginyera informàtica des de fa uns 6 anys, i treballo al sector de les TIC des que em vaig graduar. Em vaig afiliar després de veure l’impacte laboral que poden tenir les vagues generals com a eina de reivindicació. He estat participant en les reunions de dones des d’aleshores, i després d’aprendre les dinàmiques assembleàries del sindicat m’hi he trobat suficientment a gust com per a assumir la responsabilitat de la Secretaria d’Acció Feminista i LGTBIQ+ (abans Secretaria de Gènere).
Prenc el relleu de la secretaria tenint molt present que puc comptar amb afiliades del territori que ja porten anys coordinant accions, i que, en tot moment, treballarem totes a una en la mateixa direcció per adaptar la CGT a les noves necessitats socials. Això vol dir incorporar més feminisme interseccional i de classe a tots els nivells, i així preparar a tota l’afiliació per a una plena execució dels plans d’igualtat en benefici de tota la diversitat de la classe treballadora, i també vol dir reforçar-nos amb la lluita del col·lectiu LGTBIQ+, aliats naturals contra el feixisme i el cisheteropatriarcat, i que poden aportar la seva riquesa acumulada també en el moviment llibertari.
Azucena Sánchez Guerrero, Azu
Des de fa 6 anys sóc delegada de la secció sindical de la CGT de l’Institut Municipal Parcs i Jardins de Barcelona, que pertany al Sindicat d’Administració Pública de Barcelona.
Em vaig afiliar a la CGT només aprovar les oposicions, ara fa 19 anys ja. Abans, quan treballava al sector privat, tot i no ser afiliada, ja havia tingut contacte amb el sindicat per portar denúncies i rebre assessorament.
La CGT sempre ha sigut el meu referent com a exemple del sindicalisme combatiu, mantenint la lluita de classes al centre, mantenint l’essència de la paraula sindicat.
La meva secció sempre ha sigut una secció activa i combativa, fet que ha donat peu a encapçalar diverses lluites mantenint una activitat sindical constant. Aquest fet ha sigut clau per poder assumir la Secretaria d’Acció Sindical, lloc que emprenc amb moltes ganes, il·lusió i força.
Des d’aquesta secretaria i amb el suport de tot el Secretariat Permanent, d’acord amb els acords del Congrés de Sallent, es treballarà en un Pla per l’Impuls i Expansió Sindical de CGT per tal de potenciar el creixement de seccions sindicals i de delegades.
Isaac Bonet Peñaranda
Fa sis anys vaig començar a exercir activitat sindical a la secció sindical CGT com a delegat LOLS a l’empresa on treballo. Estava fart d’observar com una empresa pública com Transports de Barcelona, que forma part de TMB, no complia en molts aspectes la normativa laboral vigent i la legislació establerta amb els seus treballadors.
Les empreses públiques haurien de ser exemplars i crec que hi ha molt a millorar; per exemple, evitar les externalitzacions de serveis que perfectament poden assumir generant treball de qualitat i no beneficis a empreses privades. Actualment ja formo part del comitè d’empresa en el col·legi Tècnic Administratiu de l’empresa, on CGT no tenia cap representant. Ha estat clau el suport, la informació dels drets a la plantilla i les múltiples denúncies efectuades tant a Inspecció de Treball com als jutjats, que han avalat la nostre tasca a la secció sindical.
Em van oferir l’oportunitat de formar part del SP de Catalunya de la CGT en la Secretaria de Jurídica, un àmbit en què ja tinc experiència sindical.
Actualment ja hem denunciat els serveis mínims del passat 8M per considerar-los abusius. També estem treballant per construir un gabinet jurídic per a la CGT de Catalunya. Crec en un sindicalisme de classe, honest i combatiu, assembleari, solidari, integrador i compromès amb les persones.
Joel Ramos Solà
Sóc del barri d’Horta de Barcelona i militant de la CGT des de l’any 2019. Des de l’adolescència he participat en assemblees llibertàries i a la CNT. Arribo a la CGT en moment de pandèmia i sent treballador en un hospital, feina que havia de ser eventual, per uns mesos, però que a dia d’avui és la meva principal ocupació.
Vaig estudiar Ciències Polítiques, i és a la universitat on vaig començar a tenir una militància activa dins del moviment estudiantil i a l’assemblea llibertària del campus. Paral·lelament estava afiliat a la CNT, que per mi va ser una escola de formació i de coneixement, no tan sols laborals i sindicals sinó de solidaritat i suport mutu a la pràctica. Posteriorment he cursat un màster en Dret Sociolaboral i actualment estic estudiant a distància el grau de Dret.
Al barri participo de l’Ateneu Popular la Bugadera amb l’assemblea llibertària, i d’un altre ateneu, més lligat al món cultural i d’arts escèniques.
El passat mes de gener vaig ser escollit Secretari de Joventut de la CGT de Catalunya, una secretaria de nova creació amb la que pretenem ser un espai de formació i d’acollida per l’afiliació jove de la confederació, que per la precarietat i la temporalitat de les feines no poden participar d’una forma tan activa al sindicat. I per altra banda, recuperar la paraula sindicat i que la joventut no tingui por a significar-se com a sindicalista en el seu lloc de treball.
Montse Sánchez
Afiliada a la CGT del Metall al Baix Llobregat i treballadora de SEAT, activista feminista i sindical, he viscut de prop la repressió a què ens sotmet la patronal a aquelles que plantem cara i defensem els nostres drets.
Ja sent treballadora de SEAT subcontractada vaig ser acomiadada en comunicar que estava embarassada. Un acomiadament que va ser declarat nul per discriminació de gènere i cessió il·legal de treballadores. Arran d’aquest episodi vaig passar d’ETT a la plantilla de SEAT fa més de deu anys.
Aquests anys he estat delegada sindical i delegada del comitè d’empresa, participant activament en la Comissió d’igualtat i forçant la negociació d’un nou pla d’igualtat a SEAT, i reivindicant drets per a les meves companyes (per exemple, en matèria de conciliació de la vida laboral i familiar).
Arran d’aquesta tasca sindical la pressió i repressió va anar escalant i vaig acabar sol·licitant l’activació del protocol contra l’assetjament. SEAT no només s’hi va negar sinó que a més em van obrir un expedient disciplinari: em van amenaçar amb l’acomiadament, em van intentar traslladar de lloc de feina, i finalment, el gener del 2021, em van sancionar amb dos mesos de sou i feina.Des de l’octubre de 2018 he format part del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya en la Secretaria de Gènere i, des del Congrés de Sallent del gener passat, he assumit la Secretaria General.
