Fundació Salvador Seguí
El propòsit d’aquest article no és el d’explicar els fets de la Commune de París, hi ha literatura abundant al respecte, però el millor testimoni, al nostre parer, és el llibre de Louise Michel, que va viure en carn pròpia els esdeveniments i que ens va deixar la seva experiència i les seves reflexions. La nostra intenció és reflectir d’alguna manera la influència que aquests fets revolucionaris que van atemorir les burgesies europees van tenir al desenvolupament del moviment obrer a Espanya. Per tal d’explicar-ho cal contextualitzar la situació espanyola dels anys previs i posteriors a mil vuit-cents setanta-un.
A finals de la dècada de 1860 es produïren a Espanya diferents esdeveniments que van cloure en un procés polític conegut com la “revolució Gloriosa” de setembre de 1868. La monarquia borbònica enfonsada en una crisi profunda deguda a la seva manifesta incapacitat per fer front als problemes de la nació i als nombrosos escàndols de corrupció en què es va veure embolicada Isabel II, va forçar l’exili de la reina i de la seva família des de Sant Sebastià rumb a París, on va gaudir d’un exili daurat amb el botí que es va endur, fins a la seva mort l’any 1904.
En aquest context arribà a Espanya Giusseppe Fanelli, que va venir a propagar l’ideari anarquista. El mes de desembre de 1868 es creà a Madrid una secció de la Internacional i al llarg de 1869 van sorgir noves seccions a Barcelona, Cadis, Valladolid, i Xerès de la Frontera. El 19 de juliol de 1870 va tenir lloc el Teatre Círculo de Barcelona un Congrés al qual van anar representants de 36 localitats que agrupaven un total aproximat de 40.000 membres, i on va constituir-se una organització nacional, la Federació Regional Espanyola de l’AIT, el Congrés va decidir la no participació de la FRE en política.
“la Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa”
La Commune va espantar les classes dirigents i conservadores de tota Europa, la capacitat d’organització i resistència del poble de París davant un exèrcit regular armat i equipat va aconseguir resistir el setge de la ciutat durant més de dos mesos. Va ser un crit d’alarma per la burgesia per l’amenaça que representava per llurs interessos de classe el perill de subversió social que representava la Internacional.
Tanmateix va aprofundir la separació entre obrerisme i republicanisme, pels internacionalistes, els esdeveniments de París van demostrar clarament que la burgesia i el proletariat eren classes antagòniques amb interessos radicalment oposats. La Internacional va relacionar causes i efectes i va decidir que si la burgesia republicana assassinava als obrers i s’oposava al federalisme i la llibertat volia dir que la república burgesa era tan enemiga de la classe obrera com la monarquia.
Del 10 al 18 de setembre de 1871 es va celebrar a València una conferència secreta on es va definir la posició de la Internacional davant la República en aquests termes: “la veritable república democràtica federal és la propietat col·lectiva, l’anarquia i la federació econòmica, o sigui, la lliure federació universal de lliures associacions obreres, agrícoles i industrials, fórmula que s’accepta a tot arreu”. En aquesta conferència es va designar a Anselmo Lorenzo com a delegat per representar la secció espanyola de la Internacional al Congrés que s’havia de celebrar a Londres el mes de setembre.
En finalitzar la conferència de Londres es va dividir la Internacional entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, això també va generar la divisió del moviment obrer a Espanya, resultant d’una banda la Nueva Federación Madrileña, que va ser reconeguda per Engels en nom del Consell General de l’AIT i que va marcar la divisió del moviment obrer espanyol, d’una banda la facció marxista donaria lloc a la fundació el mes de maig de 1879 del Partido Socialista Obrero Español, i d’altra banda les organitzacions del proletariat internacionalista que van culminar l’any 1910 en la fundació de la Confederació Regional del Treball que va tenir lloc a Barcelona
L’impacte de la Commune va calar al moviment obrer espanyol i va ser un exemple d’organització i de subversió contra l’ordre burgès, tant és així que durant els primers mesos de la Revolució social i la Guerra Civil, l’oficina de propaganda de la CNT-FAI va publicar un text de Federica Montseny sota el títol: La Commune, primera revolució conscient. La incorporació de les masses populars a la història, on s’establia un paral·lelisme entre la revolució espanyola i la de París de 1871 i cito textualment: “han passat seixanta-sis anys d’ençà que al Commune, amb els seus Consells comunals i associacions de productors organitzats, va ser vençuda entre dos focs. Seixanta-sis anys de lluita en què les idees han anat germinant. No eren comunistes, perquè no es podien anomenar com a tal, eren comunalistes. Aquell moviment fou precisament el que ha estat sempre a Espanya el moviment federalista i llibertari”.
Podem afirmar que l’exemple revolucionari de la Commune va ser un referent pel moviment anarquista a Espanya, on de manera clara el model d’organització anarcosindicalista de la CNT fou majoritari dins del moviment obrer, tant en potència organitzativa com en nombre d’afiliats, arribant al milió de cenetistes els anys trenta. El model autogestionari va ser una constant de la CNT que va impulsar les col·lectivitzacions agràries i industrials dins la revolució social de 1936 i durant la Guerra Civil, especialment a Catalunya, Aragó i Llevant.
