Fa uns dies moria Antoni Castells Duran, als 78 anys d’edat. Historiador del moviment llibertari, Doctor en ciències econòmiques i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona del 1972 al 1985. Ha estat un dels grans historiadors de la Revolució de 1936, centrant-se, sobretot, en l’aspecte econòmic d’aquesta. Avui, us reproduïm un article de Manel Aisa, també historiador i company i amic d’en Toni. Que la terra et sigui lleu company.
Manel Aisa. Historiador
La revista Polèmica fou impulsada per un sector llibertari proper a la CGT. Recordem Manuel Salas i la seva impremta a l’eixample de la ciutat, un cop Salas morí, per un temps la revista Polèmica quedà un pèl paralitzada, sense massa compromís. Després, i gràcies probablement a la iniciativa d’Ignasi de Llorens, que ja anteriorment havia recorregut camí amb Manuel Salas, de nou reinicia una nova etapa. I al costat d’Ignasi trobarem a Bernardo Rodríguez i Toni Castells, i amb el temps en Jesús Lizano i la Sònia Turón, aquesta última, segurament, fent les tasques de correcció. També altres companys d’aventura que corrien pels voltants de la revista fins a l’any 2010, poc més o menys quan el paper de les revistes i diaris començava a patir per la manca de vendes i el digital s’imposava. Si teniu l’ocasió de remenar la revista Polèmica segur que trobareu forces articles interessants i signats per en Toni Castells.
Toni Castells era un intel·lectual i tertulià racional que mai volgué imposar les seves raons, però ell no dubtava a construir el seu discurs i a raonar-ho i augmentar-ho i compartir-ho en el debat.
Recordo més d’una de les seves intervencions en tertúlies, primer organitzades a l’entorn d’ Eduard Pons Prades, què se celebraven dins de l’Ateneu Barcelonès o algun bar dels voltants d’aquella casa del carrer Canuda. També, en més d’una ocasió, al carrer Avinyó, on per aquella època tenia un bar un company anarquista del Poble Sec, en Murillo, o en espais semblants de la zona, a on també en alguna que altra ocasió podien participar d’aquestes tertúlies del bar de Murillo en Diego Camacho (Abel Paz), Josep Maria Nunes, el cineasta portuguès instal·lat a Barcelona, i alguns dels anarquistes de passa per la ciutat.
La mort d’Eduardo Pons Prades, propicia que els seus alumnes avantatjats de l’època, comencin des d’aquell moment a organitzar les tertúlies d’en Borralleres, recollint les anomenades històries de temps passat; de l’Ateneu Barcelonès, en Toni Castells i altres participen activament en aquestes tertúlies tots els dijous a la tarda, on després d’un ponent que diserta sobre una temàtica concreta el debat quedava obert.
Referent a l’Ateneu Enciclopèdic, amb en Toni Castells, amb Agustí Guillamón, Andy Durgan i jo mateix (Manel Aisa) presentarem el 1999 el Manifest “Combate per la Historia” (Espai Obert Paral·lel) en resposta a l’oficialitat de la història, tot i que sabíem molts de nosaltres que, aquest manifest, es centrava massa en els fets revolucionaris del 36-39 i molts de nosaltres també volíem una altra mirada del manifest més oberta que recollís els precedents d’aquella revolució que pràcticament no esmentàvem al manifest. Va tindre força recorregut en el seu moment, i forçaa debat també dins de l’ateneu i en un sector del moviment llibertari.
“Toni Castells quasi sempre era qui tirava endavant aquells debats”
Per aquella època a l’Ateneu Enciclopèdic teníem una sèrie de tertúlies que vàrem realitzar per diferents indrets de Barcelona, als centres cívics, ateneus llibertaris, cases okupades, i en algun que altre bar, o inclús dins del nostre petit local del Passeig de Sant Joan. Eren tertúlies de cap de setmana, unes de poesia organitzades pel grup León Felipe, Adolf Castaños i Mariangels; i altres de política activa organitzades entre tots, Manel Aisa, Toni Castells i, naturalment, Adolf Castaños i en Bernard Muniesa. Aquestes xerrades eren principalment al Poble Sec, a Fort Pienc o al bar de carrer Diputació que tenia la filla d’en Toni Castells. Sempre teníem un ponent que era qui preparava l’inici del debat amb una miniponència del tema escollit en cada moment i Castells quasi sempre era qui tirava endavant aquells debats. S’ha de dir que eren nombroses aquestes trobades mentre tothom portava “sopar de traje”, o en cas de trobar-nos en un bar, fer la corresponent despesa, un altre dels tertulians solia ser en Jesús Lizano que, diabètic com era, portava el seu equipament de galetes. Hi havia tertúlies que després les portaven més enllà del nostre marc tertulià, per exemple en Castells parlava sovint de “Democràcia” o “Les col·lectivitzacions”, “La vessant econòmica de la revolució”, etc. Aquestes temàtiques sovint en format xerrades les vàrem organitzar en altres indrets ja com conferència-debat, com també arribà el temps de parlar de la “transició llibertaria”, i aleshores anàvem l’equip complet que estava format per en Bernard Muniesa, Adolf Castaños, Manel Aisa i Toni Castells, els llocs preferits nostres eren Espai Obert, Els Anònims de Granollers, l’Ateneu Llibertari de Sans, La Revoltosa del Clot, Can Basté, etc., de tot això més endavant coincidiria amb la sortida del llibre en dos volums de Bernard Muniesa sobre “Dictadura y Transición”, amb una mirada diferent de la del grup, però que igual donava peu al debat. També participarem en una trobada de celebració republicana que portava per títol “Revetlla Republicana” a la Via Laietana, en el local de la CGT, a on a la taula estàvem els tres: Adolf Castaños, Toni Castells i Manel Aisa.
En aquell moment, per afinitat amb molts dels historiadors de la residència d’investigadors del CSIC, Jaume Josa, Lluis Calvo, i els kropotkinians i darwinistes que corrien per aquell indret com era Álvaro Girón i altres pròxims en aquell moment com l’amic Eduard Masjuan, o inclús Josep Lluis Oyón, el debat intel·lectual era força alt i diria que contundent, i tant Antoni Castells com Adolf Castaños, els dos companys que avui s’han quedat en el camí, no desmereixien en absolut de tot allò que podíem trobar dins d’aquelles parets, que es convertiren durant un temps en casa nostra. Realitzarem en aquell temps jornades de pedagogia, tenien com a marc l’exposició de Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna que en el seu dia va fer de comissari en Pere Solà, aquella exposició que durà uns quinze dies molt actius i acabà amb un recital de poesia magnífic, difícil d’esborrar de la memòria dels qui vàrem ser. Dirigit pel grup León Felipe, en Adolf Castaños, allí recordo que va llegir almenys un poema en Toni Castells, una de les poques vegades que el vaig sentir recitar, com també jo mateix i la meva companya Olga. Tot estava amenitzat pel tabac de l’època i l’alcohol en forma de “chupitos”, en definitiva, era una festa que portava per títol de convocatòria “Cent deu anys de combat pel coneixement i la rauxa”.
L’exposició de Ferrer i Guàrdia havia estat, una vegada més, tot i un èxit, encara que feia un grapat d’anys que guardava la pols de les parets de l’ateneu. De fet, serà l’última vegada que aquesta exposició es va exhibir al públic, havien passat un grapat d’anys de la seva inauguració el 1982 i ja havia voltat per tota Espanya i Itàlia.
Una altra de les jornades que organitzarem amb forca èxit fou el 110 aniversari de l’Ateneu Enciclopèdic, on vàrem presentar l’exposició dedicada a la història de l’Ateneu Enciclopèdic des dels seus orígens. Una vegada més, els encarregats aquell dia de donar el tret de sortida de les jornades foren els parlaments de Toni Castells, Adolf Castaños i Manel Aisa. Aquell centenari de l’ateneu el portàrem per diversos espais llibertaris del moment, com per exemple l’Ateneu Rosa de Foc del barri de Gràcia, la Revoltosa del Clot i en altres indrets de semblants característiques, on podíem iniciar un debat i després, si de cas, un recital poètic del grup León Felipe. Aquesta era la nostra actitud en molts dels indrets d’aquella Barcelona: “el bombardeig de la idea, amenitzat amb la poesia”.
“gràcies, Toni Castells, gràcies, Adolf Castaños, el viatge ha estat carregat d’aprenentatge i emocions per un món molt millor”
Un altre de les jornades que organitzarem en aquell indret del carrer Hospital a la residència d’investigadors del CSIC. Tingué com a marxa l’exposició “La Premsa llibertària de Clandestinitat 1939-1975”. En aquestes jornades a on tinguérem forces debats molt interessant juntament amb tots nosaltres com a moderadors i tertulians. A cada un dels actes érem els de sempre: Bernard Muniesa, Toni Castells, Adolf Castaños i Manel Aisa. A més, en aquell moment, vàrem tindre les aportacions de Lluis Andrés Edo, Octavio Alberola, la seva companya Arianne Gransac, i entre el públic encara teníem a persones com Diego Camacho, La Concha Pérez, Joaquina Dorado, Enric Casanyes, Antonia Fontanilles, etc.
Per acabar m’agradaria recordar una mica els moments que des de l’Ateneu Enciclopèdic estiguérem amb tota la tasca de recuperar el patrimoni de l’Ateneu Enciclopèdic, on quasi sempre els manifestos que presentarem públics estaven redactats per en Toni Castells i, després en assemblea, discutíem i aprovàvem. També el tinc molt present a l’hora d’anar-hi a les audiències de l’ajuntament (districte) a fer una pregunta i reivindicar un espai per l’Ateneu Enciclopèdic, també quasi sempre era en Toni Castells que alçava la veu i davant del regidor fos en Carles Martí (socialista) o Mercè Homs (Convergent) feia la pregunta que mai tenia resposta per part de l’administració. De totes maneres aquelles audiències del districte de Ciutat Vella, d’una manera o altra eren espectaculars, ja que allí podies trobar la gent del barri de la Rivera denunciant les maniobres del Palau de la Música i el senyor Millet i els seus “pelotazos” mentre que el regidor de torn treia ferro a l’assumpte del Palau, en fi, cosa dels polítics que s’amaguen les vergonyes. També per allí estava la gent de “Miles de viviendas” que argumentaven legalitzar l’okupació com a altres parts d’Europa, o els problemes de la “Casa d’Infants del Raval”, i el veí de torn que es queixava de la inseguretat i reclamava més policia.
Aquest era el nostre dia a dia en aquesta etapa de l’Ateneu Enciclopèdic, que mancats d’espai buscàvem sovint alternatives en diferents espais de la ciutat per continuar el debat,molt sovint sobre l’anarquisme i la revolució espanyola i, per què no, la poesia sempre estava en el camí, com aquell que enceta la travessia amb una melodia que, perquè no, podria ser una de tantes cançons. Però seleccionada una, diria “les anarchistes” de Leo Ferrer que, de tant en tant, érem capaços de cantar tots nosaltres junts.
Gràcies, Toni Castells, gràcies, Adolf Castaños, el viatge ha estat carregat d’aprenentatge i emocions per un món molt millor.
Salut i més que mai Visca l’anarquia.
