RELATS EN FEMENÍ
L’estat d’alarma ha cessat i hem pogut bellugar-nos pels territoris abans que, com diuen, s’agreugi la pandèmia i ens tornin a confinar. L’escapada fou a un poblet on encara tenim referents: Moyuela, a l’Aragó, província de Saragossa, en la comarca del Camp de Belchite.
Els habitants d’aquest poble van ser protagonistes del procés de col·lectivització agrària dels anys 1936 al 1938 i han deixat testimonis de les seves vivències.
Terra de secà i conreu de cereals: civada, ordi, blat són actualment les úniques fonts de l’economia del poble.
Anys enrere hi havia altres fonts de riquesa com el cultiu del safrà, desaparegut per manca de braços per treballar en aquella complexa producció: es plantaven les cebes o bulbs; d’ells sortien flors blavoses amb sis tèpals i tres estigmes que es collien a diari abans que sortís el sol i s’esbrinaven en arribar a casa. Un cop acabada la collita, que podia durar vàries setmanes, es torrava el safrà i de quatre lliures de tendre en quedava una, que es guardava entre llençols de lli esperant a vendre’l. Era l’or que donava la terra.
També hi havia camps de vinyes però es van arrencar tots els ceps per interessos de l’UE. Calia fer monopolis del cultiu de la vinya on fos més productiu i per això pagaven per cada cep arrencat. Antigament a les cases es collia el raïm per la verema, es bolcava al trull per trepitjar-lo, fer vi per tot l’any i omplir els tonells. El vi acompanyava els dinars, els berenars a les bodegues i s’oferia amb orgull als visitants. Hi ha cases antigues que encara conserven els trulls, alguns soterrats.
Ara ja no veiem clapes verdes; en l’horitzó, grans extensions de terres daurades pel sol de la tarda.
És juliol i els homes estan en plena recol·lecció; són dies de forta pressió de treball. Miren el cel. Cal tenir cura. Les pluges d’aquest any han caigut a deshora i ha malmès molt cereal.
La feina de centenars de braços la fan enormes màquines segadores-recol·lectores –ja no es té la fals al vol, com diu el refrany català- i els agricultors remolquen els cereals en grans tractors fins els dipòsits i graners o els amunteguen en les eres, a l’aire lliure, en grans piràmides de color torrat, a l’espera del seu transport final.
Per la seva banda, les dones estan enfeinades en l’abastiment dels treballadors, la cura dels infants ( per la pandèmia les escoles estan tancades i no fan activitats d’estiu) i de les persones dependents que cada cop són més al poble.
La manca de braços pel cultiu i la mecanització dels conreus ha fet canviar l’estampa d’aquestes terres.
Assistim a la nova pressió sobre el territori ja que es una zona que pot ser productiva en energia eòlica quan bufa el vent del NO: el “cierzo”. Les companyies energètiques van a la recerca de terres idònies per instal·lar aquesta nova forma d’extracció productiva: l’energia eòlica dels molins de vent. I els agricultors resten a l’espera que siguin els seus camps els escollits, ja que rebran compensació econòmica i sota els molins podran continuar el conreu de cereal.
De viatge pel territori ens creuem amb grans extensions de camps de molins en funcionament, la major part prop de Fuendetodos, on podem veure la casa natal de Goya convertida en casa-museu.
Els molins de vent s’instal·len en aquestes grans àrees rurals, lluny de les zones urbanes i industrials on es consumirà la producció. Per aquesta causa l’electricitat produïda es transporta per cables gruixuts i enormes torres d’alta tensió que cobreixen el territori fins arribar a les plantes d’acumulació de l’electricitat.
¿Quin panorama ens espera d’aquí uns anys quan s’acabi d’implementar la nova explotació eòlica i solar en aquesta gran extensió de terra? Ens imaginem un mar de molins de vent, torres d’alta tensió, cables i plantes acumuladores de l’energia que serà un altre focus de contaminació ambiental.
¿Tornarem a sacrificar el camp per continuar consumint?
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries
@karmalva
