Deia Kierkegaard, al Diari d’un seductor, que les dones havíem de tindre llibertat, però no les ocasions per a disposar d’ella. És significatiu com tothom parla contínuament de la llibertat, també en l’actualitat, però no l’exerceix si no és com a llibertat de consumir, ni vol que la resta puga fer-ho més enllà de decidir quatre banalitats preestablertes. Eixa mena de llibertat formal, teòrica, que només existeix com a paraula però que no es pot practicar, ajuda a que els discursos de polítics i altres persones amb poder sonen millor del que podrien fer-ho si digueren la veritat de les seues aspiracions: alguns volen llibertat per a comprar i acumular béns a costa de que molts altres no puguen mai decidir sobre les seues pròpies vides. En un sistema capitalista, la llibertat és una mercaderia més, que es compra i es pot vendre, donat que no té altra traducció que els diners. Ens han ensenyat que no podem fer absolutament res sense ells i que tenim i hem de tindre una relació de dependència absoluta amb respecte d’ells. I, com que això és així, la gran majoria es veu obligada a vendre bona part del temps vital a canvi d’eixa mercaderia peculiar, ara ja ni física, que esdevé divina, que són els diners. Treballem forçosament prou més de la meitat de la nostra existència per a disposar d’un limitat temps lliure en el que, suposadament, poder fer el que vulguem. No fan altra cosa que insultar-nos quan ens diuen que no hi ha alternativa i que aquest és el millor dels móns possibles.
El passat 10 de març va fer cent anys que uns pistolers a sou de la patronal van assassinar un dels anarquistes més destacats de la història contemporània dels Països Catalans. El seu assassinat el 10 de març de 1923 es va afegir al dolor que creixia entre la classe obrera amb cada un dels atemptats que la burgesia pagava i impulsava per tal de no perdre ni un centímetre de la seva dominació, del seu poder damunt de qui explotava tant com podia per aconseguir més i més beneficis. El capitalisme sempre ha buscat el mateix: el benestar d’una minoria explotant la majoria social, el luxe de quatre gats pagat amb la suor i sovint la sang de la majoria de la gent. I en això, avui estem igual que aleshores…
COMUNICAT DEL SECRETARIAT PERMANENT DE CGT MENORCA EN RELACIÓ AMB LA DENEGACIÓ D’ÚS D’INSTAL·LACIONS DE LA FORTALESA DE LA MOLA PER PART DEL CONSORCI MILITAR DE MENORCA
El passat 8 de febrer de 2023 una delegació de CGT Menorca es va reunir amb el Coronel Víctor Manuel Herrero Álvarez, Director del Consorci Militar de Menorca, amb l’objectiu de sol·licitar l’ús d’una de les instal·lacions de la fortalesa de La Mola el dia 15 d’abril de 2023 per a la celebració d’un acte d’homenatge a Salvador Seguí i Rubinat, amb motiu del centenari del seu assassinat a mans del terrorisme patronal.
El motiu de la localització de l’acte a les instal·lacions esmentades és el fet que Salvador Seguí, «El Noi del Sucre», figura cabdal de l’anarcosindicalisme de principis del segle XX, va ser empresonat a la Fortalesa de La Mola entre 1920 i 1922. Consideràvem adient que un acte de reparació de la memòria històrica com aquest tingués lloc allà on el moviment llibertari menorquí va mostrar-ne, en el seu moment, la solidaritat amb el company empresonat.
No feia gaires dies, a través de la pàgina web de l’Ateneu Enciclopèdic, em van donar l’oportunitat de parlar d’un document del fons de Diego Camacho en el qual Diego tenia anotacions en un escrit a màquina amb què, des del Canadà, Eduard Vivancos, va enviar la traducció de la famosa entrevista de Van Paassen a Durruti, publicada al diari de Toronto “Star” el 18 d’agost de 1936. Però des d’Amsterdam ens arriba una informació que aclareix aquella històrica entrevista.
Aquest passat febrer es van complir cent anys de la mort de Piotr Kropotkin, un dels grans teòrics i pensadors de l’anarquisme, nascut a Moscou l’any 1842. La seva vida –va arribar a gairebé els vuitanta anys- contempla nombroses facetes: el d’un jove noble d’ascendència aristocràtica, el d’un investigador científic, l’agitador anarquista clandestí, el teòric i pensador, retirat a l’estudi i l’anàlisi, o la llegenda de la revolució que arribà a la seva terra natal després de la caiguda del tsar i de més de quaranta anys d’exili. Les seves peripècies vitals mostren la complexitat del personatge i mereixen l’atenció de tots aquells que estiguin interessats en la figura del pensador rus. Tanmateix, en aquest article deixem la seva biografia de banda, per centrar-nos més en les seves aportacions i reflexions teòriques i l’actualitat d’aquestes. Més enllà de recordar el savi rus com una figura folklòrica pròpia d’un moviment anarquista antiquat i propi del passat, la commemoració del centenari de la mort de Kropotkin pot servir com una orientació pels moviments socials del present i del futur.
Començant per la seva reflexió en torn les estratègies i les tàctiques a seguir, Kropotkin va defensar l’acció col·lectiva i de masses, a través de sindicats i cooperatives, per sobre dels actes violents aïllats. La revolució -pel savi rus- és un fenomen que protagonitza el poble, el comú de gent, i no es pot fer mitjançant un petit nucli de conspiradors ni es pot dictar i ordenar des dels despatxos d’una nova administració burocràtica. En aquestes propostes trobem un eix purament llibertari en la forma de fer els canvis socials. Són unes propostes que no sols poden incloure a anarquistes, sinó al gruix de moviments populars actuals d’avui en dia.
Així, Kropotkin planteja una societat construïda des de la base, lliure i igualitària. Busca el comunisme, entenent com a tal tant la col·lectivització dels mitjans de producció com el resultat del treball, a causa de la dificultat d’un repartiment equitatiu en una societat complexa, amb uns processos de producció que requereixen un coneixement, formació i infraestructures en els quals molta gent diferent ha contribuït. D’aquesta manera, Kropotkin busca una societat on el treball i els seus fruits estiguin repartits segons les capacitats i necessitats, respectivament de les persones, per tal de generar un món més igualitari i racional. Es poden rebutjar aquestes propostes per anacròniques i antiquades en un món on l’extrema desigualtat i la crisi ecològica demostren els límits i les contradiccions del capitalisme? Creiem que no cal aquí contestar aquesta pregunta. Ens remetem als fets.
“els textos i reflexions de Kropotkin segueixen sent eines pel combat, per la confrontació contra l’ordre econòmic, social i polític imposat”
Però, més enllà de la igualtat material, Kropotkin aporta altres qüestions i propostes per a aquesta nova societat que vol construir que han de ser tingudes en compte: el pensador rus no busca sol el repartiment just de les riqueses, sinó també vol el benestar i el ple desenvolupament de l’ésser humà. Amb l’organització més racional del treball, en base a aconseguir una producció adaptada a les necessitats de la gent, es podrien reduir –segons el pensador rus- les jornades laborals, amb poques hores diàries dedicades a activitats productives. Així, es podria aconseguir una progressiva desespecialització del treball, fent que les persones combinin activitats industrials i agràries i que dediquin el seu temps lliure a cultivar-se, llegint, estudiant, investigant, creant… L’alfabetització, la culturització, l’activitat física o l’apropament a la natura són algunes de les línies civilitzadores que va desenvolupar el moviment obrer de finals del segle XIX i inicis del XX. Avui en dia la reducció de la jornada laboral segueix sent posada sobre la taula pels sindicats. No és això una forma de reivindicar el temps lliure com una forma de desenvolupament constructiva i d’adquisició de benestar per part de l’ésser humà? La revolució ha d’assegurar el pa –com proposava Kropotkin-, però també ha de traspassar les qüestions purament materials i vetllar per la millora de l’humà com a ser en tots els seus aspectes.
Aquest millora de la vida de l’ésser humà –segons Kropotkin- seria degut a la ciència i la tècnica, que alleugeraria els problemes de la humanitat. Al segle XIX es van viure extraordinaris avenços i descobriments científics, que van enlluernar Kropotkin i tantes altres persones del seu temps. S’obria la possibilitat que la ciència ho permetés tot. Malgrat les crítiques que es poden fer a la idea decimonònica del progrés, posar en valor el pensament racional, el coneixement científic i els valors il·lustrats és un far amb què guiar-se en temps del relativisme absolut propi de la postmodernitat. El pensador rus es va mostrar interessat en el saber des de jove: matemàtiques, geologia, geografia, història, literatura… i va voler plasmar aquests coneixements en la teoria anarquista, donant-li un fonament científic.
D’aquesta forma, basant-se en observacions del comportament de diferents espècies d’animals i de societats humanes, va contestar el darwinisme social. Contra les tesis que defensaven la competició com a factor de la supervivència i l’evolució de les espècies, Kropotkin va donar rellevància a la cooperació i el suport mutu dels animals i la societat per tal de sobreviure. Així, l’altruisme i la col·laboració entre individus és un principi biològic, que el pensador rus també va traslladar al comportament ètic i moral dels humans. El seu comportament no sol estaria marcat per la recerca del plaer propi, sinó també per la responsabilitat col·lectiva i el suport mutu. Reivindicar aquests principis avui en dia és confrontar la lògica del capitalisme i el neoliberalisme que ens han imposat.
A cent anys de la mort del venerable ancià anarquista, proposar organitzar la producció i el consum de forma col·lectiva i comunal, reivindicar la cooperació i la col·laboració dins els grups humans i aspirar a elevar la condició humana, alliberant i elevant les aspiracions de les persones, són propostes vigents i actuals. Els textos i reflexions de Kropotkin segueixen sent eines pel combat, per la confrontació contra l’ordre econòmic, social i polític imposat i un guiatge per orientar-se en temps convulsos de debats intensos dins els moviments socials. Les seves idees i reflexions donen un fort bastiment a les propostes de caràcter socialista i llibertàries, fonamentals, en l’actualitat, pels moviments socials emancipadors i revolucionaris d’avui i de demà.
