Laura Muñoz. Sector Social Ensenyament -Barcelona
El que no té nom, no existeix. Ja ve de llarg.
La magnitud del silenci és immensa entorn del patiment psíquic.
En l’estudi de Dones i bogeria, Phyllis Chesler analitza el paper històric i el biaix de gènere/classe/origen entorn dels malestars psíquics.
Construeix el seu relat posant èmfasi en el fet de polititzar els malestars. Fa que aquests puguin tenir veu i puguin ser reconeguts i vistos més enllà del propi estigma o de l’ostracisme social condemnatori per a les persones que els pateixen.
La paraula ofereix la possibilitat de canvi en termes de comprensió.
Quan la societat no entén/no vol entendre unes certes malalties el primer que fa és negar que sigui real, impossibilitar la realització d’un exercici de significació, o bé rebutjar a qui l’evidencien a través de l’exclusió. La mera presència del malestar genera una sèrie de preguntes incòmodes. I la incomoditat pot generar fissures en aquesta falsa pau social que ens envolta.
És per això que els problemes es queden en la intimitat i els draps bruts es renten a casa, sembla que no ens esquitxin o interpel·lin.
Aquesta dessensibilització (a vegades existent com a mer mecanisme de supervivència social) li fa niu a la violència i la perpètua.
El castell de cartes entorn de les misèries humanes és fràgil. Tan fràgil com que amb una bufada, de vegades, es trenqui i quedi tot en evidència. Però tot segueix, fins que segueix.
I Fins que prenem la paraula. I aquesta, ens porta a l’acció.
Posar damunt de la taula és un acte polític urgent per a poder prendre les regnes i que aquest castell de cartes pugui desmuntar-se sense aixafar-nos.
L’herència d’un pensament patriarcal ens posa molt difícil poder entendre la vulnerabilitat com un atribut intrínsec a l’ésser humà i no llevar-li valor o menysprear-lo.
La vulnerabilitat es vincula amb la falta de productivitat necessària per a poder operar dins de la lògica capitalista, de pèrdua de caixet social, de rendiment, de falta de voluntat, etc.
Aquesta lògica es revesteix ara amb discursos tipus New age, on posen l’accent de la recuperació de la persona en la motivació o ganes pròpies des d’un lloc individualista i buit d’anàlisi polític on s’evidenciï la correlació amb la lògica i cultura capitalista.
L’auge de vendes de cursos de sanació, teràpies, coachings, etc. impregnades d’un discurs “positivista” tòxic fan que seguim sense atendre la resta de realitat social que ens envolta. Aquests discursos provoquen culpa, invisibilitzen arrels de les problemàtiques i tapen opressions, ja que segueixen tenint en compte els condicionants i desigualtats socials, la comunitat que acompanya a cadascun i la pròpia realitat social que configura el relat.
No qüestiono la possible efectivitat que puguin arribar a tenir com a eines concretes, però sí que qüestiono profundament el seu caràcter reaccionari si es desdibuixa del context.
“és necessari poder parlar de l’estrès, angoixa i augment de la precarietat per la situació d’inestabilitat econòmica i social”
L’impacte de les crisis econòmiques, problemàtiques ambientals o pandèmies no castiga a tothom per igual. No hem descobert la sopa d’alls. Sempre és amb major cruesa als pobres. I a això se li sumen altres opressions per motiu de gènere, classe, origen, normativitat física o psíquica, etc. El biaix sempre té un component interseccional, ja que des del lloc d’opressió en el qual es col·loca a cada individu radica també la capacitat de resistir d’una manera o un altre o en la mateixa duresa de l’impacte.
En termes de patiment psíquic i contextualitzant-ho en aquests temps de pandèmia, podem veure que hi han hagut factors que han estat condicionants d’això.
És necessari poder parlar de l’estrès, angoixa i augment de la precarietat per la situació d’inestabilitat econòmica i social. Aquí cal tenir en compte els índexs de feminització de la pobresa (bretxes salarials existents amb biaix de gènere, economia submergida, tasques de cures no reconegudes, etc.) i la falta de garanties de supervivència a les quals les condemna.
Un altre factor necessari de nomenar ha estat el pes afegit a les persones que es dediquen especialment al treball de cures (sanitaris, àmbit social), majoritàriament també feminitzat); així com el fet de l’absència de possibilitats de poder conciliar a nivell laboral les pròpies cures del treball domèstic o familiar.
Una altra qüestió rellevant ha estat el factor d’aïllament social obligat, factor tan determinant per a la nostra supervivència física i psíquica.
Aquest aïllament ha estat un fenomen portat a l’extrem i que evidentment ha tingut unes conseqüències immediates negatives a nivell psicològic.
Aquesta situació de restricció de mobilitat i interacció ha provocat limitacions a l’hora de buscar ajuda. I, per tant, un augment del risc.
Moltes dones no han pogut decidir lliurement conviure amb els seus agressors i menys en aquest escenari. Els condicionants externs i interns han tingut un pes important en aquesta presa de decisions. La llibertat d’agència està compromesa a aquests condicionants i greument afectada. I davant situacions vulnerables, aquesta capacitat s’agreuja.
En termes de violència, podem esmentar augments de crides de denúncia (durant el confinament total van augmentar un terç) i evidències d’indicis suficients sobre augment de violències de control, psicològiques, físiques i sexuals potenciades per la situació ( Segons Vicky Rosell, Delegada del Govern per a la Violència de gènere).
Una anàlisi en profunditat requereix tenir en compte tota la situació. Punt de partida previ, desenvolupament i perspectives de futur. Si realment parlem en clau col·lectiva i de prevenció.
Les conseqüències de la violència es tradueixen en símptomes i xifres indicatives cap a les dones i/o altres identitats dissidents.
Hipermedicalització de les dones, increments dels casos de depressió/ ansietat, adjudicació de patologies diverses relacionades amb vivències de violència masclista, aïllament social, etc.
Davant aquest panorama, la gestió política és clarament insuficient.
La precarietat dels recursos públics disponibles (tant cap a les condicions de treball de les pròpies professionals, com de les dones ateses) són alarmants.
Durant la pandèmia, diferents recursos han exercit denúncies públiques d’aquest maltractament i precarietat. Parlem de falta de recursos econòmics, de places públiques (només 42 treballadores per a l’índex de violències diàries existents) i d’acords específics que regulin i dignifiquin la situació de les treballadores.
Un d’aquests serveis, el SARA (Servei D’Atenció, Recuperació i Acollida de la Dona) va denunciar públicament al setembre aquesta situació arran de la negativa d’aquesta revisió en clau positiva per part de la Regidoria de Feminismes i LGTBI.
Altres recursos i entitats també estan al límit per la falta de suport per part de l’Administració. Per exemple, Tamaia (entitat amb més de 28 anys de trajectòria en treball d’abordatge de violències masclistes), que va tancar les seves portes a causa de la situació provocada per la pandèmia i l’absència de gestió.
Un altre recurs actualment també en perill es tracta d’AADAS (per a l’atenció de dones víctimes ateses per violència sexual).
La magnitud de la problemàtica és profunda i ja s’estan llançant les primeres pedres per a trencar aquest profund de llarg.
Que ja ens ve de llarg tot això i precisament per això també tenim una trajectòria que ens ajuda a teixir camins de dissidència.
Perquè “La millor forma de resistència a la violència, no és enfrontar-la soles, és ajuntar-nos, crear formes de vida i reproducció més col·lectives, enfortir els nostres vincles i així veritablement crear una xarxa de resistència que posi fi a tota aquesta massacre”. F. Federicci.
