Àuria Soriano
És una realitat que en el context actual estem veient un augment de la precarització i de la violència cap al proletariat, fet que s’explica per la destrucció creixent de l’Estat del Benestar i de la capacitat de la burgesia per fer concessions. Davant la pèrdua de drets i l’empitjorament de les condicions de vida, al bloc que abans conformava còmodament la classe mitjana no li queda més remei que buscar culpables i, lluny de fer-ho assenyalant la burgesia, els busca en els sectors més vulnerables de la seva pròpia classe, ja sigui el proletariat migrant, LGTBIQ+, etc.
Com a conseqüència, trobem un clar augment de la transfòbia, com hem pogut veure en les darreres eleccions, però també més enllà d’aquestes. És per això que en aquest article tractaré la discriminació trans en l’àmbit laboral contextualitzant-la en la conjuntura actual, exposant les limitacions de la forma en què ens hem organitzat per donar-hi resposta i traçant línies per la seva superació.
En primer lloc, cal clarificar que l’augment de la competitivitat dins la mateixa classe treballadora, i la consegüent dificultat dels moviments socials per fer-li front, és un element necessari per la burgesia per mantenir el seu domini, però no es queda aquí. La classe dominant utilitza aquesta opressió per intervenir en la vida del proletariat i en la seva reproducció social. Per exemple, a través del modelatge del mercat de treball utilitza els sectors més proletaritzats de la classe perquè realitzin tota una sèrie de treballs concrets, però també per incorporar unes dinàmiques i condicions que paulatinament va estenent i normalitzant de cara a la resta de la classe treballadora. Per analitzar-ho citaré algunes dades que mostren la realitat de la classe treballadora trans en el mercat laboral.
Segons un estudi d’IPSOS de l’any 20231 un 4% de la població espanyola s’identifica com a persona trans, NB o qualsevol altra identitat diferent a dona o home. A més, actualment un 14% de la població espanyola es considera LGTBIQ+.
Sobre l’àmbit laboral, descomptant les persones trans que només estudien o que ja estan jubilades, trobem que hi ha una taxa d’atur del 46,5% (41,5% entre dones trans, 48,7% entre homes trans i 69,2% entre les persones no binàries)2. De fet, només un 35% tenen un contracte indefinit. Dades, per tant, molt superiors a la mitjana espanyola. La formació ajuda a trobar feina, però no és garantia de tenir-ne, com es veu en l’elevat nombre de persones trans amb estudis universitaris i fins i tot postgrau sense feina o amb feines precàries, inestables i eventuals. Per tant, la temporalitat laboral és comuna entre les persones trans.
D’altra banda, els factors que obstaculitzen obtenir feina són la discriminació rebuda des de ben joves (abandonament escolar i aïllament) i els problemes psicològics que comporta. Els programes d’inserció laboral han resultat tenir un impacte positiu ínfim.
Val a dir que hi ha molta discriminació en els llocs de feina (un 68,2% afirma haver estat discriminat), sobretot en el cas de les dones trans. De fet, només un 62% de les persones trans que treballen han revelat ser-ho a la feina. Alhora, la realitat no binària es pren normalment com quelcom de broma i es malgeneritza, obligant la persona a encaixar en un estereotip femení o masculí3.
A més, el 58% afirma tenir problemes amb l’adaptació de la documentació, afectant la prestació de serveis. Cal fer notar que les persones no binàries no poden fer constar el seu gènere en documents oficials i que, per tant, han de triar entre ser dona o home a nivell legal.
Aquestes són, però, només les dades del treball legal. Si parlem de la realitat laboral de les persones trans, i sobretot, de les dones trans, hem de parlar del treball sexual (amb aquest terme englobo l’ús de webcams sexuals, OnlyFans, sexe remunerat i altres). Moltes dones trans —sobretot racialitzades i migrades— s’hi dediquen, i això no queda reflectit sovint quan es parla del món laboral, ja que queda invisibilitzat davant el fet que només es tenen en compte les dades oficials3.
És a partir d’aquestes dades que podem evidenciar la forma que pren l’opressió de gènere dificultant la reproducció de la vida de les persones trans. És possible que prendre consciència d’aquesta realitat ens aboqui a la frustració i la desesperança, però és necessari articular una autocrítica a les formes que ha pres la nostra militància en la lluita LGTBIQ+ per poder donar respostes efectives.
Hem de reconèixer els nostres esforços en la lluita LGTBIQ+, on han destacat convocatòries aglutinadores i demandes a l’Estat que han tingut la seva màxima expressió en l’aprovació de la llei trans. Tot i així, trobem cada cop més dificultats per avançar tal com veiem en la conjuntura actual. És a partir d’aquestes experiències que podem extreure l’aprenentatge de la incapacitat creixent del reformisme.
Hem tendit a buscar solucions als nostres problemes fent demandes a l’Estat sota certa inèrcia, fet que ens ha incapacitat a avançar. No només perquè les reformes i els drets que hem aconseguit no impliquen cap garantia de ser aplicades de forma efectiva, sinó perquè són susceptibles a caure segons el govern de torn. A més, molts cops hem concebut aquestes demandes com un fi en si mateixes, quedant desemparadis en veure que, si bé el reconeixement de drets és necessari, ha esdevingut una mesura insuficient per superar la discriminació que patim.
Com a conseqüència, hem acabat en una posició de resistencialisme que s’explica per la carència d’una estratègia a llarg termini capaç d’anar més enllà de pal·liar les problemàtiques més immediates. Alhora, aquesta situació també s’ha donat per la dependència envers l’Estat que hem generat, ja que hem quedat subordinadis a la seva capacitat de reformar, als governs de torn, la voluntat de diàleg, etc. A partir d’aquí, hem d’assenyalar l’aïllament i l’identitarisme al que ens hem vist abocadis. Hem reproduït dinàmiques de competència amb la resta de les fraccions del proletariat per aconseguir aquestes molles i aquest reconeixement dels que venia parlant. Això és problemàtic perquè ens ha portat a entendre l’opressió que patim de forma independent i separada de la que pateix la resta del proletariat. Però hem de concebre que aquesta tendència a l’exclusió de les persones trans, aquesta realitat tan negativa que suposa que la gent trans siguem una ciutadania de segona, arribarà a tothom. Les persones trans patim una marginació pel sol fet d’existir, com les persones racialitzades, les dones, neurodivergents, etc. Aquesta pèrdua de drets efectuada amb l’estratègia clàssica del “divideix i venceràs” també s’aplicarà a la resta de la classe treballadora si no fem res per aturar-ho.
És el nostre deure organitzar-nos per fer front a l’opressió que patim entenent que formem part d’una classe treballadora diversa, amb diferents problemàtiques socials, que necessita unir-se i constituir-se com a subjecte revolucionari divers. Un subjecte que només es podrà articular si comença a marcar una agenda pròpia lluitant pel reconeixement de drets i les condicions materials de vida, no com a fi en si mateixes, sinó com a condicions de possibilitat per organitzar-se. I necessita fer-ho de forma independent de les institucions que ja bé sabem que no ens podran sustentar. Només així podrem augmentar les nostres capacitats per controlar progressivament més esferes de la nostra vida i guanyar força per confrontar l’opressió que patim.
Bibliografia
1.- Boyon, N. (2023). Pride Month 2023: 9% of adults identifiy as LGTB+. IPSOS.
2.- Ministerio de Igualdad, Dirección General de Diversidad Sexual y Derechos LGTBI. (2022). Estudio exploratorio sobre la inserción sociolaboral de las personas trans.
3.- María Garcia, R. (2023, inèdit). Mapas para una insurrección trans. Kaótica.
