Per a moltes persones de la generació dels meus avis o els meus pares, va resultar molt pitjor la postguerra que la mateixa Guerra Civil. A la fam es va sumar el despietat acarnissament cap als perdedors del conflicte.
Només amb veure les estadístiques actuals d’esperança de vida a Barcelona per barris, podem comprovar que les desigualtats segueixen aclaparant a les capes més desfavorides del sistema capitalista.
El dramàtic “bitxo” que recorre el món exterminant vells i pobres, vol ser disfressat pels mass media de l’establishment com un virus que no entén de classe amb informacions de decessos famosos amb renda econòmica generosa, però la seva representació (digui de passada que no m’alegro de la mort de cap ésser humà) no va més enllà de 50 persones aproximadament sobre un total de 20,852 morts a l Estat Espanyol a dia que s’està redactant aquest escrit.
Dit això, els mass media ja ens estan preparant per a l’era “posbitxo” i poc a poc van publicant píndoles que ens van preparant per acceptar submisament la crisi econòmica que ens caurà a sobre, com si aquesta fos una plaga divina en la qual no hi ha cap responsabilitat per part dels acaparadors per despossessió que faran el seu agost en breu, mentre que milions de persones seran desplaçades directament de la vida.
La gastada frase que “només el poble salva el poble” pren més importància que mai, ja que si romanem alienats en aquesta eugenèsia social, serà la fi de molta gent que coneixem i el retrocés en drets i llibertats ens poden portar a temps pretèrits preindustrials . L’única fórmula que al llarg de la història ens ha donat algun resultat (potser no tot el que desitjaríem) ha estat la unitat col·lectiva en benefici de l’individual, de manera que avui hem d’insistir en la necessitat de l’organització, de agrupar-nos en un concepte de classe per resistir els embats i més important lluitar per avançar. Tasca militant primordial en aquests temps és convèncer companys de la necessitat de sumar-se a el projecte sindical, no tan sols com un prisma laboral si no fer aquest pas important de la lluita social.
En paraules de Salvador Seguí: “Si les institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per a l’ofici d’autogovernar-se”
Javier López i Agustí Liñan. Membres del Secretariat Permanent de la Federació Intercomarcal de la CGT de Lleida
La CGT a Lleida ha crescut molt els últims anys. Aquesta federació intercomarcal, que agrupa diferents sindicats i seccions sindicals s’ha convertit en un dels pols anticapitalistes més importants de la província. Ens ho expliquen l’Agustí i el Javier.
El 15 d’octubre de 2016, la Federació Intercomarcal de la CGT de Lleida celebrà la seva assemblea anual. Assemblea que serveix per escollir un nou Secretariat Permanent per gestionar la Federació els següents quatre anys. Així doncs, a l’octubre acaba el mandat de l’actual Secretariat Permanent en complir-se quatre anys des que un grup de persones, provinents de les seccions sindicals d’Ensenyament i Atento principalment, vam decidir llençar-nos a la piscina després de percebre la necessitat urgent de redreçar una deriva que enteníem que no permetia al sindicat tenir presència tant sindical com social, i tant dins de la mateixa organització com al territori.
Els objectius immediats que ens vam marcar aquest nou SP van ser bàsicament solucionar alguns dels problemes interns de gestió i d’espai, així com l’expansió del sindicat tant per sectors laborals com territorialment.
Aquest pla de ruta pretenia seguir el camí dels companys i companyes que ens van precedir en aquest propòsit. Des de la tasca de companys històrics amb l’empremta de la CNT com són el Paco, el Jordi, l’enyorat Jose, el Rafel, el Rafa, el Luis Antonio i altres, fins a la gestió més recent de companys i companyes com han estat el Pau, l’Esther, l’Anna o el JR Barri. Una feina que en ambdós casos pretenia que l’organització esdevingués quelcom més que un sindicat, abordant àmbits de treball fonamentals per a la transformació social. Des d’una perspectiva en la qual la intervenció social i la sindical són indestriables en una organització que pretén ser revolucionària, i per tant, motor de canvi de la societat. Per treballar en aquest sentit ens vam fixar dos eixos principals, l’organització interna i la projecció externa, i el que consideràvem (i considerem) com un eix transversal: la comunicació.
Organització interna
Pel que fa a l’organització interna ens proposàvem millorar la coordinació entre les seccions sindicals per tal d’implicar a les més despenjades en el funcionament orgànic. Volíem enfortir els llaços i el suport mutu entre aquestes per a funcionar com una única organització en cada un dels conflictes en els quals ens impliquéssim. Podríem dir que el balanç és agredolç. Tot i que sí que hem enfortit aquest espai quant a participació, implicació i debat, no trobem la manera de donar sortida de manera coordinada a les diferents lluites i reivindicacions de les diferents seccions. Les dinàmiques i les inèrcies de la tasca diària molts cops ens fa perdre de vista el conjunt de l’organització i tenir-la present per fer-nos forts en els conflictes en els que intervenim. No obstant això, considerem que és un eix fonamental el fet de continuar treballant en aquest sentit de cara als pròxims anys.
Fruit de la tendència creixent que s’està vivint, l’organització hem vist augmentada l’afiliació i les seccions sindicals. Així, més enllà de consolidar seccions com Paeria (amb una presència i un treball espectacular a l’Ajuntament de Lleida), Atento, Ros Roca, Ensenyament, AGE, Correus, etc., hem augmentat seccions sindicals amb representació en empreses com Indulleida, el Geriàtric de la Pobla de Segur o altres seccions sense representació, però amb molta empenta i ganes de treballar com són la a la Universitat de Lleida o a Ambulàncies Ivemon Egara. Percebem com la CGT cada cop té més presència i s’està convertint en un sindicat de referència entre la classe treballadora del nostre territori.
“el contingut polític de la nostra organització ens compromet com a classe obrera i amb el nostre territori”
Així mateix, convençudes que la CGT la fem les persones, i que l’activitat pública d’aquestes repercuteix en l’organització, intentem estar presents en lluites i en projectes culturals i socials de la ciutat. Aquest fet ajuda a fer que el sindicat esdevingui en un referent proper i vàlid. També internament, crèiem imprescindible reprendre la participació orgànica dins el Confederal de Catalunya. En aquest sentit el balanç és més positiu en considerar que som una peça més en l’engranatge de l’organització. Hem participat periòdicament de les plenàries i ens hem implicat en els debats i decisions orgàniques del confederal. I el que és més important segons la nostra manera d’entendre les coses: hem generat i construït complicitats i afinitats amb diferents federacions, sindicats i persones arreu del territori, enfortint el suport mutu i la solidaritat, proposant debat sobre la pràctica anarcosindicalista dins l’organització i fent propostes de futur de com entenem la lluita obrera sindical des de la CGT.
Projecció externa
Quant a la projecció externa estava pensada en dos eixos principals, per una banda, desenvolupar una campanya d’expansió arreu de la província. Una província extensa on crèiem indispensable la presència d’espais i nuclis amb autonomia per a donar respostes ràpides a les demandes del territori i reforçar la visibilitat del sindicat més enllà de la capital. L’objectiu era i és treballar amb col·lectius propers de cara a obrir espais col·laborativament que reforcin la presència tant de la CGT com la d’altres col·lectius que facin acció política que complementi l’activitat sindical. Tot i que és un aspecte delicat que encara no hem pogut portar a terme, continuem teixint complicitats arreu del territori que ens permetin concretar-ho en el moment que el projecte sigui viable.
D’altra banda, teníem també l’objectiu de millorar la coordinació amb la resta de col·lectius, organitzacions i moviments socials propers i la participació en espais de confluència amb aquests, com marees ciutadanes, plataformes, projectes polítics concrets, etc. Aquesta fita és una de les que segurament hem pogut desenvolupar millor al llarg d’aquests últims anys. La major part dels membres del SP venim dels moviments socials i ens vam atansar al sindicat precisament per la seva vinculació i suport cap a aquests. Suport no sempre valorat i reconegut, tot sigui dit. És amb aquesta vinculació que es teixeixen xarxes de solidaritat entre col·lectius que ens donem suport mútuament, amplificant les lluites respectives i donant peu a la reflexió política.
La CGT és quelcom més que un simple sindicat. El contingut polític de la nostra organització ens compromet com a classe obrera i amb el nostre territori més enllà dels conflictes laborals. Al llarg d’aquests quatre anys hem treballat estretament al carrer amb els mateixos espais de lluita amb els que convergim des de fa dècades: l’esquerra independentista de caràcter anticapitalista, el moviment feminista i d’alliberament LGTQBI, el moviment okupa, el moviment llibertari, col·lectius antiracistes, moviments ecologistes i de defensa de la terra, la lluita pels serveis públics, etc. Concretant, hem col·laborat de diverses formes amb grups com la PAH o la PAICAM, el Casal Popular de Joves, l’Ateneu Cooperatiu La Baula, les diverses marees, la Biblioteca Anarquista Maria Rius, el Centre de Cooperació de la UdL, el Col·lectiu A les Trinxeres o la Plataforma Fruita amb Justícia Social.
La comunicació
Pel que fa a la comunicació, la vam establir com a eix transversal, atès que considerem que està estretament vinculada als dos objectius esmentats anteriorment, i que molts cops no dedicàvem l’atenció que es mereixia. Aquest eix el vam abordar des de dues vessant, la comunicació interna i l’externa.
En la nostra militància abans d’assumir responsabilitats vam observar com bona part de la feina feta a la CGT en el dia a dia per part de l’afiliació, de delegats i delegades, i de les seccions, difícilment arribava més enllà de les persones implicades directament. El conjunt de l’organització realitza una tasca immensa a la qual entenem cal donar difusió, i que aquesta difusió cal fer-la tant de cara a dins com de cara a fora del sindicat. Mantenir canals de comunicació interns actius ha d’ajudar a la participació i la vinculació de l’afiliació amb l’organització més enllà dels conflictes particulars, d’empresa, de sector, etc. I en aquesta tasca és imprescindible la implicació de les seccions que són qui realment produeixen aquesta informació. I en el mateix sentit, tenir major presència als mitjans de comunicació comercials per difondre la nostra activitat i les nostres idees al conjunt de la classe treballadora ha d’ajudar a convertir el sindicat en un referent més enllà de la gent propera a la militància. Tornem a tenir una sensació positiva en relació amb una major presència als mitjans i una altra de negativa en no haver aconseguit incrementar els continguts generats des de les mateixes seccions.Finalment, estem treballant en la imatge gràfica del sindicat. Una proposta que esperem implementar pròximament per ajudar a identificar l’organització als carrers i ajudar-nos en les tasques de comunicació. Tot això ha d’anar acompanyat del canvi de local, esperem que definitiu, recuperant el nostre patrimoni sindical.
La plantilla de la Nissan manté el pols a la multinacional i a les administracions per evitar el tancament de les factories a territori català. Després de més d’un mes de vaga indefinida, la lluita de les treballadores s’aguditza.
La plantilla de Nissan fa més d’un mes que està de vaga indefinida i amb l’objectiu d’evitar el tancament de les fàbriques a Catalunya, però també a la resta de l’Estat. La vaga va començar el passat 4 de maig a la fàbrica de Montcada i Reixac. L’empresa volia aixecar l’ERTO a una part de la plantilla per poder produir un encàrrec pendent de furgonetes Mercedes (empresa del mateix grup empresarial). La proposta de la Direcció de Nissan era que un cop realitzada aquesta comana tornaria a afectar a la totalitat de la plantilla a l’ERTO i comunicaria a l’estiu quin pla té respecte a totes les plantes que hi ha actualment a l’Estat. Ara ja sabem quin pla té: el tancament de les plantes a la província de Barcelona.
El Comitè d’Empresa en bloc ha demanat poder reunir-se amb la direcció de Nissan en diferents ocasions però quan no s’han assegut a una taula de negociació, ho han fet per no donar cap solució a la continuació de la producció o garantir els llocs de treball. Recordem que estan en joc més de 3000 llocs de treball directes i uns 22000 d’indirectes.
Per aquests motius la plantilla de Nissan va recórrer a una vaga indefinida com a mesura de pressió. Per poder resistir en una lluita que està sent llarga i dura (i es preveu mantenir-se), la vaga només es va realitzar formalment en el centre de treball de Montcada i Reixac on es produeixen la majoria de peces necessàries. L’aturada de la producció d’aquesta planta ha provocat que no es pugui produir en la resta de plantes, ja que se segueix una cadena de muntatge. Així doncs permet reduir costos de la vaga a la plantilla i poder disposar d’una Caixa de Resistència que equilibra (i democratitza) l’afectació de la vaga alhora que s’aconsegueix paralitzar totalment l’activitat empresarial. És una estratègia per poder aguantar tot el temps que faci falta. Des del 13 de maig també s’han sumat a la vaga la vintena de treballadors de la planta de Sant Andreu de la Barca que havien de produir una línia petita que abasteix de material i peces a Renault i Nissan Anglaterra.
“cal assenyalar no només la responsabilitat de la direcció de Nissan sinó també el paper de les Administracions Públiques”
El 28 de maig es va fer públic la decisió en ferm de la multinacional nipona de tancar a finals d’any les plantes que té a la província de Barcelona. Aquesta decisió s’emmarca dins d’una política global de l’aliança empresarial automobilista de Nissan-Renault-Mitsubishi. Per entendre millor aquesta decisió hem de tenir en compte que l’Estat francès té participacions en Renault o que l’Estat japonès les té en les altres dues empreses. Al seu torn, Renault té accions de Nissan, i Nissan en té de Mitsubishi. Dins d’aquesta aliança s’ha establert que per fer front a la nova crisis econòmica, el Govern francès ha posat com a condició per “rescatar” a Renault, que aquesta haurà de construir tots els cotxes, especialment els elèctrics, en el propi territori. El govern nipó, també actua de forma similar traslladant les seves fàbriques cap al Japó, la Xina i els EUA. L’Estat espanyol ha mantingut sempre una política en el sector de l’automòbil de rescatar/subvencionar les fàbriques a canvi de res, i veu ara com la falta estratègica el deixa sense possibilitat d’intervenció directa en les decisions de les multinacionals.
La plantilla de Nissan, conjuntament amb treballadors d’empreses auxiliars o de llocs de treball indirectes, ha realitzat diferents mobilitzacions per tal de visualitzar aquest gran conflicte. El 29 de maig es van fer concentracions a diferents concessionaris de Nissan en vàries ciutats metropolitanes com Barcelona, Molins de Rei o Granollers, secundades per centenars de persones. Fins i tot, davant l’entusiasme de les treballadores es va tallar l’AP-7. El 2 de juny es va fer una concentració única davant del concessionari de Renault a Esplugues del Llobregat per assenyalar també a l’aliança empresarial, còmplice del tancament de les fàbriques. Vam poder veure milers de persones com perdien la por a manifestar-se conjuntament, tot utilitzant mascaretes. També es va produir un tall de carretera a la B-23.
El 3 de juny va haver-hi una concentració de les treballadores d’Acciona davant la seu central de l’empresa multiserveis. A les plantes de Nissan hi treballen unes 500 persones subcontractades per Acciona fent tasques logístiques i d’una part del muntatge. A part dels més de 22000 llocs de treball indirectes, també hi ha centenars de treballadors que hi treballen directament a les plantes de Nissan subcontractats a través d’empreses auxiliars com també és el cas de la trentena de treballadors de Faurecia. Aquestes plantilles estan participant de les mobilitzacions perquè estan quedant en l’oblit de les patronals i els hi afecta directament el tancament.
En moltes concentracions hem vist apropar-se no només treballadors afectats (de forma directa o indirecta) sinó també altres col·lectius com va ser el cas dels taxistes que es van sumar a la marxa lenta de cotxes el 4 de juny que va col·lapsar la Diagonal de Barcelona. Hi ha hagut molta solidaritat per part de la societat civil a través de la Caixa de Resistència (ES21 0049 1944 2623 1003 0440) que es va voler visibilitzar en la concentració del piquet de la fàbrica de Montcada “La Resistance” el dissabte 6 de juny on vam poder veure milers de treballadors i treballadores. Les movilitzacions són continues i permanents, i repartides per tot el territori metropolità. Moltes xarxes de suport han fet accions per reivindicar la solidaritat amb les plantilles en lluita. El 9 de juny al vespre es va fer una manifestació per les Rambles de Barcelona que va acabar a plaça Catalunya amb la crema d’uns ords que simbolitzaven als alts directius de la multinacional.
Cal assenyalar no només la responsabilitat de la direcció de Nissan sinó també el paper de les Administracions Públiques. En última instància aquestes haurien de fer les accions i inversions necessàries per mantenir els llocs de treball, continuï o no la multinacional. Ara és urgent una decidida aposta per un canvi de model productiu que produeixi béns sostenibles i ecològics. És fonamental que els Governs siguin valents i posin en marxa un pla industrial no només per potenciar la producció de vehicles elèctrics sinó per aprofitar una intervenció/nacionalització de les fàbriques i maquinàries per desenvolupar béns necessaris, per exemple relacionats amb el transport públic o la sanitat. A més seria desitjable que tot aquest procés comptés amb la participació de les treballadores, moltes d’elles formades en feines especialitzades i amb el coneixement per afrontar aquest repte. Si va ser possible en pocs dies transformar part de les cadenes de muntatge de Nissan per fabricar respiradors durant les pitjors setmanes de la pandèmia, per què no fer-ho per una reconversió industrial ecològica i social?
La classe treballadora s’està mobilitzant, no per un tema purament econòmic (o per possibles indemnitzacions) sinó per mantenir els llocs de treball. Com ja es va fer en la dècada dels setanta, on Motor Ibèrica (empresa precedent a Nissan en les actuals plantes) va dur a terme vagues que van durar més de noranta dies, la lluita no pararà fins a aconseguir els seus objectius: un futur digne per la gent treballadora.
Máximo de la Corte. Secretari General de la CGT Sallent
[Escrit realitzat arran de la mort de Pau Camp a la mina de Vilafruns, el 4 de juny]
Avui ha mort un altre esclau, un altre esclau entre els molts que ICL Iberia subcontracta a aquests mercaders d’esclaus que s’anomenen RUS, OSSA, HIMESA, LOAL. I podríem seguir afegint noms a la llista, perquè mercaders sense escrúpols sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà.
Cinc anys han hagut de passar per a veure un altre esclau mort, en Sergi Font Vilardell, també de RUS, però és molt més greu el que s’amaga a l’interior de la mina i dels despatxos dels caps de les mines. Amb la seva passivitat i deixadesa de les seves funcions fan de la mina un lloc molt insegur per a qualsevol però, si a sobre, tens la desgràcia que a la teva solapa no hi figuri l’anagrama d’ICL, la teva seguretat és molt menor.
Tres dies després de reprendre totalment les produccions, una roca mata en Pau. Ningú dirà res i, per descomptat, ICL faran els informes pertinents per a que es qualifiqui d’accident imprevisible. Ningú pensarà que aquestes són les conseqüències de què un treballador no pugui dir “NO, aquí no entro perquè no ho veig segur”. Tampoc ningú pensarà que aquestes són les conseqüències de l’escassa experiència que adquireixen els treballadors amb la seva rotació constant com a temporals en moltes d’aquestes empreses que, en el millor dels casos, tenen conveni del metall encara que estiguin treballant en una i per a una empresa minera. Perquè, és clar, si els apliquen els convenis de miners, surten més cars.
Sembla que aquest treballador es trobava efectuant una reparació en el ventilador en un “tajo” on es realitzava un rebaix. Prèviament s’havia fregat el sostre amb un minador. Sembla que ja s’havia avisat de la necessitat d’estrebar aquesta zona. Concretament la zona on s’ha produït l’esllavissada. Si ja s’havia dit que la zona havia de ser estrebada, com és possible que s’hagin enviat electricistes a fer una altra reparació al mateix lloc?
Escric això perquè no en tinc prou amb un llacet i un emblema de miner buit de contingut, sabent que el dilluns tot tornarà a ser com era ahir o abans-d’ahir. Perquè de res serveix un emblema amb un llacet acompanyat d’un silenci que ens fa còmplices.
La vaga indefinida enfront dels nuvolots de tancament sobre la planta devela el que pot ser la punta de l’iceberg de la crisi del sector d’automoció, amb centenars de milers d’acomiadaments a tot l’Estat. Nissan i Renault: cadenes de muntatges globals en crisi, possibles relocalitzacions i mesures proteccionistes. Debat sobre quin tipus de nacionalització: sense indemnització i sota control obrer.
Des del passat 4 de maig, treballadors i treballadores de Nissan han convocat una vaga indefinida: “Nosaltres hem posat damunt de la taula les nostres armes, que, en aquests moments és la vaga i serà de caràcter indefinit fins que no es defineixi el nostre futur. Si la Direcció pensa que per estar confinats ens quedarem quiets i podran fer el que els doni la gana, s’equivoquen i molt”, declaraven.
Vaga indefinida enfront dels nuvolots de tancament sobre la planta: un conflicte gestat abans de la pandèmia
El conflicte s’estava gestant abans de la crisi de la pandèmia. Ja des de febrer treien el cap negres els nuvolots de tancament sobre la planta de Nissan a Barcelona i els treballadors es manifestaven als carrers denunciant que la direcció de la marca nipona no posava sobre la taula un pla de viabilitat per a les diferents plantes.
Després del coronavirus es va accelerar la crisi trencant-se la cadena de producció davant la falta de components provinents de la Xina. L’empresa Nissan, juntament amb la SEAT, va aprofitar i va llançar una ofensiva contra la plantilla, implementant a finals de març un ERTO sobre els 3.000 treballadors i treballadors directes, signat en acord amb COO i UGT.
Mentrestant, la companyia va anunciar la posada en funcionament d’una
línia de producció per a assemblar una comanda de furgonetes per a la
marca Mercedes, requerint només un 30% de la plantilla que en acabar
tornarien a quedar sense treball, mentre la resta roman en un ERTO també
sense data de retorn.
El 4 de maig havia de reprendre’s l’activitat. Però el Comitè d’Empresa i els treballadors van rebutjar aquest pla de l’empresa iniciant així una vaga indefinida a la planta de Montcada que afecta les altres plantes de Barcelona de Zona Franca i Sant Andreu.
“No es pot permetre que una multinacional com aquesta que al costat de Renault formen l’aliança més potent econòmicament del sector de l’automòbil, utilitzi la catàstrofe d’una pandèmia per a deixar a milers de famílies en l’atur”
La filtració de les males notícies des de la multinacional nipona i
la falta de resposta de la direcció de l’empresa, que segons diuen no
arribarà fins a setembre, ha acrescut les incerteses entre la plantilla.
Del gegant Nissan depenen 4.200 empleats directes de les plantes de
l’Estat espanyol a Catalunya, Àvila i Cantàbria.
Crisi del sector d’automoció: 300.000 ocupacions directes i 2 milions de llocs indirectes en risc a l’Estat espanyol
Les conseqüències del possible tancament de les fàbriques de Nissan a
Catalunya no passarien desapercebudes, implicaria gairebé 3.000
acomiadaments de treballadors directament contractats per l’empresa i
25.000 pertanyents a empreses externes lligades al sector; a més de les
altres plantes de l’Estat. Aquestes xifres són un reflex del que
passaria si la crisi causada o accelerada pel coronavirus afectés de ple
en el Sector d’automoció (incloent distribució i activitats annexes).
L’automòbil és un dels sectors punta de l’economia de l’Estat
espanyol al costat del turístic, representant el 10% del PBI i el segon
major fabricant d’automòbils d’Europa i vuitè a nivell mundial. Segons
l’entitat pública empresarial ICEX-España, “genera 300.000 ocupacions
directes i 2 milions de llocs de treball en total estan lligats al
sector” i compta amb 17 plantes de fabricació, “1.000 empreses
fabricadores de Components i Equips integren la cadena de
subministrament a la indústria” i “El 82% dels vehicles fabricats a
Espanya s’exporten a més de 100 països. 5,4 Milions de vehicles es
transporten cada any pel Territori Espanyol.”
Beneficis multimilionaris, les noves pèrdues són per als treballadors
És indubtable que la crisi del coronavirus ha afectat enormement la indústria automotriu a nivell mundial, enfront d’una producció automobilística molt internacionalitzada amb cadenes de muntatges globals.
Ara bé, també cal dir que els beneficis dels anys previs van ser
multi-milionaris. A l’Estat espanyol, entre 2012-2018 la fabricació de
vehicles s’havia recuperat als nivells previs a la crisi amb un
increment de producció del 42,5%. La capacitat estimada de fabricació és
de 3 milions de vehicles i durant l’any 2018 van sortir de les plantes
2.819.565. S’ha invertit una mitjana de 4.000 milions d’euros en
ampliació i modernització de les plantes en el seu conjunt -constructors
i sector proveïdor d’automoció-.
D’altra banda, el pes de la venda està en el volum d’exportacions.
L’any 2018 amb un 82% cap a més de 100 països. Prop de dos milions es
destinen a països de la UE, però amb un creixement del 43%
d’exportacions a països d’Àfrica i a Amèrica Llatina, amb les que la
indústria automotriu va generar un superàvit comercial de 10,6bn€.
Actualment, en tot l’Estat, les pèrdues en la producció de vehicles estimats en l’últim mes són de 451.833 d’euros. Sembla llavors que a les patronals els milionaris beneficis dels anys previs no els arriba per a cobrir aquestes noves pèrdues, quelcom que mostra que tots els seus plans estan dirigits a que les paguin els treballadors. I els fons públics.
