Categoria: Sindicalisme

Avui no ha mort un miner

Equip Comunicació CGT Catalunya
Máximo de la Corte. Secretari General de la CGT Sallent

[Escrit realitzat arran de la mort de Pau Camp a la mina de Vilafruns, el 4 de juny]

Avui ha mort un altre esclau, un altre esclau entre els molts que ICL Iberia subcontracta a aquests mercaders d’esclaus que s’anomenen RUS, OSSA, HIMESA, LOAL. I podríem seguir afegint noms a la llista, perquè mercaders sense escrúpols sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà.

Cinc anys han hagut de passar per a veure un altre esclau mort, en Sergi Font Vilardell, també de RUS, però és molt més greu el que s’amaga a l’interior de la mina i dels despatxos dels caps de les mines. Amb la seva passivitat i deixadesa de les seves funcions fan de la mina un lloc molt insegur per a qualsevol però, si a sobre, tens la desgràcia que a la teva solapa no hi figuri l’anagrama d’ICL, la teva seguretat és molt menor.

Tres dies després de reprendre totalment les produccions, una roca mata en Pau. Ningú dirà res i, per descomptat, ICL faran els informes pertinents per a que es qualifiqui d’accident imprevisible. Ningú pensarà que aquestes són les conseqüències de què un treballador no pugui dir “NO, aquí no entro perquè no ho veig segur”. Tampoc ningú pensarà que aquestes són les conseqüències de l’escassa experiència que adquireixen els treballadors amb la seva rotació constant com a temporals en moltes d’aquestes empreses que, en el millor dels casos, tenen conveni del metall encara que estiguin treballant en una i per a una empresa minera. Perquè, és clar, si els apliquen els convenis de miners, surten més cars.

Sembla que aquest treballador es trobava efectuant una reparació en el ventilador en un “tajo” on es realitzava un rebaix. Prèviament s’havia fregat el sostre amb un minador. Sembla que ja s’havia avisat de la necessitat d’estrebar aquesta zona. Concretament la zona on s’ha produït l’esllavissada. Si ja s’havia dit que la zona havia de ser estrebada, com és possible que s’hagin enviat electricistes a fer una altra reparació al mateix lloc?

Escric això perquè no en tinc prou amb un llacet i un emblema de miner buit de contingut, sabent que el dilluns tot tornarà a ser com era ahir o abans-d’ahir. Perquè de res serveix un emblema amb un llacet acompanyat d’un silenci que ens fa còmplices.

Adéu, Pau Camp.

Adiós Pau Camp.


Vaga Nissan: una lluita testimoni en la que treballadors i patronal no “remem en la mateixa direcció”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Cynthia Lub. Sindicat d’Ensenyament CGT Barcelona

La vaga indefinida enfront dels nuvolots de tancament sobre la planta devela el que pot ser la punta de l’iceberg de la crisi del sector d’automoció, amb centenars de milers d’acomiadaments a tot l’Estat. Nissan i Renault: cadenes de muntatges globals en crisi, possibles relocalitzacions i mesures proteccionistes. Debat sobre quin tipus de nacionalització: sense indemnització i sota control obrer.

Des del passat 4 de maig, treballadors i treballadores de Nissan han convocat una vaga indefinida: “Nosaltres hem posat damunt de la taula les nostres armes, que, en aquests moments és la vaga i serà de caràcter indefinit fins que no es defineixi el nostre futur. Si la Direcció pensa que per estar confinats ens quedarem quiets i podran fer el que els doni la gana, s’equivoquen i molt”, declaraven.

Vaga indefinida enfront dels nuvolots de tancament sobre la planta: un conflicte gestat abans de la pandèmia

El conflicte s’estava gestant abans de la crisi de la pandèmia. Ja des de febrer treien el cap negres els nuvolots de tancament sobre la planta de Nissan a Barcelona i els treballadors es manifestaven als carrers denunciant que la direcció de la marca nipona no posava sobre la taula un pla de viabilitat per a les diferents plantes.

Després del coronavirus es va accelerar la crisi trencant-se la cadena de producció davant la falta de components provinents de la Xina. L’empresa Nissan, juntament amb la SEAT, va aprofitar i va llançar una ofensiva contra la plantilla, implementant a finals de març un ERTO sobre els 3.000 treballadors i treballadors directes, signat en acord amb COO i UGT.

Nissan cierra sus fábricas en Catalunya

Mentrestant, la companyia va anunciar la posada en funcionament d’una línia de producció per a assemblar una comanda de furgonetes per a la marca Mercedes, requerint només un 30% de la plantilla que en acabar tornarien a quedar sense treball, mentre la resta roman en un ERTO també sense data de retorn.

El 4 de maig havia de reprendre’s l’activitat. Però el Comitè d’Empresa i els treballadors van rebutjar aquest pla de l’empresa iniciant així una vaga indefinida a la planta de Montcada que afecta les altres plantes de Barcelona de Zona Franca i Sant Andreu.

“No es pot permetre que una multinacional com aquesta que al costat de Renault formen l’aliança més potent econòmicament del sector de l’automòbil, utilitzi la catàstrofe d’una pandèmia per a deixar a milers de famílies en l’atur”

La filtració de les males notícies des de la multinacional nipona i la falta de resposta de la direcció de l’empresa, que segons diuen no arribarà fins a setembre, ha acrescut les incerteses entre la plantilla. Del gegant Nissan depenen 4.200 empleats directes de les plantes de l’Estat espanyol a Catalunya, Àvila i Cantàbria.

Crisi del sector d’automoció: 300.000 ocupacions directes i 2 milions de llocs indirectes en risc a l’Estat espanyol

Les conseqüències del possible tancament de les fàbriques de Nissan a Catalunya no passarien desapercebudes, implicaria gairebé 3.000 acomiadaments de treballadors directament contractats per l’empresa i 25.000 pertanyents a empreses externes lligades al sector; a més de les altres plantes de l’Estat. Aquestes xifres són un reflex del que passaria si la crisi causada o accelerada pel coronavirus afectés de ple en el Sector d’automoció (incloent distribució i activitats annexes).

L’automòbil és un dels sectors punta de l’economia de l’Estat espanyol al costat del turístic, representant el 10% del PBI i el segon major fabricant d’automòbils d’Europa i vuitè a nivell mundial. Segons l’entitat pública empresarial ICEX-España, “genera 300.000 ocupacions directes i 2 milions de llocs de treball en total estan lligats al sector” i compta amb 17 plantes de fabricació, “1.000 empreses fabricadores de Components i Equips integren la cadena de subministrament a la indústria” i “El 82% dels vehicles fabricats a Espanya s’exporten a més de 100 països. 5,4 Milions de vehicles es transporten cada any pel Territori Espanyol.”

Beneficis multimilionaris, les noves pèrdues són per als treballadors

És indubtable que la crisi del coronavirus ha afectat enormement la indústria automotriu a nivell mundial, enfront d’una producció automobilística molt internacionalitzada amb cadenes de muntatges globals.

Ara bé, també cal dir que els beneficis dels anys previs van ser multi-milionaris. A l’Estat espanyol, entre 2012-2018 la fabricació de vehicles s’havia recuperat als nivells previs a la crisi amb un increment de producció del 42,5%. La capacitat estimada de fabricació és de 3 milions de vehicles i durant l’any 2018 van sortir de les plantes 2.819.565. S’ha invertit una mitjana de 4.000 milions d’euros en ampliació i modernització de les plantes en el seu conjunt -constructors i sector proveïdor d’automoció-.

D’altra banda, el pes de la venda està en el volum d’exportacions. L’any 2018 amb un 82% cap a més de 100 països. Prop de dos milions es destinen a països de la UE, però amb un creixement del 43% d’exportacions a països d’Àfrica i a Amèrica Llatina, amb les que la indústria automotriu va generar un superàvit comercial de 10,6bn€.

Actualment, en tot l’Estat, les pèrdues en la producció de vehicles estimats en l’últim mes són de 451.833 d’euros. Sembla llavors que a les patronals els milionaris beneficis dels anys previs no els arriba per a cobrir aquestes noves pèrdues, quelcom que mostra que tots els seus plans estan dirigits a que les paguin els treballadors. I els fons públics.

————————————-

Article publicat a Esquerra Diari

L’article 21 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals en risc greu i imminent

Equip Comunicació CGT Catalunya
Pilar Frey. Tècnica Superior en Prevenció de Riscos Laborals

La pandèmia en la qual ens trobem deixa milers de treballadores i treballadors en situació de risc en el seu lloc de treball. En primer lloc, el sector sanitari, que ha patit i pateix una terrible manca d’EPIs, i també molts altres sectors, tant dels anomenats “essencials” com la resta.

Davant aquesta situació de risc greu i imminent, a l’inici de l’estat d’alarma algunes Seccions Sindicals van poder aturar la producció als seus llocs de treball d’acord amb l’aplicació de l’Article 21 de la LPRL (Llei de Prevenció de Riscos Laborals).
Tanmateix, aquest dret de paralització ha “desaparegut” quan el passat 30 de març la Inspecció de Treball va traslladar que el risc de contagi pel Covid-19 està fora del seu àmbit d’aplicació en considerar que es tracta d’un risc de salut pública i no d’un risc laboral, quedant així les treballadores i treballadors totalment desprotegides davant la falta de mesures preventives pel risc de contagi.

En aquest sentit, es fa una diferenciació entre les empreses que es troben dins de l’aplicació del Reial Decret 664/97 i les que no:

  • Empreses, llocs de treball i activitats a les quals sigui aplicable el Reial Decret 664/1997, sobre la protecció dels treballadors contra riscos relacionats amb l’exposició a agents biològics durant el treball:

En aquest cas, es considera que el risc d’exposició al coronavirus és un risc laboral que sorgeix de la naturalesa de l’activitat que es produeix en aquests centres.

Els Inspectors si troben incompliment d’aquest RD i de les mesures de salut preventives acordades per l’autoritat competent, podran aplicar les mesures derivades de l’actuació inspectora previstes en la legislació continguda en la Llei 23/2015 i en la Llei 31/1995, LPRL.

No obstant això, aquestes mesures no inclouran la paralització del treball per l’existència d’un risc greu i imminent, ja que es considera que els serveis essencials, com ara els centres sanitaris, els centres socials per a menors, dependents, etc. han de mantenir la seva activitat, i només podran procedir a la reducció o suspensió de la mateixa en els termes permesos per les autoritats competents.

  • Empreses on el risc d’exposició a agents biològics no és inherent a la naturalesa de l’activitat i, per tant, no estan sotmeses al Reial Decret 664/97:

D’acord amb l’Informe emès per la Inspecció de treball, el risc de contagi en aquestes empreses és part de l’emergència de salut pública causada pel Covid-19 i per tant no ho consideren risc laboral (ITSS criteri operacional 102/2020), sinó risc de propagació d’una malaltia infecciosa en el lloc de treball, és a dir risc de salut pública.
Per tant, segons el RD 463/2020, declarant l’estat d’alarma, el Ministeri de Sanitat serà l’encarregat de l’adopció de mesures de salut preventiva.

En el supòsit que es trobi incompliment de les mesures establertes per les autoritats sanitàries, l’ITSS haurà d’informar l’empresa de les mesures establertes per les autoritats sanitàries i advertir de l’obligació d’implementar-les.

Si es manté l’incompliment, d’acord amb l’Article 11 de la Llei 31/1995, LPRL, les autoritats sanitàries competents podrien aplicar les mesures establertes en la Llei 33/2011, de Salut Pública.

L’ITSS només actuarà, per tant, de manera directa davant l’incompliment de la normativa de PRL, considerada aïllada i no conjuntament amb l’incompliment de les mesures sanitàries preventives en què les quals s’ha catalogat el Covid-19.

Joves immigrants al camp: Una nova forma d’esclavatge?

Equip Comunicació CGT Catalunya

Rubén Páez. Sindicat de Transports i Telecomunicacions de CGT Barcelona

El passat dimarts 7 d’Abril el ministre d’agricultura Luís Planas va anunciar en una roda de premsa un decret llei per permetre la regularització de tots els immigrants mal anomenats il·legals per treballar al camp durant la campanya de recollida de fruita d’enguany. Ho feia desenvolupant l’article 127 del Reial Decret 557/2011 que autoritza la residència de qualsevol persona en situació irregular quan “concorrin raons d’interès públic o de seguretat nacional”.

Quines raons hi ha darrere d’aquest decret? Senzill, l’aplicació de la llei d’estrangeria va permetre portar treballadors immigrants per treballar al camp durant el temps que dura una campanya concreta per després tornar-los al seu país. Així és com funciona el treball al camp a Espanya, gràcies a la mà d’obra estrangera (marroquina, búlgara i romanesa essencialment). Però aquest any, amb la tancada de fronteres imposada per la Covid-19, la patronal del camp ha alertat el govern que no podrà cobrir els llocs de treball perquè els 200.000 immigrants no arribaran. Mà d’obra barata, per recollir el nostre menjar.

El govern ha escoltat aquesta demanda. En un primer moment, fins i tot es va escoltar la proposta que els menors no acompanyats fossin explotats com a mà d’obra al camp. Un truc molt vell. Dir-ne una de molt grossa perquè el que s’aprova al final no sembli tan salvatge. Però ho és, ho és de totes, totes.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és 00-33.jpg

Deixant de banda altres aspectes rellevants com el fet que enmig d’una emergència sanitària on ens obliguen a quedar-nos a casa, el govern envia als immigrants irregulars a treballar (que ja és deixar molt de banda), la idea que es regularitzi a totes les persones que viuen en la il·legalitat pel sols fet d’haver emigrat per millorar la seva vida, podria ser atractiva per a molta gent. Però en un gest d’una mesquinesa difícil de pair, el ministre Planas va deixar ben clar que la regularització esmentada, només seria efectiva fins al 30 de Juny. Després de recollir el nostre menjar, del que depenem, aquestes persones tornarien a la situació d’il·legalitat prèvia. Després de garantir que certs productes de primera necessitat no faltessin als nostres supermercats, podran ser deportats o empresonats als forats negres buits de drets humans que són els CIES. I el pitjor de tot és que per a molts, és una sortida, potser l’única. No oblidem que els menors immigrants tutelats per l’estat en arribar als 18 se’ls dóna un permís de residència fins als 21 que no els permet treballar, abocant-los a la marginalitat.

El ministre va anunciar que per tal d’incentivar que els pobres autòctons se sumessin a la campanya de recollida, les persones aturades o que estiguessin cobrant un ERTO, podrien treballar al camp sense perdre la prestació, tot sabent que per menys de 800 € ningú que estigui cobrant un subsidi acceptaria anar-hi. Pel que sembla, el greuge comparatiu que això crea entre jornalers no preocupa a ningú. Com a mínim, a ningú d’aquest govern, que aplica polítiques destinades a acontentar la patronal. La nostra salut, i fins i tot la nostra dignitat, no entren en els seus càlculs. I no és que el menjar, un cop arriba a les grans superfícies perquè el consumim, sigui barat precisament, especialment quan ens fixem en la misèria que es paga per quilo als productors. Al final, i com sempre, són els intermediaris qui s’emporten el tall gros.

Aquesta situació d’emergència al camp, que ens recorda fins a quin punt depenem de la mà d’obra immigrant a Europa, podria haver-se solucionat de moltes maneres. Però francament, per més que ho penso no se me n’acut cap de pitjor, de més vergonyosa i de més inhumana. Especialment si atenem que, un cop més, les feines més necessàries són alhora, les més menyspreades.

“després de recollir el nostre menjar, del que depenem, aquestes persones tornarien a la situació d’il·legalitat”

No parlarem de la frustrada reforma agrària que mai no arriba (ni té pinta de fer-ho), perquè seria molt llarg i no és el tema. El que sí cal assenyalar són els salaris de misèria que es paguen al camp, motiu pel qual molts europeus, tot i estar a l’atur, no es plantegen treballar-hi com a temporers. Només cal recordar que el conveni del camp a Huelva permet salaris molt per sota del mínim interprofessional. I això és el que cobraran els immigrants, exposant-se a la Covid-19, per garantir que no ens falti res al rebost. Misèria. I és que a l’exposició durant la collita cal sumar-hi les situacions en què viuen els temporers i que fa anys que es denuncien des de molts col·lectius.

La patronal, que per llei hauria de facilitar-los un allotjament, rarament ho fa, i el més habitual és que els temporers s’organitzin en campaments improvisats amb unes condicions higièniques deplorables i que enmig d’aquesta pandèmia, haurien de ser considerades com criminals. Però tenint en compte que en condicions de “normalitat”, les inspeccions de treball al camp són pràcticament anecdòtiques, algú es pot creure que en situació de pandèmia, l’estat vetllarà perquè es respecti la llei i el treball al camp es realitzi amb seguretat pels treballadors? Vetllarà perquè se’ls pagui el que els toca?L’única solució real, humana i justa, passa necessàriament per una regularització de totes les persones migrades, i no tan sols per manca de mà d’obra, sinó per dignitat i respecte als drets humans. Hem de reclamar la sobirania alimentària. Un bé tan bàsic i de primera necessitat com és el de la producció del nostre menjar no pot estar en mans de voltors i especuladors.Hem de dignificar el treball del primer sector. Aquesta crisi (i la que vindrà) està destapant les misèries i mancances del sistema econòmic que ens domina.

Un sistema que no permet enterrar els nostres éssers estimats però sí que permet anar a treballar. No permet regularitzar persones, però permet explotar-les al camp en un règim de semiesclavatge. Aquest és el món al qual el capitalisme ens aboca. L’única alternativa és canviar-ho tot i ens hi hem de posar, ja. Abans que normalitzem la barbàrie. Perquè potser demà, serà massa tard.


Ens estan legalitzant l’esclavitud

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àngels Vilaseca. Sector Social CGT Ensenyament

Són indignants les condicions amb les que els i les professionals del sector social estem treballant en plena crisi del coronavirus. Manquen mesures de protecció adequades, mentre a la vegada, empitjoren les condicions en un sector ja de per sí molt precari. 

Tot i i que estem quasi invisibilitzats a les llistes d’aquelles activitats considerades com a essencials pel Govern de Pedro Sánchez, molts professionals del Sector social, educadores i educadors socials, de carrer, treballadores i treballadors socials, psicòlegs, integradors, auxiliars, cuidadores i tècnics seguim treballant en primera línia, no obstant, amb quines condicions? 

No disposem d’unes instal·lacions adients, com tampoc de les mesures de protecció necessàries. Aquesta és una realitat de la qual s’estan queixant molts professionals del sector social i dels serveis socials, tant en CRAEs, serveis per persones en situació de sense llar, en residències de gent gran, entre d’altres. O com en el meu cas a les llars residències i pisos tutelats per persones amb diversitat intel·lectual i funcional.

A molts centres es manca de guants, o de mascaretes adequades pels treballadors, havent de reutilitzar la mateixa durant vàries setmanes, o fins i tot utilitzar mascaretes  casolanes de donacions de particulars. No és d’estranyar, si l’Estat no garanteix d’aquest material bàsic ni als propis treballadors sanitaris dels hospitals i centres de salut. 

La Generalitat busca familia de acogida para 70 niños tutelados

A aquest fet també se li suma la falta de personal, ja que moltes treballadores que estan de baixa no es supleixen. Per tant, augmenten les ràtios, amb les situacions tenses i difícils que el propi confinament suposa per moltes de les persones que atenem, com per exemple persones amb trastorns neuroconductuals.

Tampoc hi ha suficients proves i tests per tots els professionals que presenten símptomes, aquestes no estan arribant, o arriben tard i amb comptagotes. Quan en el nostre àmbit, a l’igual que els que treballen amb persones grans o altres col·lectius, seria prioritari facilitar-los amb regularitat per la nostra salut, però sobretot, per evitar contagiar a la població de més risc.

El Decret de l’Estat d’Alarma imposa major explotació als treballadors i treballadores dels Serveis Socials.

Per si no fóra suficient, amb l’Ordre SND/295/2020 del Ministeri de Sanitat, ens estan imposant una sèrie de mesures a les treballadores dels diferents àmbits dels serveis socials, amb les quals en comptes d’invertir en més recursos el que fan és anular-nos drets molt bàsics, deixant en paper mullat els contractes i convenis del nostre sector,ja de per si molt precaris. 

“mentrestant segueixen dient-nos (…) que hem de fer un esforç”

L’ordre exposa que “poden imposar als treballadors i treballadores dels serveis socials la prestació de serveis extraordinaris”. Aquest tipus de serveis extraordinaris inclouen ni més ni menys que haver d’oferir disponibilitat total i completa a l’Administració “per ser requerit en qualsevol moment per la prestació de tasques presencials”, així com també “podran encomanar-te funcions diferents a les del teu lloc de treball, categoria o especialitat” o fins i tot, “podran adoptar-se les mesures que considerin precises en matèria de jornada de treball i descansos, permisos, llicències, vacances i reduccions de jornada”.

I és més, tot això, sense oferir cap tipus de compensació econòmica, tenint en compte els baixos salaris que tenim la gran majoria de professionals d’aquest sector. Una mesura que ha estat criticada per la CGT que la qualifiquen d’estar “legalitzant la servitud”. Però que ha rebut el suport de la burocràcia sindical de CCOO i UGT.

La greu situació per la qual passa avui els serveis socials, igual que a la Sanitat, també és fruit de les àmplies retallades dels últims anys i d’enormes privatitzacions i externalitzacions, de les quals , fins i tot, moltes empreses capitalistes n’estan obtenint beneficis. 

Mentrestant, a dia d’avui, segueixen dient-nos a la classe treballadora i als més precaris que hem de fer un “esforç”, perquè no hi ha més opcions davant la crisi sanitària. Ah no? I no podríem obtenir aquells recursos que necessitem aplicant majors impostos a les grans fortunes, a la banca o les empreses de l’Ibex 35,com la de Florentino Pérez, que porta temps fent negoci dels Serveis Socials?

O davant la manca de material bàsic, no seria indispensable confiscar tots els béns d’una Sanitat Privada que s’ha enriquit aquests últims anys a costa de les retallades? I mentre moltes persones segueixen vivint al carrer, o es troben amuntegats en centres de menors, residències, etc. sense unes condicions de seguretat adequades per evitar el contagi. La solució no podria ser reobrir les 65.000 places buides del lobby hoteler?   Mentre ens aboquen a la precarietat i a l’atur, al col·lapse sanitari i dels serveis socials, seguiran dient que hem de ser “responsables”, perquè interessa ben poc tocar els guanys dels grans capitalistes.