Categoria: Sindicalisme

Vaga indefinida al 112

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secció sindical CGT 112

Els antecedents

El conflicte laboral al 112 és quelcom que ve de lluny, a conseqüència de la gestió d’un servei públic i essencial en mans d’empreses privades. Com és lògic, aquestes companyies tenen com a objectiu prioritari l’afany de lucre i això no només perjudica els empleats, sinó que té impacte directe en l’atenció que rep la ciutadania en moments crítics.

La plantilla es troba infradimensionada i sobrecarregada de feina perquè a l’empresa li resulta més rendible tenir els treballadors imprescindibles a poques hores i assumir les sancions derivades de la pèrdua de trucades, que complir amb els estàndards de qualitat que hauria de tenir la gestió d’un servei tan important com aquest. A més, fruit de la privatització propiciada per les institucions públiques, ens regim pel conveni de call center, un conveni que precaritza les nostres condicions laborals, no s’adequa al tipus de feina que desenvolupem ni a la importància de la mateixa i ni tan sols les empreses respecten. Com és lògic, aquesta situació afecta, i molt, a l’atenció que rep la ciutadania, ja que no es pot garantir que la seva trucada sigui atesa o ho sigui de forma immediata. A més hem de tenir en compte que la qualitat de l’atenció pot veure’s afectada fruit de l’estrès i el sobreesforç que ha de fer la plantilla en nombroses ocasions.

L’inici de les protestes

A finals de maig l’empresa adjudicatària del servei, Grupo Norte, es va declarar en concurs de creditors voluntari. Els treballadors i els comitès dels centres de Reus i Zona Franca ens en vam assabentar per la premsa. Malgrat que en un principi la companyia pretenia fer creure que aquesta situació era temporal i que no ens afectaria, van acabar reconeixent que no podien assegurar el cobrament de les nòmines. Aquest punt va ser el detonant per encendre a una plantilla ja molt cremada i iniciar les mobilitzacions. Durant els dies següents es van organitzar diversos actes de protesta davant els centres de treball. En aquest context de lluita, el comitè d’empresa de Reus, format íntegrament per 9 delegats de la CGT, va convocar una a les treballadores per proposar dur a terme una jornada de vaga. En paral·lel al centre de Zona Franca es crea una assemblea alternativa al comitè existent per coordinar les protestes i adherir-se a la possible aturada. Finalment i després que la proposta fos aprovada per una majoria amplíssima en tots dos centres, es convoca la vaga.

La jornada de vaga a pesar del boicot

Com era d’esperar una vaga al 112 durant la revetlla de Sant Joan va caure com un gerro d’aigua freda a l’empresa i a les institucions públiques catalanes. Un cop més totes dues institucions van anar de la mà per intentar silenciar la veu dels treballadors; l’empresa va sol·licitar establir un 100% de serveis mínims i el Departament de Treball, amb el vistiplau d’Interior, els hi va concedir. Lògicament les treballadores davant d’aquesta situació no vam romandre impassibles, ens vam concentrar davant d’Interior i del centre de Reus, aconseguint molt de ressò mediàtic i unes promeses per part del Conseller Joan Ignasi Elena que no s’han complert.

“treball ha decretat uns serveis mínims del 85%”

La vaga indefinida

Davant dels incompliments de l’Honorable anteriorment esmentat i de la nul·la reacció de l’empresa a les nostres demandes, no ens ha quedat altra alternativa que convocar des de CGT una vaga indefinida ratificada en ambdós centres i al que si ha sumat el nou comitè de Zona Franca format per CCOO (8) i UGT (1). Aquest cop treball no ha tingut excuses per imposar-nos un 100% de serveis mínims i ha acceptat la nostra petició del 85%. Som conscients que aquests serveis mínims continuen sent de màxims, però hem de tenir en compte que mai en la història del 112 de Catalunya s’han decretat serveis mínims inferiors. Per altra banda, nosaltres com a treballadores volem que la nostra protesta tingui incidència en el servei per tal que s’escoltin les nostres reivindicacions, però no deixem de banda a la ciutadania ni prioritzem les nostres condicions laborals al bé col·lectiu.

Aquesta segona vaga, que tot just acaba de començar, està tenint molt de seguiment (tenint en compte els serveis mínims) i més ressò que l’anterior, si bé som conscients que caldrà allargar-la en el temps i intensificar els actes de protesta per aconseguir la reacció política que busquem. Com era d’esperar l’empresa ja ha iniciat les maniobres per posicionar la plantilla en contra de la vaga i dels convocants. Les negociacions entre les parts estan sent força complexes degut a les característiques del servei i a diverses casuístiques que afecten la continuïtat de part de la plantilla. Per part del comitè de vaga tenim la convicció que hem de seguir ferms en la nostra posició per tal de garantir que la vaga sigui efectiva i intentant que les conseqüències no desitjades de la mateixa siguin les mínimes per als treballadors que no tenen el seu futur assegurat.

Riders en peu de guerra contra Glovo

Equip Comunicació CGT Catalunya
CGT Riders

A Barcelona, l’àrea metropolitana i Vallès Occidental, els Riders s’hi han sumat a unes jornades de protestes mai vistes a l’Estat Espanyol ni a Europa. Es tracta d’un sector bastant individualitzat, ja que el nostre centre de treball es troba als carrers i el desenvolupament de la nostra activitat és solitari. Tanmateix, això no significa que els companys no tinguin els seus punts de trobada, els quals, es creen llaços de sociabilitat entre ells. És allí, realment, on es crea teixit col·lectiu i solidaritat obrera: arreglen bicis, comparteixen les comandes cancel·lades i s’autoorganitzen en assemblees. CGT Riders les promouen i participen en aquestes. De manera que seguim un dels principis de l’anarcosindicalisme: la construcció sindical des de baix. Precisament seria en la II Assemblea de Riders de Sants on es marcaria el full de ruta de les protestes perquè es determinaria la defensa de les condicions dels Riders tant en la seva condició d’autònom com d’assalariat.

En efecte, el dia 12 d’agost, amb l’entrada en vigor de la mal anomenada Llei Rider l’empresa Glovo imposaria un model mixt en el qual continuaria operant amb autònoms amb el beneplàcit del govern. Així mateix, eliminaria algunes de les condicions pel que la justícia determina que som falsos autònoms per a així continuar operant amb aquest model. El resultat seria el d’un nou sistema en el qual els propis Riders es posarien les seves tarifes obrint el camí a una rivalitat entre nosaltres, a més de precaritzar encara més la nostra situació com treballadors. Perquè només sortirien viatges amb una tarifa d’un un euro. Així doncs, el malestar general va anar augmentant derivant en una ira popular que es demostraria en els dies següents.

“l’única lluita efectiva és la que es lliura al carrer”

Es van produir concentracions espontànies a la seu de l’empresa, a plaça Catalunya, boicots en les hores de més treball de la nit i, el més significatiu, bloquejos en els restaurants de cadena ràpida com els McDonald’s, entre altres. Es tractà d’uns dies en què Glovo perdria diners, ja que les seves comandes no van sortir, així com una baixada important en les seves accions en borsa. Aquestes accions van ser alimentades per simpatitzants i afiliats de CGT, d’igual manera que per companys de CCOO. Com hem comentat anteriorment, la defensa de les nostres condicions materials, encara que sigui per a reclamar una pujada de les tarifes en el model de l’autònom, és raó suficient per a participar en aquestes jornades.

Per part de l’empresa, utilitza a Riders afins per a reconduir la situació. Amb promeses insuficients que acontentarien els més conformistes, de la mateixa manera, per a tallar el caràcter revolucionari d’aquestes jornades. No obstant això, molts companys continuen al carrer lluitant pels seus drets. Per part seva, els assalariats contractats en subcontractes en els supermercats fantasmes de l’empresa també es sumaren, arribant fins i tot, a sofrir repressió sindical amb acomiadaments massius. Tal sols s’ha aconseguit que s’eliminin les tarifes inferiors a un euro.

És per això que encara queda molt per lluitar, queda molt per aconseguir, queda molt per recórrer. Però el simple fet d’haver participat colze a colze amb els companys al carrer i en primera línia és un primer pas per a donar guerra a una empresa que representa la crueltat del capitalisme tardà.
Unes pràctiques empresarials que es van estenent a tots els sectors de la nostra economia i, per això, cal ser allí per a frenar-les, ja no per nosaltres, sinó per la nostra classe social. Demostrant, al seu torn, que l’única lluita efectiva és la que es lliura al carrer. Aquí estarem, com a CGT Riders, amb els nostres companys.

Treballar i lluitar a la universitat quan no ets un home cis blanc

Equip Comunicació CGT Catalunya
Laura Esteve Alguacil, secció sindical CGT-UPF, sindicat d’ensenyament

S’acostuma a pensar en la recerca i docència universitària (ser PDI) com un sector laboral tranquil i amable. És clar que, com a treball vocacional i intel·lectual que és, gaudim de certs privilegis. Ara bé, també patim nombrosos abusos i violències. I com no, els patim especialment les dones, persones trans i persones racialitzades.

Plantejar-se treballar com a PDI a una universitat és en si complicat i la classe, el gènere i la racialització són factors determinants. Un cop fas gran una petita escletxa aconseguint que et contractin com a doctoranda, el missatge que t’arriba per tot arreu és clar: precarietat i inestabilitat.

Sense anar més lluny, ho veus quan Generalitat i Universitat decideixen conjuntament que el teu contracte serà de tres anys tot i que la llei (l’EPIF) te’n garanteix quatre. No és pas una tonteria. L’època predoctoral passa una important factura a la salut mental perquè les condicions laborals són nefastes. A canvi de sous de mileurista (un 56% del que cobra una altra persona a l’Administració General de l’Estat amb la nostra qualificació) hem de portar a terme una recerca innovadora que cristal·litzi en una tesi doctoral que sigui rendible pel “mercat acadèmic”, fer docència (molts cops estructural i sense cap formació prèvia) i, no menys important, realitzar tot un seguit de tasques indeterminades que, segons el propi funcionament feudal de les universitats, s’entén que sempre han d’assumir les de baix. Tot això és una cursa a contrarellotge el final de la qual és seguir treballant per acabar la tesi sense contracte mentre perceps la prestació per atur. No és d’estranyar que la ràbia i la frustració ens portés a formar els diferents col·lectius de Doctorandes en Lluita l’any 2019.

Ara bé, mires una mica més endavant en la carrera de fons que és l’acadèmia i el panorama és, si cap, encara més desolador. La concatenació de contractes temporals de manera fraudulenta es devia inventar a la universitat. Les diferents assemblees d’associades i els casos judicials guanyats així ho demostren. Entre contracte i contracte, possiblement llargs períodes de temps a l’atur: l’etapa postdoctoral té una força centrífuga que expulsa a les de sempre. No és cap sorpresa que si les dones som el 55% de les persones que fan un doctorat, només suposem un 22% del total de personal catedràtic o un 19% del personal investigador principal en un projecte europeu.

Per a poder ser capaç d’anar progressant a la universitat, cal competir amb la resta de companyes, a veure qui té millor currículum –en el millor dels casos– i a veure qui cau millor en els cercles d’influència (personal catedràtic, emèrit, equips rectorals…) en la majoria d’ocasions.

“la universitat del present és digna de formar part de qualsevol novel·la d’Ursula K. Le Guin”

Caure bé en aquests cercles de poder molts cops depèn del teu origen social i familiar, però també pots caure en gràcia sense això; has de ser normatiu, complaent i fer-li el joc al sistema en sectors que molts cops estan molt masculinitzats (com l’STEM). D’això, malauradament, en sap molt la companya Eva Bussalleu. Professora a la UdG durant 17 anys d’aïllament, violència psicològica i mobbing per part del seu cap i d’un dels seus companys, va ser acomiadada l’any passat. Després d’un llarg calvari per aconseguir una plaça d’agregada (la desitjada estabilització), va veure com aquests dos homes orquestraven la maniobra final per expulsar-la de la universitat. L’un, presentant-se al mateix concurs i l’altre, configurant un tribunal afí compost exclusivament per homes catedràtics de la seva òrbita. De moment, la justícia li ha donat la raó a l’Eva, que ha declarat nul el concurs donada la configuració exclusivament masculina del tribunal. Mentre es convoca de nou, l’Eva reclama ser readmesa, però el seu equip i la universitat segueixen ignorant-la.

D’altra banda, en la valoració dels currículums, marquen la diferència, sobretot, dos tipus de coses: les publicacions i la mobilitat o estades de recerca. La mobilitat sempre ha estat un factor de penalització per a les dones que cuiden o es plantegen cuidar. 

No tothom pot permetre’s deixar-ho tot durant un parell d’anys per fer un postdoc a l’estranger sense saber si podrà tornar. La incertesa és especialment dura en etapes vitals en què el mandat social de la maternitat és més intens. Per portar un ritme de publicació amb la productivitat que s’espera, cal fer jornades laborals molt per sobre del que marquen els contractes. Les dones, en assumir la major part de les tasques de cures, ens veiem amb l’aigua al coll per la doble jornada laboral, cosa que repercuteix de nou en la nostra salut física i mental. Així, la Covid-19 i el teletreball han fet encara més patent les dificultats per a publicar al ritme que el “mercat” demana. La majoria de dones han reduït sensiblement el nombre de publicacions el temps que portem de pandèmia, mentre que molts homes han pogut viure aquest període com un de més tranquil·litat per llegir i escriure.

La universitat del present és digna de formar part de qualsevol novel·la d’Ursula K. Le Guin: és una institució feudal a la vegada colonitzada per les lògiques capitalistes i individualistes més salvatges. Pel que hem exposat, no és d’estranyar que els espais de resistència estiguin fortament feminitzats. Ara bé, no només volem resistir, també volem crear nous mons. Si no volem quedar-nos només amb una barricada que ens permeti resistir els embats del patriarcat i el capital, hem de reflexionar sobre quin món i quina universitat volem a l’altra banda. Més important, l’hem de posar en pràctica: horitzontalitat, cooperació i sororitat haurien de deixar de ser només paraules boniques. En aquest sentit, les dones combatives a les universitats albirem certa esperança en la recent creació de l’Assemblea Feminista Interuniversitària, un espai no mixt de reflexió i acció.

Victòria de tres lluites que es van unir: la plantilla, els barris i la CGT

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juan Ramiro. Conductor d’autobusos en TMB

El mes d’abril de 2021 es va tancar un cicle d’història de lluites obreres i veïnals que va començar el maig de 1978 quan un conductor de TMB, Manuel Vital, segrestà un autobús de la línia 47 i amb el suport de les persones que vivien a Torre Baró va demostrar que aquest barri de Barcelona, i després Ciutat Meridiana, era accessible per al transport públic.

Era el començament d’una baralla que s’allarga fins als nostres dies per a garantir a les persones que viuen en els barris de muntanya de la perifèria de Barcelona un servei públic de transport de qualitat i el dret bàsic a la mobilitat.

El 1988 l’empresa pública TMB fa desistiment de funcions i subroga a l’empresa privada de Transportes Lydia la gestió de les línies d’autobús que es van crear. Arribem al període 2010/2021 en què l’empresa privada Sagalés es queda amb l’anterior plantilla de Transports Lydia pretenent en un principi retallar els drets laborals com l’antiguitat, la qual cosa va motivar que la plantilla s’afiliés a CGT després de veure el nul suport rebut per part de l’empresa de serveis que és Comissions Obreres en la qual estaven afiliats la majoria de la plantilla. Una vaga de set setmanes amb un ampli seguiment, suport de moviments veïnals i de la secció sindical de CGT en autobusos de TMB, va acabar en una victòria que va fer que Bus Nou Barris (Sagalés) no apliqués les retallades. És en aquest moment quan es comencen a establir uns vincles entre plantilla, organització sindical anarcosindicalista i moviments de barri que mantindran en el temps la idea de recuperar el servei de bus per a la gestió pública.

En paral·lel, va començar el treball des de CGT de secundar i difondre les reivindicacions, fins a arribar al 2015 en què la plantilla d’autobusos TMB decideix en Assemblea que uns dels punts de la negociació del Conveni Col·lectiu és la recuperació de les línies de Bus Nou Barris. Aquí s’obre un període de conflictivitat amb manifestacions veïnals per a queixar-se del mal servei, amb la consigna unànime de FORA SAGALES, VOLEM TMB, recollida de signatures demanant la dimissió de Mercedes Vidal de Barcelona en Comú i presidenta de TMB per no acabar amb la subrogació de les línies de bus a Sagalés, així com la seva aposta a la privatització del transport públic que representa el projecte de Tramvia per la Diagonal i per no complir el mandat d’un Ple del Districte de Nou Barris en què totes les forces polítiques incloent el seu partit mostren el seu suport al fet que aquestes línies tornin a ser de gestió pública. Només ERC i CUP mantenen en el temps aquesta petició i el seu suport. Dels Comuns i altres castes polítiques no es va saber res més, fins a arribar a 2021 en què finalment s’aconsegueix aquest retorn de les línies de bus a TB i l’absorció per part d’aquesta de la plantilla.

“aquesta és una victòria fruit dels vincles creats des de la idea del suport mutu per al benestar col·lectiu”

Arribat aquest punt val la pena aturar-se a explicar com aquest sindicat es fa lloc i es consolida en una plantilla de persones treballadores en la qual no tenia implantació. Des del primer moment escoltant les seves necessitats, així com de la gent que viu en els barris, proposant maneres d’actuació per a trobar solucions, fent participar de la presa de decisions a totes les parts, buscant complicitats entre plantilles amb actes de confraternització, reunions entre les dues seccions sindicals de Bus Nou Barris i Transports de Barcelona per a elaborar estratègia, assessorant jurídicament, participant de manera activa en les seves mobilitzacions, denunciant públicament en xarxes socials i premsa l’abandonament al qual estava sotmès per part de les diferents administracions el servei d’autobusos i la gent que viu en aquests barris. La constància i l’obstinació a no perdre el fil de què succeïa per part de la gent de CGT d’autobusos va ser determinant. Per últim, el treball en l’àmbit sindical rebent el suport majoritari de la plantilla a CGT en les últimes eleccions sindicals, desbancant a UGT que era l’aposta de l’empresa. Per a arribar fins aquí, davant la negativa d’aquesta empresa de serveis sindicals a convocar eleccions i així poder venir a TB amb aquest delegat, vam esprémer al màxim la legislació i vam buscar solucions imaginatives de com utilitzar a l’altra empresa de serveis sindicals, CCOO, per a després d’afiliar a tres companys temporalment, que aquesta convoqués eleccions. Imaginació i estratègia com a eines per a trencar l’statu quo.

Fins i tot ens queda una part del camí per recórrer i és integrar la plantilla de Bus Nou Barris en TB amb tots els seus drets laborals. L’enemic en aquest cas no és la patronal o la llei, sinó UGT i el corporativisme que fomenta el recel entre iguals.

Penso que sempre cal aprendre, de les derrotes i de les victòries per a poder continuar en el temps el nostre esforç d’acabar amb el sistema capitalista i les seves estructures de poder. Per a mi aquesta és una victòria fruit dels vincles creats des de la idea del suport mutu per al benestar col·lectiu, d’insistir al llarg dels anys en la idea clara de municipalitzar el servei, de la confluència de necessitats entre persones treballadores, moviments veïnals i socials amb el nostre sindicat, amb un objectiu clar, fer fora allò privat i voler allò públic.

Sindicalisme feminista per uns serveis públics de qualitat contra la violència masclista

Equip Comunicació CGT Catalunya
Angie Diaz. Assemblea de Treballadores del SARA

El Servei d’Atenció Recuperació i Acollida (SARA) és el recurs municipal de la ciutat de Barcelona especialitzat en l’atenció i recuperació de les violències masclistes.

L’1 d’octubre del 2016, el SARA és municipalitzat per l’Ajuntament de Barcelona tot i que no ha sigut fins a inicis del 2021 quan s’ha arribat a un acord sobre el conveni específic del servei, finalitzant amb èxit una lluita molt desgastant com a assemblea de treballadores.

El SARA neix l’any 2014 de la fusió de dos serveis de llarga trajectòria, l’EAD (Equip d’Atenció a Dones) i el SAN (Servei d’Atenció a Nens i Nenes que han patit violència masclista). Ho fa de la mà de la Fundació Salut i Comunitat (FSC) amb l’objectiu de centralitzar l’atenció i recuperació de les violències masclistes, així com ampliar l’atenció a altres persones que també la pateixen, com ho són persones de l’entorn, joves i persones del col·lectiu LGTBIQ+.

L’espurna que engega el 2015 la secció sindical del SARA i desemboca en una llarga lluita de gairebé sis anys és l’incompliment del conveni col·lectiu d’acció social per part de FSC. Aquesta configuració com assemblea de treballadores neix per reclamar els nostres drets laborals i –vist amb perspectiva– ens ha ajudat a preparar-nos i a sentir-nos més fortes i unides pel moment de la internalització.

La municipalització es dóna com a resultat d’un pacte pressupostari durant la legislatura passada entre el govern municipal de Barcelona en Comú i la Candidatura d’Unitat (CUP), que va pressionar durant la negociació dels nous comptes municipals perquè es municipalitzessin els serveis d’atenció a violència masclista de la capital catalana.

Les treballadores del SARA rebem la municipalització del servei com una victòria, l’aposta per un servei públic i de qualitat que acompanya la recuperació de les violències masclistes; la visibilització i dignificació d’una realitat que atempta diàriament contra milers de dones i infants.

Malgrat que amb la municipalització esperàvem canvis dirigits a beneficiar la qualitat en l’atenció del servei, les condicions laborals de les treballadores i un plantejament de la gestió dels recursos humans feminista, això no estava sent així.

Una de les primeres mesures que s’implementen –val a dir que s’ha fet de manera progressiva- és el dimensionament del servei. Tot i que l’espai físic de treball és el mateix, està previst que el servei passi de tenir vint-i-tres treballadores a quaranta-dos.

L’entrada de les treballadores interines suposa una de les primeres contradiccions i injustícies comeses per l’administració municipal; mentre les vint-i-tres treballadores subrogades tenim contractes segons les condicions del conveni col·lectiu d’acció social -conveni no existent dins de l’administració pública-, les companyes que entren de la borsa d’interines estan regides pel conveni general de l’Administració.

Això suposa un greuge comparatiu entre treballadores d’un mateix servei que, malgrat que complim les mateixes funcions, tenim diferents condicions laborals (sous, permisos, etc.). Aquesta desitjada ampliació de la plantilla significa, més que una millora, un greuge discriminatori mai revertit per part de l’administració, provocant una de les etapes més dures que hem patit com a servei.

“posem en valor que tot això s’ha assolit gràcies a la resistència de l’assemblea”

Alhora que l’Ajuntament difon l’existència del SARA com a referent municipal de les violències masclistes, la realitat portes endins és que no s’està dotant el servei del personal ni dels recursos necessaris per poder donar una resposta de qualitat. Així doncs, la municipalització acaba tenint un elevat impacte tant en la salut de les treballadores com en el de les dones ateses.

No és fins al maig del 2017 que signem un primer acord que comportarà l’equiparació de les condicions laborals entre treballadores i un horari que permeti flexibilitzar i conciliar les nostres vides. En aquest sentit, tanquem una lluita que resultarà no ser la definitiva, ja que a mesura que avancen els mesos segueix faltant personal, recursos i no es compleix l’acord horari justificant que la infraestructura és insuficient.

El SARA és un servei amb anys d’història que s’ha bastit a partir de molta il·lusió i implicació de les treballadores que n’han format part des dels inicis i de les que en formen part en l’actualitat. Moltes companyes s’han vist obligades a abandonar el servei malgrat tenir un fort compromís amb aquest i moltes altres s’han vist obligades a deixar-lo, temporalment o de manera definitiva, per qüestions de salut, situació que per activa i per passiva hem traslladat a les autoritats competents.

Finalment, el juliol de 2018 s’aprova el conveni general de l’Ajuntament i s’inicien les negociacions dels horaris de tots els serveis específics, però no és fins un any i mig després que som convocades. El consistori ens fa una proposta que ens sembla abusiva i decideixen bloquejar la negociació davant la reacció negativa de l’assemblea de treballadores.

L’assemblea dóna una pas endavant i decidim iniciar accions. Ens mobilitzem a les portes de l’acte organitzat per l’Ajuntament de Barcelona anualment amb motiu del 8 de març i a la Comissió de Drets Socials celebrada el 17 de novembre de 2020. Fruit de l’impacte de les mobilitzacions ens convoquen de nou amb una actitud més facilitadora, que finalitza amb la firma del nou conveni específic del SARA el 5 de febrer de 2021.

Com a assemblea de treballadores el nostre objectiu és molt clar: reclamem millores al servei dirigides a beneficiar l’atenció de les usuàries i que s’alliberi la sobrecàrrega de feina. Si aquesta darrera condició no es dóna, som plenament conscients que té un impacte directe en la qualitat del servei i afecta negativament en el procés de recuperació de les dones i infants que atenem.

El conflicte laboral s'enquista al servei d'atenció a la violència masclista de Barcelona | NacióDigital

Sabem que no hi ha una equiparació real de les condicions laborals amb la resta de treballadores de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS); tot i això creiem que s’han aconseguit millores significatives que abans semblaven impossibles. Posem en valor que tot això s’ha assolit gràcies a la resistència de l’assemblea i la voluntat que finalment s’hi ha posat.

Hem millorat el nostre horari i hem aconseguit que sigui equitatiu entre les treballadores, el que suposa un pas endavant en la conciliació i una millora en el descans professional. Hem aconseguit equiparar el nostre calendari laboral al dels altres serveis socials de la ciutat.

Com Assemblea de treballadores valorem molt positivament aquesta lluita. Per a nosaltres ha estat una militància política, una lluita de caràcter feminista i sindical. Hem aconseguit tenir veu pròpia i situar al centre allò que és bàsic. Per això, volem posar en valor una lluita col·lectiva, una lluita que és de totes i per a totes, amb l’objectiu de defensar dues cares d’una mateixa moneda: els nostres drets com a treballadores i el dret de la ciutadania a poder accedir a un servei públic i de qualitat. Al cap i a la fi, poder oferir atenció i acompanyament de la màxima qualitat i facilitar vides lliures de violències masclistes. Seguim endavant!