Com bé sabeu, enguany commemorem el centenari de l’assassinat del Noi del Sucre, sens dubte el sindicalista de la CNT i del moviment obrer més significatiu i reconegut per les classes populars de fa cent anys.
De la seva trajectòria podem destacar: la defensa de la unitat d’acció sindical amb la UGT i la convocatòria de les vagues generals conjuntes de 1916 i 1917; el model de sindicat únic de branca o sector com a instrument confederal de lluita i solidaritat de la classe treballadora, per a superar l’etapa dels sindicats d’ofici i les petites societats obreres que dividien i afeblien les reivindicacions i enfrontar-se amb més força i cohesió a les organitzacions patronals; la seva intervenció en el míting de Las Arenas de Barcelona que va propiciar l’acceptació dels acords (entre els quals, la jornada de 8 hores per llei) després de 44 dies de vaga de la Canadenca; la resolució sobre el caràcter sociopolític de la CNT en la Conferència Sindical de Saragossa de 1922; les crítiques a la violència individual i la defensa de les accions de masses; el seu internacionalisme, etc.
La revisió i reedició del pensament de Seguí (Antología, editat per la CGT i la Fundació Salvador Seguí) em permet escriure, de manera succinta, sobre el seu llegat i sobre aquells aspectes del mateix que considero que interpel·len l’anarcosindicalisme actual.
Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a l’emancipació de la classe obrera.
Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe treballadora, que vivia en unes condicions miserables, de ben jove ja va implicar-se en la lluita dels treballadors i va mostrar els seus dots d’orador i polemista.
Encara que va anar poc temps a l’escola era un gran lector i acudia amb freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús on va entrar en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.
L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona, la finalitat d’aquest Ateneu era la formació de quadres dirigents del sindicalisme, cal tenir present que en aquell moment l’anarco-sindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol classe d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.
Els anys 1910 i 1911 és quan Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple en les tasques directives del moviment obrer català. Aquests dos anys van ser decisius pel proletariat; els dirigents obrers seguint el ritme que s’havien marcat amb la Solidaritat Obrera i després de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuïc van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i a l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.
“l’anarquisme és l’esperit, i el sindicalisme la matèria”
Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals del segle XIX i que s’han incorporat a la lluita proletària amb un nou impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser el Noi del Sucre, allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou la transformació de la Solidaritat Obrera en la Confederació Nacional del Treball, en un moment en què la burgesia catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de 1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en què era possible pressionar a la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que va donar força i prestigi al nou sindicat.
Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser només una actitud únicament personal o una acció de tipus individual per esdevenir una força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 se celebrà el Congrés constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir, que donat el cas la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme revolucionari considerat com el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.
L’any 1918, durant els dies 28 de juny a l’1 de juliol, va tenir lloc a l’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar un empenta definitiu a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme de l’anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. La proposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaler la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.
Pocs mesos després la prova de foc del nou sistema organitzatiu es faria realitat amb la vaga de La Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats d’oficines de la companyia als que l’empresa havia decidit reduir el sou amb l’excusa del fet que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El dia 5 de febrer, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, ja que la indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Després de quaranta-quatre dies de vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per més de 20.000 obrers que assistiren al míting de Les Arenes on s’havia d’aprovar en assemblea de treballadors l’acord al qual s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.
Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme són dos elements complementaris, el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense el sindicalisme és pura especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme és només organització sense ànima, vida sense objectius.
Als temps actuals en què el capitalisme mostra la seva faceta més salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha de ser l’emancipació de classe treballadora i l’enderroc de l’estructura capitalista.
El passat dia 10 de març es va retre un petit homenatge a la memòria de Salvador Seguí, al lloc on va ser assassinat el mateix dia de l’any 1923. Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a la emancipació de la classe obrera.
Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va
passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe
treballadora, en unes condicions miserables. De ben jove ja va implicar-se en
la lluita dels treballadors i va mostrar les seves dots d’orador i polemista.
Encara que va anar poc temps a l’escola, era un gran lector i acudia amb
freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús, on va entrar
en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com
tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi
temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.
L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona. Cal tenir present que en aquell moment l’anarcosindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol tipus d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.
Els anys 1910 i 1911 Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple a les tasques directives del moviment obrer català. Aquets dos anys van ser decisius pel proletariat: els dirigents obrers, seguint el ritme que s’havien marcat amb Solidaritat Obrera i desprès de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuic, van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i, l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.
Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals
del segle XIX i que s’havien incorporat a la lluita proletària amb un nou
impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de
lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser
el Noi del Sucre. Allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou
la transformació de la Solidaritat Obrera a la CNT, moment en que la burgesia
catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de
1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de
projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en que era possible
pressionar la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat
de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys
immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que
va donar força i prestigi al nou sindicat.
Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser
només una actitud personal o una acció de tipus individual per esdevenir una
força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei
de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 es celebrà el Congrés
constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions
sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir que, donat el cas,
la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general
Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme
revolucionari, el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.
L’any 1918, durant els dies 28 de juny al 1 de juliol, va tenir lloc al’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar una empenta definitiva a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme del anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. Laproposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaldre la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.
“per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris (…) l’un és l’esperit i l’altre la matèria”
Pocs mesos desprès la prova de foc del nou sistema
organitzatiu es faria realitat amb la vaga de la Canadenca (Riegos y Fuerzas
del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats
d’oficines de la companyia als qui l’empresa havia decidit reduir el sou amb
l’excusa de que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El 5 de febrer de
1919, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu
dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una
vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, doncs la
indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Desprès de 44 dies de
vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per mes de 20.000 obrers que
assistiren al míting de Les Arenes, on s’havia de aprovar en assemblea de
treballadors l’acord al que s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.
Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris,
el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis
anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense
l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense sindicalisme és pura
especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme es nomes organització
sense ànima, vida sense objectius.
Als temps actuals, en que el capitalisme mostra la seva
faceta mes salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut
la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha
de ser la emancipació de classe i l’enderroc de l’estructura capitalista.
Ateneu Racionalista del carrer Vallespir, Barcelona, 1 de juliol de 1918
“Compañeros, os agradeceré un poco de silencio, lo que espero de vuestra benevolencia, porque mis condiciones físicas no permitirán, tal vez, que llegue mi voz a todos vosotros y harán que en este acto no me extienda en demasiadas consideraciones. Así, pues, seré muy breve; de ello doy promesa.
El Congreso que tiene su coronación en este acto, lo han dicho todos los que me han precedido en el uso de la palabra y yo lo repito, es de una importancia capitalísima. Lo es porque cuando creía la burguesía catalana que la Confederación Regional había recibido un golpe de muerte; que nuestras energías se habían agotado y nuestros métodos se habían declarado en quiebra, nos levantamos más fuertes que nunca, y con una potencia y una capacidad superiores conquistamos nuestras posiciones. Es mirando las luchas pasadas que se creía que el proletariado quedaría anémico, que no podría hacer más que una vida vegetativa, y que tendríamos que conformarnos con lo que se nos diera como una limosna.
“nos levantamos más fuertes que nunca, y con una potencia y una capacidad superiores conquistamos nuestras posiciones”
El Congreso ha demostrado que los trabajadores de Cataluña no solamente sabrán desquitarse de los procedimientos con ellos empleados; ha demostrado también que nos han sobrado energías para ocuparnos de las cosas presentes y para discutir y preparar las cosas del porvenir.
El hecho anormal, la locura desencadenada de formas gigantescas que se ha producido en el mundo, ha despertado las conciencias y ha hecho ver la necesidad de preparamos para las luchas del porvenir. Los problemas que han de plantearse después de la universal matanza, no los resolverán los gobiernos capitalistas, porque ya la conciencia de los trabajadores no permite que se les engañe. No podrán resolverlo, porque el problema es de tan difícil solución que tal vez nosotros, en este momento, tampoco podríamos resolverlo si nos exigieran la responsabilidad de ello.
No hay posibilidad humana de hacerlo segura y matemáticamente. Es muy hondo. No es una solución lo que hacen los ingleses; no lo resuelve el vincular la riqueza en el Estado sino que hay que entregarla al pueblo que es el elemento creador de dicha riqueza. Lloyd George, a quien consideramos como el tipo representativo del nuevo sistema capitalista, que tiende a vincular la riqueza en el Estado, sufre una gran equivocación. Las 600.000 casas que se construyen en Inglaterra para entregarlas a los obreros después de la guerra, ya es hoy una solución mezquina. Lloyd George, en quien reconocemos, aunque sea nuestro adversario, una gran capacidad, fracasará. No se contentará con chozas quien ha ofrecido su vida; querrá la justicia y la libertad completas; rechazará la tutela del Estado. La guerra se prolonga porque la burguesía no encuentra una fórmula para terminarla. Y esto sucede lo mismo en Alemania y Austria, que en Francia, Italia e Inglaterra. Aceptemos la posibilidad de que sea cierta la expresión de Wilson cuando dice que los aliados encarnan la justicia; pero esta justicia y esta libertad no son la justicia y la libertad nuestras; no son la justicia y la libertad de los compañeros de los Estados Unidos y de los trabajadores del mundo entero.
“pasando por encima de todo, procuremos que la organización fuerte sea un hecho, para hacer frente a la burguesía catalana, a la burguesía española, a la burguesía del mundo todo”
La trascendencia del Congreso radica en que nos da la posibilidad de llevar a nuestras organizaciones el máximum de su potencia. Para ello no tenemos más que poner en práctica las pautas de. organización que él nos ha trazado. Cuando termine la guerra, cuando las cuestiones se resuelvan más bien por los dictados de la pasión que por los consejos de cerebro, si no representamos una fuerza inmensa, si no somos una agrupación potentísima por nuestra cohesión y por nuestra capacidad, seremos juguetes de la burguesía.
Pero si nos superamos, si conquistamos nuestra capacidad y nos colocamos en condiciones de actuar de un modo enérgico, de hacer frente a todas las posibilidades de ataque, seremos respetados, atendidos y nos impondremos.
Compañeros: pasando por encima de todo, procuremos que la organización fuerte sea un hecho, para hacer frente a la burguesía catalana, a la burguesía española, a la burguesía del mundo todo. ¡Trabajadores de Barcelona que habéis sellado con vuestro entusiasmo la labor del Congreso Regional; camaradas delegados, que en representación de la Cataluña que piensa y trabaja asististeis a las tareas del Congreso cuyo epílogo hacemos esta noche aquí, yo en vuestro nombre saludo a todos los explotados de la tierra, que, como nosotros, esperan el reino de la justicia y de la libertad!
