Fundació Salvador Seguí
El passat dia 10 de març es va retre un petit homenatge a la memòria de Salvador Seguí, al lloc on va ser assassinat el mateix dia de l’any 1923. Recordant la figura del Noi del sucre i la seva empremta en el moviment anarcosindicalista i la CNT cal ressaltar la capacitat organitzativa i de lideratge d’aquell home que va dedicar tota la seva vida a la emancipació de la classe obrera.
Seguí, nascut el 14 d’abril de 1886 a Tornabous (Lleida) va passar la seva infantessa al barri xino (ara el Raval), bastió de la classe treballadora, en unes condicions miserables. De ben jove ja va implicar-se en la lluita dels treballadors i va mostrar les seves dots d’orador i polemista. Encara que va anar poc temps a l’escola, era un gran lector i acudia amb freqüència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Biblioteca Arús, on va entrar en contacte amb el pensament anarquista. El Noi del Sucre fou autodidacta com tants d’altres líders sindicals, com el pensament àcrata responia al seu propi temperament, va acceptar de bon grat els postulats anarquistes.
L’any 1908, Seguí ja s’havia incorporat als grups anarquistes que actuaven dintre de Solidaritat Obrera participant en totes les accions importants de l’organització. El 3 de juliol de 1909 va intervenir en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona. Cal tenir present que en aquell moment l’anarcosindicalisme era encara un moviment minoritari, frenat per les discussions doctrinals i una rèmora d’individus contraris a qualsevol tipus d’organització i molt influenciats per l’anarquisme individualista.
Els anys 1910 i 1911 Salvador Seguí, que ja ha passat de la vintena d’anys s’incorpora de ple a les tasques directives del moviment obrer català. Aquets dos anys van ser decisius pel proletariat: els dirigents obrers, seguint el ritme que s’havien marcat amb Solidaritat Obrera i desprès de l’amarga experiència de la Setmana Tràgica i el procés de Montjuic, van constituir primer la Confederació Regional del Treball el 1910 i, l’any següent, la Confederació Nacional del Treball.
Aquests joves formen part de la generació que eren infants a finals del segle XIX i que s’havien incorporat a la lluita proletària amb un nou impuls i amb un nou sentiment. El seu propòsit era crear noves tàctiques de lluita i d’organització. Un dels capdavanters d’aquesta nova generació va ser el Noi del Sucre. Allò que havia de canviar la trajectòria del proletariat fou la transformació de la Solidaritat Obrera a la CNT, moment en que la burgesia catalana s’estava transformant a causa, principalment, de la guerra europea de 1914-1918. Els obrers catalans troben una nova eina de lluita, d’acció i de projecció amb el seu nou sindicalisme en un moment en que era possible pressionar la burgesia que vivia una eufòria econòmica i una urgent necessitat de producció. La burgesia catalana davant de la possibilitat de guanys immediats va atendre algunes demandes reivindicatives del proletariat, fet que va donar força i prestigi al nou sindicat.
Amb la constitució de la CNT l’anarquisme va deixar de ser només una actitud personal o una acció de tipus individual per esdevenir una força orgànica i trobava el camí per esdevenir una gran organització al servei de la classe obrera. Del 30 d’octubre a l’1 de novembre de 1910 es celebrà el Congrés constitutiu de la CRT de Catalunya, al qual hi havia representades 96 unions sindicals i 43 adhesions d’altres societats. S’hi va decidir que, donat el cas, la vaga general hauria de ser revolucionària i fou elegit secretari general Josep Negre. En aquest Congrés es van posar les bases del sindicalisme revolucionari, el mitjà per poder assolir el comunisme llibertari.
L’any 1918, durant els dies 28 de juny al 1 de juliol, va tenir lloc al’Ateneu racionalista del carrer Vallespir, a Sants, el Congrés de la CNT que havia de donar una empenta definitiva a l’organització sindical. Es van tractar diversos temes com l’acció directa, l’apoliticisme del anarcosindicalisme o l’educació dels obrers, però l’acord més important que es va prendre i que va originar més debat va ser la creació del Sindicat Únic o d’indústria. Laproposta de Seguí, va ser la implantació del sindicat únic com a mitjà més eficaç per a poder respondre al moment històric actual i fer prevaldre la personalitat del proletariat davant la burgesia, en acabar la guerra.
“per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris (…) l’un és l’esperit i l’altre la matèria”
Pocs mesos desprès la prova de foc del nou sistema organitzatiu es faria realitat amb la vaga de la Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro), que tindria el seu origen en un conflicte menor entre 8 empleats d’oficines de la companyia als qui l’empresa havia decidit reduir el sou amb l’excusa de que deixaven de ser temporals i passaven a fixos. El 5 de febrer de 1919, els empleats es declararen en vaga i plantejaren a la direcció el seu dret a sindicar-se. El conflicte es va estendre fins a arribar a esdevenir una vaga general que paralitzà Barcelona i moltes poblacions del voltant, doncs la indústria, mancada d’energia, va deixar de funcionar. Desprès de 44 dies de vaga es va arribar a un acord que va ser ratificat per mes de 20.000 obrers que assistiren al míting de Les Arenes, on s’havia de aprovar en assemblea de treballadors l’acord al que s’havia arribat amb les autoritats i amb l’empresa.
Per a Seguí, anarquisme i sindicalisme eren dos elements complementaris, el sindicalisme és l’orientació econòmica i la plasmació real dels principis anarquistes, l’un és l’esperit i l’altre la matèria. No s’entén l’un sense l’altre i es necessiten mútuament. L’anarquisme sense sindicalisme és pura especulació filosòfica i el sindicalisme sense anarquisme es nomes organització sense ànima, vida sense objectius.
Als temps actuals, en que el capitalisme mostra la seva faceta mes salvatge, hem de reprendre el pensament de Seguí, que no ha perdut la seva vigència, i tenir clar que l’objectiu de l’acció sindical i social ha de ser la emancipació de classe i l’enderroc de l’estructura capitalista.
