Emili Cortavitarte Carral
Com bé sabeu, enguany commemorem el centenari de l’assassinat del Noi del Sucre, sens dubte el sindicalista de la CNT i del moviment obrer més significatiu i reconegut per les classes populars de fa cent anys.
De la seva trajectòria podem destacar: la defensa de la unitat d’acció sindical amb la UGT i la convocatòria de les vagues generals conjuntes de 1916 i 1917; el model de sindicat únic de branca o sector com a instrument confederal de lluita i solidaritat de la classe treballadora, per a superar l’etapa dels sindicats d’ofici i les petites societats obreres que dividien i afeblien les reivindicacions i enfrontar-se amb més força i cohesió a les organitzacions patronals; la seva intervenció en el míting de Las Arenas de Barcelona que va propiciar l’acceptació dels acords (entre els quals, la jornada de 8 hores per llei) després de 44 dies de vaga de la Canadenca; la resolució sobre el caràcter sociopolític de la CNT en la Conferència Sindical de Saragossa de 1922; les crítiques a la violència individual i la defensa de les accions de masses; el seu internacionalisme, etc.
La revisió i reedició del pensament de Seguí (Antología, editat per la CGT i la Fundació Salvador Seguí) em permet escriure, de manera succinta, sobre el seu llegat i sobre aquells aspectes del mateix que considero que interpel·len l’anarcosindicalisme actual.
La importància i la missió del sindicalisme
Les seves conferències i escrits no deixen cap mena de dubte referent a la importància que Seguí concedia al sindicalisme: “El Sindicat no és el fruit d’un moment circumstancial que ens serveix només per a determinats casos; com tampoc és el resultat d’una lluita sostinguda contra la burgesia; és l’un i l’altre però també una mica més.“
Per ell, no es tractava només de la utilitat de l’organització i la lluita sindical per a millorar les condicions de vida i de treball. També de conformar una organització que assegurés les condicions materials i organitzatives en el procés revolucionari: “Qui pot negar que el Sindicat pot ser per la seva categoria professional una garantia per a assegurar la producció i distribució dels productes l’endemà del triomf de la revolució?”
Per al Noi del Sucre l’altra gran potencialitat de l’anarcosindicalisme era la seva voluntat de propiciar l’educació, la formació i la creació d’una cultura pròpia i alternativa de la classe treballadora.
Avui, es fa necessari situar la lluita de classes no com l’únic conflicte social, però sí com el fonamental; i reivindicar el paper del sindicalisme de classe i revolucionari en la societat capitalista (en la seva etapa neoliberal, globalitzadora i imperialista) malgrat totes les estratègies mediàtiques i polítiques per a restar-li protagonisme.
Per a contribuir a això, l’anarcosindicalisme ha de tenir caràcter propi i autònom, sense tutories polítiques o econòmiques, ni dependències alienes de cap mena. Així mateix, ha d’elaborar amb altres forces socials anticapitalistes un programa reivindicatiu bàsic i plantejar un model alternatiu de societat.
És fonamental fer de l’anarcosindicalisme un espai de cultura i formació, un aprenentatge de vida (l’educació sentimental” de la qual parlava Seguí) i dotar-lo de continguts i valors llibertaris i solidaris i d’un caràcter netament revolucionari.
El caràcter sòcio-polític del sindicalisme
El maig de 1922, juntament amb Peiró, Pestanya i Viadiu, va signar el Dictamen sobre la posició de la CNT davant la política nacional, en la qual s’afirmava que la Confederació “…no pot inhibir-se de cap dels problemes que en la vida nacional es plantegen”, que calia negar la interpretació de la política com a “art de governar els pobles” i donar-li l’accepció universal de “…les actuacions de tot ordre dels individus i de totes les col·lectivitats”; i, com a conseqüència, la CNT estava obligada “… a aportar solucions i a ser valors determinants a tots i en tots els problemes morals, econòmics, polítics i socials”
En l’actualitat, és vital que l’anarcosindicalisme, a més de les lluites i reivindicacions en l’àmbit sindical, assumeixi —dins de les seves estratègies i objectius fonamentals— la millora de les condicions generals de les classes populars, especialment davant aspectes tan flagrants com la carestia de la vida, el problema de l’habitatge, la pobresa econòmica, energètica, formativa i vivencial o les diverses expressions d’exclusió (racisme, negacionisme de la diversitat sexual, classisme, etc).
Front el sindicalisme institucional que resta absent davant totes aquelles mesures polítiques o de les “lògiques dels mercats” que perjudiquen la classe treballadora, tinguin aquestes mesures relació directa o no amb el món del treball assalariat; l’anarcosindicalisme ha d’implicar-se i treballar colze a colze amb aquelles forces socials i de base que són al capdavant de les lluites per una vida digna, pel decreixement i per la construcció d’una societat més justa i autogestionària.
