Etiqueta: Diccionari Militant

Juanjo Gallardo. CGT Ensenyament Barcelona

La Soli reproduïa un bàndol de l’ajuntament pel qual sabem que per alguns carrers havia de ser habitual circular amb cabres, que les escombraries dels habitatges esperaven al carrer durant dies, o que eren nombrosíssims els pisos on no existien lavabos o aigua corrent, i es donava un termini de 6 mesos perquè els propietaris d’habitatges construïssin “Watter” on no n’hi ha. Sona a ironia la crida final on s’aconsellava als ciutadans que una forma de combatre eficaçment l’expansió de la pandèmia era “que mengessin sa i abundant”, oblidant que un dels problemes més greus que patien les classes populars era precisament la fam, com va posar de manifest un editorial del 14 d’octubre. El títol “l’altra pandèmia” es referia precisament a la fam com un dels factors que contribuïen a la manca de defenses enfront de la infecció.

Es va denunciar també l’abús dels acaparadors que, emparant-se en les necessitats bàsiques de la població, apujaven els preus. Així s’informava des de Vigo: “Aprofitant-se de l’ocasió, els acaparadors han elevat escandalosament el preu de la llet i dels medicaments” Era la mateixa denúncia que es feia del servei de Pompes Fúnebre de Barcelona que havia apujat els preus i les autoritats no van fer res. Aquesta crítica anava afegida a les dades que deien que el dia 22 s’havien enterrat a Barcelona 354 cadàvers, però que era una situació que s’arrossegava des de dies anteriors, en els quals a Barcelona morien diàriament unes 300 persones.

En la mesura que avançava el mes d’octubre, la desesperació abatia a moltes persones, que acabaven suïcidant-se, com a Gavarda (València), on el secretari de l’ajuntament “atacat per l’epidèmia, va pujar a la segona planta de la casa que habita i es va llançar des del balcó al carrer quedant mort a l’acte”. Un cas semblant va passar a Bilbao el dia 19, com també a Almeria: “Un malalt de grip es penja al seu domicili quan la seva dona havia sortit a la recerca de metge” o, també a la mateixa ciutat, “Un malalt que es trobava a l’hospital d’epidèmies es va llançar per una finestra … A una alçada de 14 metres i va morir a l’acte”.

“més que a la grip, les víctimes calia atribuir-les a les condicions higièniques i a la misèria”

Als pobles de Lleó, la malaltia s’acarnissava en famílies senceres, sobretot “per la manca de medicaments i auxilis facultatius” fins al punt que faltaven braços per donar sepultura als cadàvers, “ja que els enterramorts han emmalaltit i els obrers es neguen a substituir-los”. Situació semblant a Didar (Granada), on “el cementiri va resultar insuficient, i no es tenen enterradors al poble”

Una sèrie d’editorials de la Soli, a finals de mes, exposava amb tota cruesa la situació de les classes treballadores en barris i fàbriques. La denúncia era clara, més que a la grip, les víctimes calia atribuir-les a les condicions higièniques i a la misèria. No hi havia res a esperar de l’Estat ni de la burgesia, era, per tant, funció dels mateixos treballadors abordar el problema: “No reconeixem a l’Estat capacitat ni voluntat de voler millorar les condicions higièniques si nosaltres, els treballadors, no ho obliguem. Hem de confiar en el nostre propi esforç”. L’Estat i la burgesia, es denunciava, han fet només el més bàsic amb la intenció que les malalties infeccioses que patien els treballadors “no arribessin als seus daurats habitatges. Han procurat aïllar-se, abandonant-nos que morim entre brutícia i immundícia”.

L’editorial insistia en els temes higiènics: “hem de reclamar també més higiene als solls que tenim per habitatges i en els presidis que ells anomenen fàbriques (…) El que ens semblaria una ineptitud imperdonable … Seria l’abandonament absolut de la qüestió higiènica … Això el lamentaríem tots, perquè si examinem les condicions en què tots vivim, però majorment els treballadors, si ens parem una mica a mirar les condicions d’higiene de les grans urbs, el contacte, l’amuntegament d’uns individus amb d’altres, la hacinación (sic en castellà) d’unes famílies en una habitació reduïdíssima, aquesta promiscuación (sic en castellà) de sexes i d’edats, de persones malaltes i sanes, d’atacats de malalties cròniques i infeccioses, en grau moltes vegades màxim … i s’ha de conviure amb les persones afectades, veuríem amb sorpresa que un nombre considerable d’aquestes últimes serien arrabassades a la parca i evitaríem aquesta mortaldat excessiva que ens delma a tots, emprant una higiene profilàctica, millorant els nostres habitatges i els tallers en què ens veiem obligats a guanyar-nos la vida”.

D’aquests escrits es dedueix que els treballadors operaven en locals gairebé sense espai, havien de menjar en el lloc de treball, no tenien menjador, ni lloc on escalfar el menjar o preparar-la: “com actualment (passa) que han de menjar els menjars freds, asseguts a terra, incòmodes i en pèssimes condicions” No es disposava de lavabos ni banys, ni un espai o sala on canviar-se de roba. L’atmosfera dels tallers era irrespirable en alguns sectors, sense ventiladors que poguessin eliminar “totes les miasmes que es desprenen de les matèries que s’elaboren i de l’aglomeració de moltes persones en un mateix local”. La denúncia es completava amb la reflexió sobre les malalties que es podrien evitar, com els problemes de visió a causa dels nombrosíssims locals en què es treballava, durant tot el dia, sense llum natural “condemnant a l’individu a romandre setmanes i setmanes sense veure la claror natural res més que al migdia a l’hora de dinar i els diumenges”, i es feien referències a les condicions en què havien d’operar les treballadores embarassades, amb jornades de 10 hores i respirant la pols que desprenia el cotó en el sector tèxtil.

Per als redactors de la Soli, les millores de les condicions de vida als barris, amb millora dels habitatges, amb polítiques de salut pública i col·lectiva, amb higienització de carrers i solars, així com la millora de les condicions d’higiene i salut en els tallers, seria el factor més important de fre a l’epidèmia de grip, però no només, sinó també d’aquelles que afectaven intensament a les classes populars, com el tifus, la verola, la tisi, etc.: “Totes, excepte la tuberculosi, serien menys virulentes, o es podrien erradicar, si s’observessin els principis higiènics”. I aquestes millores havien de ser reivindicades pels sindicats quan plantejaven conflicte o vaga a la patronal.

Juanjo Gallardo. CGT Ensenyament Barcelona

La grippe de 1918 va conèixer la seva onada més virulenta a la fi de la Gran Guerra. La neutralitat havia permès els empresaris espanyols l’acumulació d’enormes beneficis venent als contendents. Un industrial de l’època, Gual Villalbí (futur ministre amb Franco) va arribar a dir: “Fou una època fantàstica, un somni portentós en el qual tots els negocis foren pròspers i fàcils, fou una vertadera orgia de guanys i beneficis”.

Les classes treballadores no van viure aquesta època amb la mateixa alegria. L’exportació massiva de productes alimentaris bàsics com l’arròs, les patates, els cigrons, l’oli, etc., va provocar una pujada de preus exorbitant a conseqüència de la seva escassetat al mercat interior. Aquesta situació va generar una vertadera crisi de subsistència que va accentuar les miserables condicions de vida en què es trobaven les classes populars. La situació es feia encara més indignant en la mesura que la riquesa generada durant el període era gaudida per una burgesia que immisericordement i ostentosa malbaratava la seva riquesa en plaers i diversió.

Fam, inexistència de polítiques de salut pública, serveis de neteja urbana insuficients, higiene pública molt pobre, falta d’assistència mèdica, col·lapse de cementiris, suïcidis de persones terroritzades pel virus, habitatges amuntegats, falta d’aigua corrent, falta de vàter a les cases, higiene personal deficient, poc costum de rentar-se les mans o dutxar-se, patis interiors amb animals, convivència amb animals a cases i balcons, cadàvers sense recollir, cementiris col·lapsats, especulació amb els preus de funeràries i de productes bàsics. Pandèmia classista, ja que els burgesos viuen en barris més higiènics i en cases més saludables, tallers infectes, insalubres, sense llum natural, amb sostres baixíssims, en atmosferes plenes de pols asfixiant pel cotó o altres materials, sense menjador, sense lavabos, sense lloc on rentar-se o dutxar-se després de la feina, jornades de més de 10 hores, treballant els dissabtes, sense condicions especials per a les treballadores embarassades… Aquesta era la “cantarella” que acompanyava les denúncies que Solidaritat Obrera feia durant l’epidèmia de grip de 1918. Vegem-ho.

Ja des dels primers dies se’ns explica com a Freila (Granada) els 800 malalts detectats vivien en coves insalubres, o com a Noja (Santander) els casos s’atribuïen a les males condicions higièniques del cementiri. Pocs dies després, s’alertava que a Benavente (Zamora) havien mort tots els metges i la població s’havia quedat sense assistència, o com a Valdeverdeja (Toledo) es propagava l’epidèmia “per les males condicions higièniques del poble on els carrers són femers. Com són tots els carrers d’Espanya”. A Ourense, un metge es trobava a tres malalts en un mateix llit. Es tractava d’un matrimoni i una filla. La nena afectada de meningitis, la mare de pneumònia i el pare amb grip. De Salamanca es deia: “Les notícies que vénen d’aquesta regió respecte a l’epidèmia són aterridores. (Són diversos pobles on) l’epidèmia causa veritables estralls. El focus és Béjar, on hi ha més de 3.000 afectats (…) La situació és paorosa perquè a l’epidèmia s’uneix la misèria de la gent malalta (…) Moltes fàbriques, tallers i comerços no tenen més del 50% de personal“. L’informant acabava denúncia-ciant a les autoritats: “Com es veu, tot i els informes oficials, l’epidèmia ha arribat per la incúria dels governants i de les Juntes de Sanitat a assolir proporcions aterridores“. A Barcelona l’extensió de la grip afectava massivament a treballadors de sectors estratègics com correus i tramvies, que havien deixat de funcionar a causa de la gran quantitat d’infectats.

“la situació (…) era gaudida per una burgesia que immisericordement i ostentosa malbaratava la seva riquesa en plaers i diversió”

En aquesta ciutat, els bàndols d’alcaldia i les informacions que arribaven dels mateixos veïns reflectien les condicions de vida a les àrees populars, on a moltes cases es convivia amb gallines, coloms o altres animals, situats en petites terrasses o balcons. Una carta a la Soli deia: “… en els patis interiors de les cases núm. 11 del carrer Sant Jeroni i 8, 22 i 21 del carrer Cadena hi ha gallines, conills i ànecs, i els veïns no poden obrir els balcons doncs és insofrible l’olor que desprenen tants animals“. No eren animals “de companyia”, sinó que habitualment servien com a complement alimentari. També es denunciava com al carrer Cremat existia un magatzem de peix o un altre de plàtans prop de la redacció de la Soli: “les condicions higièniques contribuí a propagar l’epidèmia… en barris d’alta densitat de població“.

En aquestes condicions, les pompes fúnebres estaven completament desbordades. Un col·laborador de la Soli denunciava com, a l’edifici on habitava, tots els pisos tenien infectats i que havia mort un nen el cadàver del qual portava dos dies sense recollir, amb la família convivint amb ell. El dia 18 es deia: “Al carrer Robador núm. 7, 4º1ª va morir una senyora, el dia 13 i segueix sense enterrar. En el mateix pis queden dos fills de la difunta, i respirant les emanacions de el cos de la seva mare, sense mitjans i sense que les autoritats es preocupin per res tot i que se’ls ha avisat. I com aquest cas que relatem hi ha molts a Barcelona“. Es qüestionaven també les mesures de l’ajuntament sobre la desinfecció dels carrers, ja que “les creiem inútils mentre que els morts per la epidèmia romanguin tres dies i de vegades més, sense rebre sepultura“.

Una nota d’aquest mateix dia 18 qüestionava l’optimisme de les autoritats respecte a la davallada d’infectats i es deia: “L’espectacle que Barcelona ofereix és poc consolador. Per tot arreu se senten laments contra l’abandonament sanitari en què es té a la ciutat, el que permet que, en ocasions com la present, calgui resignar-se a esperar la mort creuats de braços, ja que tot el que es fa individualment resulta estèril a causa del mal estat sanitari de la població en el seu conjunt“.

A les presons, on s’amuntegaven centenars de sindicalistes, la pandèmia causava estralls, però no a tots afectava de la mateixa manera quan es relatava el cas de Bravo Portillo (policia flagell de sindicalistes que es trobava pres arran d’una denúncia de CNT): “… mentre que per a Bravo Portillo té llit a la infermeria, per a altres processats no les ha hagut i se’ls ha deixat morir com gossos a les cel·les sense assistència de cap tipus“