Etiqueta: Col·lectivitzacions

Manel Aisa

Per entendre, el perquè els treballadors catalans al 1936 van ser capaços de posar en marxa l’obra constructiva de l’anarquisme espanyol, hem d’entendre primer tot el camí traçat en les lluites socials del segle XX.

Els obrers en la seva gran majoria a Catalunya es van afiliar a la CNT, i van tenir la necessitat de construir el que hem entès com la “Societat Paral·lela”, aquesta consistia en autoformar-se en el treball  i en  els barris, a través de Cooperatives de Consum, de Construcció, economats, escoles racionalistes, ateneus populars, les prestacions mutualistes, les caixes de resistència que procuraven portar a bon terme els propis sindicats i a partir del Congrés Regional de Sants de 1918 l’organització per sectors industrials.

Amb aquest bagatge d’aprenentatge dels obrers, davant els esdeveniments que es van produir amb l’aixecament militar feixista que a Catalunya els obrers el van fer fracassar, i als pocs dies d’aquell 19 de juliol de 1936 i després d’una setmana de vaga general per celebrar la festa de l’eufòria revolucionària, els comitès orgànics de la CNT van prendre un camí decisiu. Sabent que els carrers eren dels anarcosindicalistes, van deixar de banda la proposta de Garcia Oliver, Aurelio Fernández, etc., aquella coneguda com “a pel tot ” i van optar pel “Comitè de Milícies Antifeixistes” on cabien la resta d’organitzacions sindicals i partits. Els obrers, sense esperar cap ordre i davant l’absència de la gran majoria d’empresaris; i amb l’experiència acumulada d’anys anteriors de societat paral·lela, no van dubtar. I com a primer símptoma es veurà la imatge dels tramvies circulant per Barcelona.

Els obrers van tornar a les fàbriques, majoritàriament van ser els qui van decidir reprendre l’activitat laboral i econòmica, gairebé sense esperar cap consigna ni tant sols dels sindicats. Van ser ells els qui van decidir col·lectivitzar la majoria de les fàbriques. Després va ser el Sindicat de la CNT amb les seves estructures els que parlarien de col·lectivitzacions i, encara dies més tard, el Comitè de Milícies (Consell d’Economia de Catalunya, 14 d’agost de 1936) i després la Generalitat amb el seu Decret de Col·lectivitzacions i control Obrer (26 d’ octubre del 1936), i a tot això s’apuntaria al carro també la UGT.

“Van ser els obrers els qui van decidir col·lectivitzar la majoria de les fàbriques”

A Catalunya durant el període revolucionari 1936-1939 pràcticament tots els sector econòmics van quedar col·lectivitzats i altres socialitzats. excepte el sector bancari que fou misteriosament respectat per problemes de política internacional. Empreses confiscades pels treballadors i col·lectivitzades on la propietat va passar a ser del conjunt dels treballadors, que van establir a través dels seus comitès de control obrer i per mitjà de l’autogestió i l’assemblea, la direcció, el control de la producció, la seva administració i organització interna. Empreses controlades on la direcció i la gestió eren compartides entre l’antic propietari o gerent i el comitè de control obrer. Ningú no podia prendre cap decisió unilateral i tot era consensuat.

Podem ressaltar també la socialització de sectors econòmics important i vitals per la subsistència, com per exemple les elèctriques, la coneguda Canadenca, el sector de la fusta, o també el sector de l’espectacle sobre tot el cinema i el teatre.

Així, des del primer moment el Sindicat de la Fusta de la CNT va decidir socialitzar el sector, tot començant pels tallers més petits, que aleshores aplegava uns 3.000 treballadors. Per això necessitava ocupar espais més grans i deixar de banda els locals petits e insalubres. Van ocupar l’església de Santa Madrona del carrer de Tapioles i altres locals del carrers de Radas i Blai, Reina Amàlia, etc. El Sindicat va socialitzar tot el procés de la fusta des de la matèria primera (l’arbre) fins a la venda del moble. Per això, va necessitar desplegar-se per tot Catalunya i adaptar-se a les fustes del país. Els obrers es van especialitzar en cada una de les fustes i el seu procés industrial, ja fossin cadires, somiers, mobles, etc. Tot aquest procés es va anar desenvolupant durant els anys 1936 i 1937.

Va ser un sector que tot i els problemes de les matèries primeres,  no va voler estar subvencionat ni pel Comitè de Milícies, ni per la Generalitat. Sempre va voler respondre per ell mateix i va arribar fins al final, ja que consideraven que d’altra manera es convertirien en una mena de cooperativistes de l’Estat. Tant es així, que també van intervenir en la creació d’un altre sector important per la fusta com va ser el Sindicat de la Indústria de l’Edificació, Fusta i Decoració de la CNT, que tenia la seva seu al carrer de Bailèn 11 de Barcelona. Seguint les directrius de la Federació de Sindicats de la Indústria, la gent implicada en la construcció d’habitatges havia de considerar que la fusta era un element important en la construcció. A finals de 1938, eren unes 7.000 persones les que treballaven en aquest sector.

Pel que fa al Sindicat de l’Espectacle, molt arrelat al Paral·lel, cal dir que abans del 19 de juliol del 1936 hi havia constituïdes diverses societats com autors, músics, operadors de cinema, electricistes, porters, etc.  Aquestes societats, en assemblea el 23 i 24 de juliol de 1936, van decidir entrar en bloc al Sindicat l’Espectacle de la CNT. Pocs dies després de l’assemblea el sindicat va decidir confiscar tots els cinemes i teatres de Catalunya. Pel bé del públic, es pretenia acabar amb la claca, la revenda, la propina, etc. La represa de la plena normalitat dels teatres i els cinemes va arribar el 15 d’agost de 1936 amb uns preus molt més assequibles al públic i amb el sector socialitzat. Pel que fa a les obres de teatre, el sindicat va optar per fer representacions en la seva majoria per a la distracció del públic, això sí, traient les connotacions burgeses a cada una de les obres representades, cosa que portà algun problema amb les Joventuts Llibertàries, que apostaven per un teatre més social i d’avantguarda.

El Sindicat de l’Espectacle, en el seu informe aparegut durant l’any 1937 presentava detalladament unes despeses de més de dos milions de pessetes entre els impostos que pagava i les despeses de manteniment i sous dels obrers i artistes. Els teatres que s’obriren foren uns 15 a tot Catalunya, encara que en el decurs de la guerra se’n tancaren alguns i, sobretot, a l’hivern hi havia una programació més reduïda. També tingueren l’ocasió, encara que fou per minories, de tirar endavant nous projectes de companyies de teatre com Teatre Experimental i Teatre de l’Art. 

Pel que fa referència a la indústria de l’energia a Catalunya, hi havia cinc empreses que es dedicaven a vendre energia. La més gran i potent amb diferència era Riegos y Fuerzas del Ebro S.A., coneguda popularment pel nom de la Canadenca. Aquesta empresa distribuïa fluid elèctric a tota Catalunya i tenia uns 6.000 treballadors. Per tant, era una de les empreses més grans de Catalunya. La seu principal estava a la Plaça Catalunya, però és ben coneguda la seva central tèrmica de l’avinguda del Paral·lel amb les seves tres xemeneies.  

Recordem que en aquell moment La Canadenca continuava en expansió. Des de l’endemà de la revolució i després que la major part dels tècnics marxessin del país, els treballadors es van fer càrrec de l’empresa. El control obrer des del primer moment va garantir la normalitat energètica a tot el territori. Així, a mitjans d’agost de 1936, els comitès de les cinc empreses catalanes de l’energia, conjuntament amb els sindicats de la CNT i UGT, van confiscar les empreses de l’aigua, del gas i de l’electricitat de Catalunya a fi de socialitzar el sector. Aquesta incautació obeïa a que, mentre la Generalitat no intervingués amb una clara vocació de fer rutllar el sector, els obrers se’n feien càrrec.

En conseqüència, els obrers van crear el Comitè Central del Control Obrer de Gas i Electricitat, que tenia els seus subcomitès tant del gas com de l’electricitat i que es mantingué pràcticament fins al final de la guerra, potser amb més controls i comitès intermediaris.