Editorial
Corria un meme fa unes setmanes que deia que tornaven les modes dels anys vint. Entre aquestes hi havia el Charlestone, o l’Art Deco. També apareixia l’anarcosindicalisme, en una vinyeta de ninots enfadats i amb fusells i banderes. Tornen els anys 20, aquest cop sense fusells. Però potser igual d’enfadats o més. I amb aquests anys vint deixem enrere un 2019 en el que la CGT ens hem convertit en més alternativa que mai. Un any en el que ens hem convertit en el primer sindicat de Catalunya. Sí, el primer. El primer sindicat de combat. El primer sindicat que aposta per l’acció directa. El primer sindicat en guanyar conflictes de forma clara, des del carrer, des de la vaga i fora dels despatxos. El primer sindicat, sindicat, és a dir, estructura d’autodefensa de la classe treballadora, i no una gestora plena de buròcrates i llepaculs.
Vam iniciar l’any guanyant el pols a Cacaolat, fet que semblava impossible. Com uns quants arreplegats van aconseguir doblegar la voluntat d’una empresa com Cacaolat? Doncs de la mateixa forma que vam aconseguir fer-ho acabant l’any al Grup Balañà, o a Iberboard, o a Nestlé, o a l’Ajuntament de Girona. La resposta és coneguda per tothom. Fent el que es feia els anys vint: Que no negocies? Vaga. Que no cedeixes? Més vaga. Que a sobre et poses xulo? Vaga, boicot i sabotatge.
Hem de recuperar els bons modals de la classe treballadora. Aquells modals en que, sense tanta burocràcia i tanta mediació, s’agafava la paella pel mànec (o al patró pel coll) i se li obligava a cedir. El 2020 sembla un bon any, una bona dècada, per començar a fer-ho.
