Cal fer una prevenció de riscos laborals amb perspectiva de gènere?

Equip Comunicació CGT Catalunya
Dones Llibertàries

La salut laboral té quelcom a veure amb ser dona o home? Els homes i les dones estan exposades a diferents riscos laborals? La prevenció dels riscos laborals en les dones s’ha de centrar, sobretot, en l’embaràs i la lactància?

Una de les preguntes que moltes vegades es plateja, dins de l’àmbit laboral, és si la vigilància i la promoció de la salut en les organitzacions i/o les empreses han de tenir una mirada i han de conduir a unes pràctiques diferencials en funció de si es tracta d’un treballador o una treballadora, i si els riscos laborals als quals s’enfronten les dones assalariades són diferents dels que es troben els homes assalariats. Sabem que formular aquestes preguntes i d’aquesta manera (en clau binària dona-home), invisibilitza les persones intersexuals, transgènere i queer. Ara bé, en aquest article ens centrarem en el subjecte polític “dones”, tot entenem que hi ha persones que subverteixen i revolucionen, de forma encarnada, el sistema heterocisnormatiu.

Davant les qüestions formulades amb anterioritat, una de les primeres respostes que ve a la ment és que sí, que s’ha de fer un tracte diferencial i especial durant l’embaràs i la lactància. Ara bé, són només aquestes circumstàncies (maternitat i lactància) les que s’han de considerar i que mereixen una tracte diferencial des d’un punt de vista de prevenció de riscos laborals quan ens centrem en les dones treballadores? No s’estarà caient (inconscientment) en perpetuar el mandat social imposat a les dones que diu que nosaltres només som “dones” si tenim descendència i que la nostra funció social és la reproducció, la cura, el manteniment i sosteniment de l’espècie?

Per una banda, l’evidència posa de manifest que, en el mercat laboral, hi ha una sèrie d’ocupacions remunerades que són fonamentalment desenvolupades per homes i que n’hi ha d’altres en què s’ocupen principalment dones, i que -a més- el homes solen ocupar posicions més rellevants i càrrecs de responsabilitat més alts en les organitzacions mentre  que les dones es dediquen a fer tasques més operatives. Aquest dos fenòmens es coneixen com segregació horitzontal i segregació vertical, respectivament. Per altra banda, les enquestes de l’ús del temps[1] posen de manifest que, hores d’ara, són les dones les que continuen/continuem assumint una major part dels treballs domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura. Això és el que es coneix com a divisió sexual dels treballs. Aquesta segregació desigual en el treball (segregació horitzontal i vertical) i la divisió sexual dels treballs (“productiu”, domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura) tenen res a veure amb la prevenció de riscos laborals?

Doncs sembla ser que sí!!

En les activitats desenvolupades predominantment per les dones… En els treballs ocupats majoritàriament per homes…
…els riscos més freqüents són els relacionats amb postures de treball inadequades, llargues jornades dempeus, treballs repetitius i exposició agents químics i biològics. …predominen els riscos relacionats amb la seguretat (accidents de treball que ocasionen lesions traumàtiques) i la manipulació de pes elevat.
Predominen els: Riscos ergonòmics, psicosocials i higiene Predominen els: Riscos de Seguretat i higiene

Així, doncs, les enquestes europees de condicions de treball[2] posen de manifest que les dones duen a terme en major proporció tasques monòtones, obtenen un salari inferior, tenen menor capacitat de participar en la planificació de la seva pròpia feina, tenen menys expectatives de promoció professional i pateixen assetjament psicològic i sexual en major grau que els homes. Aquests riscos es consideren de tipus psicosocial.

En totes les categories professionals, dels llocs de treball, des de l’organització dels espais, passant pels horaris, els equips i les eines, ha estat pensat, majoritàriament, seguint un model masculí de treballador (p. e. disseny de les eines manuals amb paràmetres anatòmics exclusivament masculí). Aquests horaris que no tenen en compte les responsabilitats o necessitats relacionades amb l’entorn familiar o els treballs domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura, suposen una doble càrrega (física i mental) per a les dones.

La segregació desigual en el treball (segregació horitzontal y segregació vertical) i la divisió sexual dels treballs (“productiu”, domèstic, reproductiu, sexual, emocional i de cura) són els elements clau per explicar la distribució desigual de dones i homes en l’exposició als riscos laborals.

Allò que els registres oficials no deixen veure

Cal destacar, també, que en el cas de les malalties laborals i professionals patides majoritàriament per les dones hi ha una subdetecció i una infradeclaració en els registres oficials d’accidents de treball i malalties professionals, la qual cosa dificulta la seva prevenció. Atès que les dones pateixen menys accidents de treball que els homes, la relació dels seus problemes de treball queda manifestament oculta. Ara bé, sembla ser que hi ha una mortalitat entre 5 i 20 vegades superior per causa de malalties laborals que la deguda a accidents de treball.

A Catalunya la incidència de malalties professionals és superior entre les dones, i solen ser malalties produïdes per agents físics que es tradueix bàsicament en trastorns musculoesquelètics (mal d’esquena lumbar, dolor cervical), i malalties psicosomàtiques tipus estrès, depressió o ansietat que no estan reconeguts com a malalties professionals i, per tant, no queden recollits en els registres oficials. Els registres oficials no recullen, doncs, el mal d’esquena, dolor muscular, fatiga, estrès, mal de cap, irritabilitat, lesiones, problemes per dormir, ansietat o problemes visuals.

Les lesions per accident de treball es reconeixen més fàcilment per la serva relació immediata entre la causa i el dany consegüent (predominantment patides per homes), mentre que les malalties laborals solen aparèixer de manera lenta i progressiva (majoritàriament patides per dones).

Manca d’estudis sobre la incidència dels tòxics des de la perspectiva de gènere

Resulta evident que homes i dones difereixen en estructura òssia, distribució del greix corporal, funció endocrina o sistema immune, però en canvi hi ha molts pocs estudis sobre l’impacte d’aquestes diferències en la resposta a les exposicions a tòxics, a les exigències físiques o a l’estrès tèrmic.

La càrrega física

Pel que fa a la càrrega física s’evidencia que les millores tecnològiques en la indústria han tingut un impacte superior en homes, atès que aquestes s’han aplicat principalment en llocs de treball ocupats en grau més elevat per homes, i en el sector serveis –en el qual treballen en major nombre dones– no han tingut un impacte tan significatiu. Per tant, la càrrega física mitjana de les dones és superior. A més, els homes ascendeixen en major proporció a llocs de comandament que les dones, el que sovint comporta fer treballs associats a una menor càrrega física.

Les mesures de prevenció de riscos laborals adreçades a la protecció de l’embaràs i la lactància NO són suficients.

[1] L’Enquesta de l’ús del temps del 2010-2011, es pot consultar a: http://www.idescat.cat/pub/?id=eut (Darrera consulta: 2/12/2019).

[2] La 5th European Working Condicions Survey del 2012, es pot consultar a: http://www.eurofound.europa.eu/sites/default/files/ef_files/pubdocs/2011/82/en/1/EF1182EN.pdf (Darrera consulta: 2/12/2019).

Acomiadament Barat pels treballadors malalts?

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

La indignació s’ha anat estenent als centres de treball alhora que es coneixia el redactat d’una de les darreres sentències del Tribunal Constitucional (nº118/2019, de 16 d’octubre de 2019). I alhora també sorgien mil i unes preguntes; em poden acomiadar només per estar malalt? És igual si és per un Accident de Treball? què pot fer el sindicat per evitar-ho?… Amb aquest article intentarem explicar els fonaments d’aquesta resolució judicial i respondre alguns d’aquests dubtes.    

Llegeix més

“Sentim la xarxa de solidaritat molt important”.

Equip Comunicació CGT Catalunya

Entrevista a familiars de presos polítics del 23S

Aquest mes entrevistem als familiars de l’Alexis i del Germinal (Germi), presos polítics del 23S- Parlem amb  l’Anna Arnó, la companya de l’Alexis i el Manel Tomás pare d’en Germi.

El 23S L’Audiència Nacional posava en marxa l’Operació Judas i la repressió de l’estat i el regim del 78 ens demostrava que no s’havia acabat. Agents de la Guàrdia Civil van irrompre a primera hora del matí a domicilis de Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Mollet del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Sant Pere de Torelló i Sant Fost de Campsentelles i detenia nou persones, el Edu, Xavi, Jordi, Ferran, Txevi, Alexis, Germinal, Klara, David.

Set van ser empresonats a Soto del Real, però dos van restar en llibertat amb càrrecs. Són el Davidi la Klara . Era el començament de l’operació Judes, l’operació de la Guàrdia Civil ordenada per l’Audiència espanyola contra independentistes de base que acabà amb la detenció de nou persones. Segons el Ministeri d’Interior espanyol, ‘preparaven accions violentes’; per això el jutge els va acusar de terrorisme, rebel·lió i tinença d’explosius. Tots els empresonats estan imputats del mateix : de pertànyer a “una organització criminal” , amb producció de substàncies explosives i actuaven en “laboratoris clandestins”; però cap de les famílies creuen res de tot allò que se’ls està acusant, i els advocats i advocades defensen en tot moment la seva innocència.

Després de més de 3 mesos  continuen presos a Soto del Real amb dificultats a les comunicacions i sense cap perspectiva de futur. Algunes de les detingudes no van tenir accés a un advocat fins hores després de la detenció, i es va  negar l’accés a aspectes indispensables per al sumari. La defensa dels empresonats , a càrrec de les advocades de Alerta Solidària, estan  querellant-se per vulneració dels Drets Humans.

Ens interessa molt saber com esteu. Com ho viviu les famílies

Les famílies ho vivim amb molta angoixa, impotència, incertesa, neguit. dolor…. Ara, però,  més tranquil·les, gràcies a tot el suport que tenim des de tot arreu, però és com viure en “una muntanya rusa” constantment.

Com va ser la detenció i com vareu saber que els havien detingut?

Les respostes en aquest apartat són diferents, ja que les situacions personals de cadascú ho són:.

Pel que fa a l’Alexis, l’Anna ens explica: A les 5.30h  de la matinada vam sentir gent  dins de casa, i després vaig veure el reflex d’un laser, ens pensàvem que ens estaven robant, vam trucar al 112 denunciant-ho ; després  vam veure que la casa era plena de guàrdies civils , ens van dir que l’Alexis estava detingut ,el van posar de genolls i el van  emmanillar  a l’esquena , em van dir que jo anés a l’habitació dels meus fills de 10 i 12 anys. Jo estava en xoc, desconcert total, no sabíem que estava passant. Em van dir que estava detingut “per motivos que el ya sabe”.

Vivim en una casa on estàvem fent obres i van dir que algunl material que hi havia per casa ( que era material de la feina d’Alexis i altres estris que hi havia al traster de l’antic propietari)era per fer poder elaborar materials explosius; aquestes imatges de casa nostre, amb una bossa d’escombreries dient que era perillosa. van sortir repetidament per totes les notícies. Ens van prendre tots els mòbils, inclòs els dels meus fills. Després totalment col·lapsada, impotent , sense saber que fer ni on anar, vaig sortir de casa; llavors no tenia cap contacte de cap companya del CDR ni d’Alerta Solidària, apart  de que sense telèfon, no podia comunicar-me amb ningú. Va ser la meva germana , que havia sentit les notícies, que va  trucar a una advocada d’ofici. Molt aviat la premsa va venir a casa, la noticia va córrer com la pólvora.

Per sort les companyes del grup de suport 23S i d’Alerta Solidària es van posar en contacte amb mi i vam començar a avançar en les defenses i en el suport cap les famílies.

“La sensació constant que se’ns està criminalitzant, se’ns castiga també a les famílies i el seu entorn”

La detenció del Germi va ser diferent, i el Manel ho va saber d’una altra manera:

Manel: Jo soc el pare,a ell el van anar a buscar i detenir a casa seva també de matinada i amb un gran desplegament de guàrdies civils tant dins com fora de casa, en presencia de la seva filla de 15 anys.També la premsa enseguida van filtrar les notícies i imatges de casa seva. Jo estava de vacances quan el grup de suport es van posar en contacte amb mi, explicant que estava passant , em van dir que els havien portar a l’Audiència Nacional, vaig anar cap allí, els primers moments  estava perdut sense saber que fer, col·lapsat, angoixat, impotent; però ben aviat  el grup de suport de Sabadell, em van venir a buscar, va ser una injecció de solidaritat, escalf i ajuda molt important. A continuació els grup de Suport 23S i Alerta Solidària ens van ajudar en tot el procés.

Com us heu organitzat les famílies

Mitjançant el grup de suport 23S s’ha creat un grup de suport dels familiars, ens reunim setmanalment, on a més de treballar i debatre qüestions tècniques i jurídiques, ens serveix per a donar-nos suport mutu, escalf, i compartir vivències, emocions. Tenim també el suport d’una psicòloga que ens ajuda a gestionar las nostres emocions, ràbia, neguits. angoixes….

És un espai molt important per a totes nosaltres, ja que ens ajuda a sobreviure a aquesta situació.

Teniu comunicació amb ells : de quin tipus , i amb  quina periodicitat?

Si tenim comunicació, cada dia, tant  l’Alexis com el Germi ens poden trucar durant 8 minuts, només poden trucar ells, (el pagament de les trucades és a càrrec dels presos) .Les visites son setmanals, hi ha de 2 tipus, les del vidre durant 40 minuts, que poden anar ja amistats, amb un llistat previ, i les vis a vis, que poden ser intimes o familiars,1hora. Fins fa poc no podia anar cap amistat.

Ells només poden enviar 2  cartes a la setmana, però les cartes tant les que ells envien com les que reben triguen com a mínim 1 mes en arribar. És molt complicat poder-se comunicar amb ells d’aquesta manera.

Qui coordina les seves defenses

El col·lectiu d’advocades “Alerta Solidària”, son les que  coordinen  les seves defenses, estem totalment recolzats per elles, en tot moment ens sentim en molt bones mans. Des del primer moment ens han orientat i aconsellat del que calia i cal fer.

Quines accions s’estan fent

Apart de les accions jurídiques necessàries, el que volem fer molta incidència i agrair es tota l’ extensió i mostres de solidaritat que s’està fent per tot arreu. Cada dia 23 de cada mes una població diferent on hi ha companyes detingudes i també d’altres, organitzen un acte de suport amb les detingudes ,amb jornades de debat, denuncia, dinar solidari, música reivindicativa, però sobretot son actes per  denunciar i donar a conèixer a tota la societat la injustícia d’aquestes detencions, i per cridar ben fort: Llibertat preses, No a la repressió,… s’està fent molta difusió per totes les xarxes També s’ha fet molt “merchandising”:samarretes, xapes, banderoles, bosses,etc.. que serveix per a  mantenir la caixa de solidaritat per despeses de les famílies pels desplaçaments a veure’ls o per necessitats bàsiques que es generen en l’àmbit familiar i proper.

També s’han organitzat, moltes manifestacions i concentracions de solidaritat i de denuncies per exigir la seva llibertat.

Altre manera de solidaritat molt important és la crida a escriure als presos,s’organitzen tallers per escriure’ls cartes; que és aconsellable que  siguin en castellà. S’ha obert  un compte corrent solidari amb les preses del 23S.

Que en penseu de totes les accions de suport que s’estan fent?. Com us sentiu davant de tot el suport i mostres de solidaritat.

Sentim la xarxa de solidaritat  molt important, el suport és impressionant, sentim la solidaritat , el suport mutu, l’escalf constant. I no només a Catalunya, sinó a Madrid, on hi ha una xarxa molt important ,un grup de persones que ens recull a l’estació, ens porta en cotxe; recordem que Soto del Real està lluny de Madrid, ens acullen a les seves cases; comprovar tot aquest suport extern ens ajuda moltíssim, ens dona molta fortalesa i coratge.

Com  heu sentit el suport de la ciutadania. Quin recolzament esteu tenint per part dels CDRs, i  dels moviments socials

El màxim suport des del 1r moment. En tot moment la solidaritat, l’escalf, l’ajuda mútua per tot arreu. Es molt important,és el que ens fa sobreviure i resistir. Sobretot sentir que no estem soles, que tenim una xarxa de solidaritat darrera impressionant; no ens ho podíem ni pensar.

Heu tingut suport d’algun partit polític?

Només s’ha implicat la CUP, com a companyes al costat. El que si s’ha aconseguit és que gràcies a la proposta d’alguns partits (CUP, ERC i PDCat) s’aprovés una resolució en el Parlament de Catalunya demanant la llibertat de totes i l’arxivament de les causes.

Penseu que son també presos polítics?

Per suposat que pensem que son presos polítics, i a més pensem que els van detenir com a mesura d’escarment i de model de repressió cap a tothom que  lluitem per les llibertats

Quines perspectives hi ha en aquests moments

Cap, de moment no veiem cap esperança, ni cap futur immediat. Ja es van fer unes altres vistes, on el jutge va dir que no hi ha indicis per estar detinguts, que  s’anul·lessin les ordres de presó perquè la sala penal de l’Audiència Nacional va considerar que no van rebre la informació necessària en la vista,però malgrat això no els va deixar en llibertat, continuen presos. Les advocades d’Alerta Solidària han dit que és “una anomalia” que s’anul·lessin les ordres de presó però se’ls hagi mantingut empresonats

Què és el més dur de tot plegat.

El més dur és  no poder abraçar-los, no estar amb ells. Tots els moments i vivències que ens perdem plegades. La impotència, el desgast emocional i físic que estem patint. Soto del Real esta molt lluny. La sensació constant de que se’ns està criminalitzant, se’ns castiga també a les famílies i al seu entorn. I no veure cap perspectiva de futur. Estem veient un retrocés a la societat, respecte a les llibertats i  la demostració que la repressió de l’estat no s’ha acabat.

Presos i presons

Equip Comunicació CGT Catalunya
Jordi F. Fernández. Sindicat d’Activitats Diverses de Terrassa

Presos polítics? Polítics presos? Aquest desacord en la qualificació dels independentistes catalans empresonats ha estat motiu de debat. Però… importa l’ordre d’aquestes paraules? Per a mi, en absolut, perquè la paraula fonamental d’aquest parell d’expressions —i sobre la qual hem de centrar la nostra atenció— és aquesta: presos.

Pensem en els presos, en tots els presos, és a dir, en persones privades de llibertat, separades de manera forçada de les seves famílies, amistats i cercles socials, persones a qui —sota el pretext de dissuadir-les de cometre actes contraris al bé comú o de reeducar-les per reinserir-les a la societat— es castiga de manera inhumana i se’ls produeix un dany de difícil curació, tant físic com psicològic.

Pot ser que algú concebi la presó com una institució degradant quan s’hi tanca uns polítics que, segons el seu criteri, han sofert un tracte injust però, no és cert potser que una gran part dels presos socials també pateixen un tracte injust, ja que són persones amb discapacitats intel·lectuals o psíquiques, o que procedeixen de famílies desestructurades o de contextos de pobresa i marginació? No som tots responsables, almenys en part, que en la nostra societat no es faci res o gairebé res per evitar que aquestes persones cometin delictes? Podem acceptar de manera despreocupada l’existència de les presons fins al dia que afecti un nostre familiar o amic? Podem seguir ignorant els problemes socials que comporta el capitalisme? Si no hi ha justícia social, pot ser justa la Justícia?

I què dir de la situació d’aquelles altres persones que s’han equivocat un sol cop, que han comès un primer delicte en un moment d’ofuscació? Què se n’ha de fer? Recloure-les en un lloc que Piotr Kropotkin va definir com la universitat del crim, el lloc on es barrejaran —potser tan sols a l’espera del seu primer judici— amb delinqüents experts?

Què fer amb i per les persones empresonades? Fa molts anys un company més gran em va dir: «Quan triomfi el comunisme llibertari, quan desaparegui el sistema capitalista, desapareixeran les presons i ningú serà pres en elles». Per descomptat, però què hem de fer mentrestant? Hem d’esperar de braços creuats aquest futur imprecís?

“Potser hi ha qui creu que la presó és una institució degradant, però necessària i inevitable”

Potser hi ha qui creu que la presó és una institució degradant, però necessària i inevitable; però en altres èpoques també devien semblar necessaris i inevitables els suplicis com ara rebre assots en públic i després ser passejat pels carrers i escarnit; les execucions públiques a la foguera, la forca o per decapitació ofertes com a espectacle; les mutilacions i desmembraments; les exposicions en llocs de pas dels cadàvers dels reus o dels seus membres esquarterats… i, per fortuna, totes aquestes atrocitats han desaparegut en les nostres societats i ningú les troba a faltar.

Crec que és possible plantejar-se un procés d’abolició dels empresonaments en què, en una primera etapa, es reduïssin de forma progressiva els àmbits delictius que comporten condemnes de privació de llibertat. Es podria començar pels delictes contra el patrimoni i socioeconòmics —que constitueixen un terç de tots els que es cometen a Espanya—. Si a les persones condemnades se’ls apliqués com a correctiu la realització tutelada de treballs pel bé de la comunitat o de les persones victimitzades, podria ser una opció realment rehabilitadora si de manera paral·lela s’executessin polítiques encaminades a aconseguir la disminució de les desigualtats socials i un repartiment just de la riquesa.

Prou és veritat que quan aquests delictes socioeconòmics els cometen especuladors o polítics i empresaris corruptes resultarà més difícil aconseguir la seva rehabilitació, ja que de cap manera podem atribuir la motivació del seu comportament delictiu a la necessitat, sinó a l’absència de valors ètics.

Un col·lectiu de persones empresonades a qui en un bon nombre se’ls podria evitar la privació de llibertat seria el de les qui tenen malalties mentals, en què la causa de la seva conducta conflictiva es troba en el seu trastorn mal tractat. Si es té en compte que el 10% dels presos de l’Estat tenen alguna afecció mental, no resulta tan estrany pensar que se’n podria reduir el nombre si de manera prèvia fossin atesos per un sistema sanitari públic de qualitat.

I quan es tracti de persones amb comportaments violents que hagin derivat en delictes de lesions o de violència de gènere, per evitar reincidències, s’hauria d’intentar corregir-ne el comportament mitjançant una assistència psicològica rehabilitadora, intensa i individualitzada.

És clar que hi ha ocasions en què, pel context i la desmesura d’un tipus de delicte, podem pensar que els qui el cometen difícilment poden ser rehabilitats: genocidi, assassinat en sèrie, tracta d’éssers humans, agressió sexual reiterada, delicte de lesions agreujat per traïdoria i acarnissament, terrorisme d’Estat o violència greu indiscriminada, crim organitzat… naturalment, per què negar-ho? En aquests casos, no sembla haver-hi alternativa ni fàcil ni immediata, però fins i tot així, per què no intentar-ho?

Finalment, suggereixo un primer pas cap a l’abolició de les presons que, per descomptat, seria el de la prevenció mitjançant el reforç de la responsabilitat de les famílies —sobretot s’alliberessin de la xacra de l’explotació, la precarietat i les jornades laborals extenuants— en l’educació en valors ètics dels menors, de la implicació en aquest mateix sentit de la gent del veïnat o del barri  i, sobretot, amb el compromís de l’Escola, una institució que ara mateix es projecta cada vegada més en funció dels interessos de mercat que de les necessitats socials i individuals.

Militàncies sense nord (2a part)

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carles Pérez. Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell

Assistir a la realitat històrica sense una línia d’acció pròpia tensa a l’anarquisme, que ha de decidir-se entre opcions alienes. Ja ho vam veure, salvant moltes distàncies, en la situació en que es van trobar les anarquistes ucraïneses davant la guerra al Donbass. La realitat d’un moviment infantil en els seus plantejaments, desorganitzat i dispers, va impedir formalitzar una resposta seriosa al conflicte:

– La crueltat de la guerra feia de la no intervenció l’actitud de la immoralitat. Estaven els anarquistes d’acord amb el bany de sang? O els era aliè? En tot cas, la passivitat els allunyava del poble que pretenien representar. Ni tan sols era perdonable perdre el temps en jocs quan la sang es perdia en un altre conflicte imperialista.

– El front ucraïnès permetia respondre la ingerència imperialista russa sobre el territori ucraïnès, així com compartir trinxera amb les perilloses faccions feixistes pro-europees que es van alçar, amb sospitosa facilitat, durant el Maidan.

– El front rus permetia plantar cara l’alçament del nazisme a Kiev, alhora que servir els interessos geopolítics de la Federació Russa, actor conegut per ser repressor de les llibertats civils.

Podem extreure una lliçó d’aquest exemple: És vital acudir a les lluites històriques amb un projecte propi. La militància en una organització anarquista hauria de ser un acte amb contingut propi, relegant els vots útils i els “millors que res” a la marginalitat. Serà que hem donat per caducat el projecte emancipador que proposava el comunisme llibertari?

Si és així, si hem acceptat relegar-nos a sindicats dedicats únicament a la batalla laboral, assemblees de postmodernes trastocades, horts urbans i concerts de “puretes” alcoholitzats, més ens valdria emprendre la diàspora definitiva per migrar allà on més escalfi el sol. Semblaria que el pensament llibertari ha perdut tota capacitat d’impulsar un canvi revolucionari, però si l’experiència kurda ha de servir d’alguna cosa en la història que sigui per demostrar que un projecte basat en línies llibertàries, si és disciplinat i conta amb objectius clars, té, encara en aquests temps infausts del segle XXI, molta batalla per presentar.

“hem donat per caducat el projecte emancipador que proposava el comunisme llibertari?”

Les kurdes van aconseguir presentar un programa coherent amb el seu context històric. Van saber donar veu als anhels del poble, aglutinant-lo en el seu discurs. Així han pogut construir una realitat revolucionaria digna de defensar-se. El crim serà destruir-la, no defensar-la; la legitimitat del seu moviment és total, els seus fruits són positius. Han creat vida en un món que agonitza.

No oblidem que una de les inspiracions del far ideològic kurd, Abdullah Öcalan, per crear el seu Confederalisme Democràtic no es altre que Murray Bookchin amb el seu Municipalisme Llibertari, una recuperació i actualització dels postulats del vell Kropotkin. El somni segueix viu tot i que noves generacions l’imaginin diferent.

Mentrestant aquí seguirem amb militàncies diluïdes, involucrant-nos a la babalà en projectes aliens ja que el quietisme davant la ignomínia és la més rastrera maldat; quan no ens tanquem en la tasca sindical esperant que “La Conquesta del Pa” es converteixi en èxit de vendes per intervenció divina.

Finalment a casa, assistia a les imatges de la protesta, amenitzades amb el discurs criminalitzador dels mitjans oficials en bloc, sense poder evitar pensar que amb tota probabilitat entre les caputxes s’amaguen anarquistes, jugant-se la seva llibertat i integritat física a la barricada. No aquelles anarquistes italianes que anuncien per televisió amb trompeteria apocalíptica, sinó de les que viuen vides corrents amb la ment desperta i el cor compungit. En algun moment podrem valorar l’impacte en la nostra realitat que podrà provocar aquesta revolta, mentrestant la gran esperança parlamentaria morada pugna per ser reconeguda pels partits d’ordre com a actor polític legítim i la cúpula del meu sindicat mostra dificultats per mostrar empatia amb una generació agitada, encara amb represàlies de presó i amputacions per enmig.

Són temps dolents per a l’esperança a la comarca anarquista.

Les nostres millors militants aposten per projectes estatistes, d’àmbit espanyol o català, quan no són directament purgades en les lluites internes, mentre encara hem de congraciar-nos perquè el sindicat ha sigut capaç d’adherir-se, poc a poc i empès per la repressió policial, a una vaga aliena. Doncs aquell divendres moltes vàrem secundar la convocatòria de vaga d’una altra organització, que s’emportarà la simpatia del poble que pretenem emancipar. I encara hagués sigut pitjor si ens haguéssim quedat a casa. No hi ha opció correcta.

Venen temps durs on el capital es retorcerà violentament en la seva agonia. O cabem la nostra pròpia trinxera, la de la llibertat i la justícia, o la realitat ens passarà per sobre a totes.