Revista Catalunya

Llarga vida al Catalunya!

10 de febrer de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Manuel Quesada. Coordinador de la Revista Catalunya

@cienfuegosbd

En el temps de les barricades i la metralla, el temps de les col·lectivitzacions i les cartes de racionament, naixia la nostra publicació, la Revista Catalunya, òrgan d’expressió de la regional catalana de la Confederació, la CNT Catalunya.

Resultado de imagen de revista catalunya cnt — Portada del primer número del diari confederal Catalunya, 22 de febrer de 1937

El primer número sortí a la llum un 22 de febrer de 1937, a penes uns mesos abans dels famosos fets de maig del 37, en que la dualitat de poders imperants a la conjuntura del bàndol republicà, especialment a Catalunya, implosionà donant lloc a lluites intestines entre les faccions CNT-FAI-POUM i ERC-PSUC-Generalitat.

La impremta que el va veure néixer foren els tallers on s’editava fins abans de juliol de 1936 La Veu de Catalunya, una publicació d’ordre, dretana, molt vinculada a la Lliga Regionalista, aquell partit del Francesc Cambó que, tot i la seva suposada catalanitat i aversió contra el centralisme estatal, no dubtà en donar suport a l’alçament feixista i posteriorment al mateix franquisme. Doncs fou aquesta impremta que fou confiscada i col·lectivitzada pels mateixos treballadors.

Fou la primera publicació obrera íntegrament en català, i la segona gran publicació de la CNT, però no gaudí mai de l’audiència del seu homònim Solidaridad Obrera, que estava escrita en castellà. El títol de la nova publicació havia de ser en un primer moment “Catalunya Lliure”, a imitació de l’homònima Castilla Libre, però l’adjectiu es va eliminar per evitar suspicàcies en relació al nacionalisme de l’època. La voluntat de la publicació no era altra que arribar a aquella població que no dominava prou bé el castellà.

La seva primera època fou accidentada i poc transcendent, amb continguts sense pretensions ideològiques. Fins i tot alguns treballadors es queixaven de la pèssima qualitat de la publicació. La revista gaudí de poca vitalitat, el sindicat edità pocs exemplars, molt per sota de la Soli, i la difusió i penetració social fou molt menor. A partir del desembre del mateix 1937 la revista deixà de distribuir-se a Girona, Lleida i Tarragona, quedant només rescindida a la ciutat comtal.

Durant uns mesos Joan Peiró dirigirà la publicació, millorant-ne els seus continguts, però les penúries de l’època i la predilecció de la CNT per la Soli farà que la publicació no arribi a superar les llacunes que l’havien de convertir en una publicació atractiva. Finalment, el 28 de maig de 1938 el Catalunya deixà de publicar-se.

Durant la llarga nit del franquisme el Catalunya continuarà desaparegut, fins que l’octubre de 1976 reapareix en la seva segona època, que durarà fins el maig de 1977. El subtítol llavors serà “Revista d’opinió confederal”, i en aquesta es publicaran, ara sí, textos d’indubtable interès, a més de les notícies relacionades de l’època.

Primer número de la segona època, octubre 1976

El 15 de març de 1978 torna a aparèixer com a Òrgan Regional de la CNT, i dirigida per Ramón Barnils, que tornà a impulsar la publicació tot i les resistències internes. Serà editada fins el 2001, amb la pretensió, poc exitosa, de convertir-se en diari. De fet, a partir del número 4 d’aquesta IV època, es repartirà dins de Solidaritat Obrera. Tindrà lapsus de publicació importants, com el que anirà des del juny de 1981 fins el maig del 1987, període conegut per l’anarcosindicalisme català per l’escissió de la Confederació. Tampoc s’editarà entre el 1989 i el 1998, amb un únic número el febrer de 1993.

Però hi hagué, també, un Catalunya paral·lel a l’esmentat, en consonància amb la dinàmica que patia en aquell moment la Confederació. El sindicat d’Administració Pública de Barcelona de la CNT de Catalunya agafa les regnes de la publicació, en ple procés d’escissió confederal (de fet, el número 4 d’aquesta cinquena època ja durà el distintiu de la CGT). Els director fou Josep Serra Estruch, i en aquests pocs números es marcarà una línia llibertària propera a l’independentisme. Hi col·laborarà gent com Ángel Bosqued (secretari d’informació i premsa) o Guillermina Peiró (filla de Joan Peiró). El primer número s’edità el maig de 1986, i l’últim, l’octubre del mateix any. Destaca en aquesta època la bona presentació de la publicació, en paper setinat i amb colors a les cobertes, amb abundants il·lustracions i fotografies.

Però és després de molts intents que el 1990 es crea una bona publicació amb informació sindical, i també social i cultural. En la seva VI època, i que anirà des de desembre de 1990 fins el novembre de 1991, el Catalunya ja serà el portaveu de la Confederació General del Treball de Catalunya. Durant la seva setena (1991-2005) època estarà dirigida per Mª Àngels Rodríguez i anirà variant el número de pàgines de 4 fins a 28.

Serà el 2005, en la seva vuitena època, que el Catalunya es consolida com a una publicació de qualitat amb una varietat important de temes i una llarga llista de col·laboradors i col·laboradores. El coordinador serà Jaume Sayrol en un primer moment, i Lluïsa Pahissa després, amb molts col·laboradors com Ricard Talens o Manolito Rastaman i un consell de redacció format per Àngel Bosqued, Emili Cortavitarte, Dani Montesinos… entre d’altres. A partir del número 20 desapareix el consell de redacció i apareix el Col·lectiu Catalunya, amb Jordi Martí al capdavant, que editarà la publicació a Reus amb una tirada que arribarà als 9.000 exemplars.

Els últims anys de la VIII època, el Catalunya continuarà editant-se a Reus, sota la coordinació de Joan Rossich, arribant als 13.000 exemplars i consolidant definitivament la publicació com a Òrgan d’Expressió de la CGT de Catalunya.

Finalment, a l’octubre de 2018, després del Congrés d’Òdena, l’actual equip del Catalunya ens fem càrrec de la publicació, començant la seva IX època amb l’actual publicació que teniu a les mans. Així, des de l’actual redacció de la Revista Catalunya no podem fer altra cosa que agrair profundament el treball i la dedicació de tants companys i companyes que han fet possible que el Catalunya arribi fins on ha arribat, sense dir noms, perquè ens caldria un número sencer, però agraint als que hi són i, sobretot, als que ja no hi són. I als que hi seran, dir-los amb tota convicció i alegria: Llarga vida a la premsa obrera!

Els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR)

10 de febrer de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Ferran Aisa

Resultado de imagen de comites sindicalistes revolucionaris — Àngel Pestaña, impulsor dels CSR

L’any 1922 a la capital catalana, malgrat que el Govern havia restablert les garanties constitucionals, els sindicats continuaven tancats per ordre governativa. Imperava l’autoritat del general Martínez Anido i feia, amb el beneplàcit de la patronal catalana i els pistolers del Sindicat Lliure, la vida impossible als cenetistes. Barcelona vivia sota el regnat de les Stars i les Browning. El Comitè Regional, el juliol de 1922, convocà una Conferència dels sindicats catalans. Malgrat la pressió que exercí Martínez Anido des de Barcelona per suspendre-la, la reunió va ser autoritzada pel governador civil de Girona, la qual va tenir lloc al cinema de Blanes, els dies 8, 9 i 10, i fou molt concorreguda amb assistència de la majoria de sindicats i federacions de Catalunya.

La Federació de Sindicats de Lleida, dominada pels pro-bolxevics, envià com a delegats a Pere Bonet i a Andreu Colomer. La Conferència va ratificar els acords de Saragossa. Sobre la Conferència, Lucha Social (15-7-1922)va denunciar les maniobres contra la tendència sindicalista revolucionària: “Se intentó discutir la orientación que imprime Lucha Social a los diversos problemas que afectan a la Batalla social y que hoy son candentes en los medios sindicales. (…) En realidad de lo que se trataba era de “excomulgar” Lucha Social, aunque para ello tuvieran que sacrificar los principios libertarios y federalistas de que tanto se alardea.”

A finals de 1922 se celebrà una reunió al Ateneu Enciclopèdic Popular de la tendència pro-bolxevic per tal de constituir el grup “La Batalla” que serà el principal promotor de la constitució dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR). Els sectors de la CNT que havien quedat derrotats en la Conferència de Saragossa, es van reunir a Bilbao, el 24 de desembre de 1922, a una Conferència a la que acudiren representants de diverses regionals, especialment del Nord, Catalunya, Astúries i Llevant. A la Conferència de Bilbao assistiren els líders cenetistes més destacats de la tendència pro-bolxevic: Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Pere Bonet, Jesús Ibáñez i Víctor Colomer.

Els CSR es va reorganitzar com a minoria dins de la CNT, seguint el model dels comunistes francesos a la CGT. Els CSR estaven inspirats en els grups francesos sindicalistes de “La Vie Ouvrière”, que tenia el seu principal dirigent en Pierre Monatte. Recolzaven l’acció directa” i la “violència col·lectiva” i, alhora, rebutjaven el reformisme i el terrorisme individual. Els CSR manifestaven el seu interès de construir amb la “massa” obrera de la CNT la gran organització del proletariat espanyol i es pronunciaven a favor de la unificació i de continuar en el si de la Internacional Sindicalista Roja, així ho plantejaven al seu portaveu La Batalla (30-12-1922): “La CNT no debe ser una agrupación sectaria, sino un fuerte organismo de clase del que puedan pasar a formar parte todos los trabajadores de espíritu revolucionario, sea cual fuese su matiz ideológico”.

Els CSR recollien amb els seus plantejaments programàtics la idea del front únic proletari que, en aquells moments, defensava la Internacional Comunista. A la reunió del Bilbao van ser convidats a participar la CNT, la UGT, el PCE, la Federació de Grups Anarquistes i el PSOE. Els CSR els havia convidat amb la finalitat de començar el procés d’unificació de totes les organitzacions obreres sota els auspicis del front únic del proletariat. La influència dels CSR al si de l’Organització confederal va ser mínima.

Per la seva banda, la CNT, entre els problemes de reconstrucció, la dura repressió governamental i patronal i la propaganda bolxevic dins dels seus sindicats va convocar el mes de febrer de 1923, un Ple Nacional a Barcelona per tractar precisament sobre els CSR. La majoria de regionals es desentenien dels anomenats CSR. Els cenetistes els veien més com un apèndix de Moscou en la seva ingerència confederal, que no pas com uns companys de viatge. El Ple de Barcelona va acordar: “1ª. Que no debe reconocerse ninguna agrupación que intente constituirse en el seno de la organización que no acepte implícitamente los principios de la CNT. 2º. Que se haga intensa labor en el triple aspecto económico, revolucionario e ideológico para evitar que los comunistas, bajo el disfraz de sindicalistas, continúen su labor de proselitismo”.

L’anarcosindicalisme espanyol, davant l’experiència negativa de la revolució russa, esdevenia el més dur crític del comunisme. Els grups pro-bolxevics, malgrat això, es negaren a abandonar la CNT. Andreu Nin, des de Moscou, convidava a la CNT i al PCE a marxar plegats cap a l’emancipació del proletariat espanyol. Els CSR promogueren La Batalla, i tots els individus i grups prosoviètics es dedicaren a combatre l’anarquisme dins de la CNT i a vanagloriar la revolució soviètica. El grup editor es definia: “La Batalla no es ni comunista ni anarquista; es periódico del sindicalismo revolucionario. En el terreno nacional defenderá que la CNT sea el gran organismo revolucionario de clase del que pase a formar todo el proletariado de España. Gran conquista la de los sindicatos de la industria -Sindicatos Únicos- procurará La Batalla que las modalidades de organización, a la vez que el aseguramiento de los Sindicatos Únicos, tienda hacia la imposición de los Consejos de Fábrica y la implantación del control sindical como manifestación principal de la fuerza revolucionaria del movimiento sindical. En la cuestión internacional La Batalla estará resueltamente por la Revolución rusa (…) y por la Internacional Sindical Roja”.

Resultado de imagen de comites sindicalistas revolucionarios

El juliol de 1924 una nodrida representació espanyola formada per militants dels CSR, la CNT i del PCE van marxar cap a Moscou per assistir al Tercer Congrés de la ISR. No cal dir que la CNT va desaprovar-la. La tendència pro-bolxevic de la CNT va restar en minoria però sobrevisqué refugiada a la Federació Provincial de Lleida i en la militància d’alguns sindicats com el de Transport i el de la Metal·lúrgia de Barcelona formant els CSR on destacaven Joaquim Maurín, Víctor Colomer i Hilario Arlandis. Posteriorment els elements pro-bolxevics van crear els seus propis partits com el Partit Comunista Català (1928) o el Bloc Obrer i Camperol (1930), aquest darrer es fusionaria el 1935 amb el partit d’Andreu Nin Esquerra Comunista creant el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), organització que jugaria un paper destacat en la Revolució espanyola conjuntament a la CNT i a la FAI.

Parlem amb el Miguel Ángel Campillay, membre de l’assemblea autoconvocada Chile Despertó Barcelona

10 de febrer de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Redacció Catalunya

Hola Miguel,

Per començar, ens agradaria saber quina és la situació actual a Xile, i quins són els elements que s’han donat per a què hi hagi hagut un esclat social d’aquesta magnitud.

Des del 18 d’octubre hi ha protestes a les ciutats de tot el país, en les que hi hem vist a dones, homes, joves, nenes, nens; als pobles originaris; a estudiants i professionals; a persones grans; a sindicats de treballadores i treballadors; a organitzacions de professionals; és un moviment social ampli, heterogeni i transversal, proper a organitzacions de base i distanciat de partits polítics.

Com a resposta, tenim una repressió i violència policial espantosa. El primer que va fer el president Piñera va ser declarar la guerra al poble mobilitzat instaurant un estat d’emergència que va posar als militars a reprimir les protestes, fets que no passaven des de la dictadura de Pinochet. Això va ser l’inici de la violència i el descontrol de las forces de l’ordre. Human Rights Watch, Amnistia Internacional i la ONU han evidenciat que a Xile es reprimeix la protesta a través de la violació de drets humans. És molt fàcil trobar vídeos de pallisses, trets al cos o atropellaments, que mostren l’ús abusiu de la força per part de Carabineros de Xile. Hi ha també testimonis verificats de violència sexual. A les nenes, adolescents i dones se les despulla, se n’abusa o directament se les viola com a forma de repressió. També hi ha el cas d’un jove al que van violar penetrant-lo amb un bastó policial. D’aquí ve que el col·lectiu Las Tesis, en la performance que s’ha globalitzat, parla d’ ‘un violador en tu camino’, en referència al lema de Carabineros ‘un amigo en tu camino’. A més a més, tenim el rècord mundial de pèrdues oculars per trets per part de la policia, a més a més de dues persones que han perdut completament la visió. També, s’ha evidenciat la presència de químics corrosius a l’aigua que la policia fa servir per llençar des dels camions d’aigua. La policia xilena crema, tortura, viola i mata sota la justificació de restituir l’ordre.

A més a més el govern – amb només un 6% d’aprovació – ha intentat criminalitzar les mobilitzacions i instaurar lleis que restringeixen les llibertats de manifestants, legalitzant mecanismes propis d’una dictadura. També ha donat suport a la violència de Carabineros. La classe política s’ha mostrat incapaç de canalitzar les demandes dels manifestants i ha quedat completament deslegitimada.

També s’ha iniciat un procès constituent, que obri la possibilitat de trencar el jou de la constitució de Pinochet. Tan mateix, aquesta demanda s’ha desvirtuat amb acords que no consideren la participació directa del poble. Hem vist també que la dreta ha iniciat una campanya en contra del procès constituent, carregada d’arguments en una suposada defensa de la pàtria i dels xilens, quan en realitat el que defensen es un model econòmic i social que beneficia als privilegiats de sempre. Aquesta campanya ha encoratjat l’aparició de grups violents reaccionaris que han atacat llocs que commemoren a les víctimes de la dictadura, i que han amenaçat i agredit a activistes i dirigents socials. De tot això també és fàcil trobar evidències a les xarxes socials.

Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar

Per últim, en el que crec és en la gran victòria de les mobilitzacions, tenim processos de recuperació del teixit social i de politització de la ciutadania. Assemblees territorials, cordons populars, discussió política com un fet quotidià, són coses amb les que la dictadura va arrasar, que el model xilè va aprofundir. Valors com l’emprenedoria, la individualitat o la competència van ser naturalitzats, i les i els xilens els han aconseguit subvertir en aquests mesos de mobilitzacions.

Sobre les causes, és molt aviat per saber-ho. L’èxit econòmic xilè és fals, la riquesa l’acumulen molt pocs, i hi ha una majoria que no té gairebé res. La justícia social, el dret a la salut, a l’habitatge o a l’educació són absents. Un model on el món polític està al servei dels poders econòmics col·ludits i evasors d’impostos, que fixen els preus o que contaminen i enverinen territoris, sense que en pateixin cap conseqüència. En aquest context, l’augment de 30 pesos xilens en la tarifa del metro de Santiago, que va generar protestes que van ser reprimides violentament en la setmana prèvia al 18 de octubre, va ser la gota que va fer vessar el got.

A les manifestacions són habituals frases com ‘no son 30 pesos, son 30 años’, o ‘nos quitaron tanto que nos quitaron el miedo’. A diferència de les mobilitzacions anteriors, amb demandes específiques, aquesta protesta està en contra de tot el sistema neoliberal promotor de desigualtats i abusos que fins ara s’havien normalitzat a Xile. D’aquí ve la idea de ‘Chile Despertó’: despertem d’una normalitat violenta, que afavoreix a molt pocs. Despertem d’un estat de queixa que ens conduïa a fer alguna cosa en contra del sistema. Despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar. Despertem de la idea que no existeix cap possibilitat de viure d’una altra manera.

Arran d’aquest esclat social sorgeix el vostre col·lectiu, com us esteu organitzant i quins són els vostres propòsits?

Com Assemblea Autoconvocada Chile Despertó Barcelona, hem treballat per donar visibilitat a les violacions de Drets Humans i els crims del Govern de Sebastián Piñera i de Carabineros davant de la comunitat internacional. També hem obert espais de participació política per a les xilenes i xilens que estan aquí, replicant els cabildos i la consulta ciutadana que van fer a Xile.

Aquests propòsits orienten la nostra organització en dos fronts. D’una banda, hem dut a terme diverses accions a Catalunya, principalment a Barcelona. Hem marxat pels carrers de la ciutat, ens hem manifestat davant del consolat xilè de la ciutat, hem fet intervencions a punts turístics rellevants. D’altra banda, estem coordinats amb altres assemblees a Xile i a altres països, amb les quals hem realitzat accions conjuntes per propiciar reunions amb organismes internacionals, representants polítics i actors rellevants.

Ara mateix estem en un procès de redefinició dels nostres objectius. La situació a Xile va canviant i ens exigeix convertir-nos en una assemblea amb propòsits que es puguin anar adaptant a les necessitats del moviment social xilè. Estem treballant en això.

Manteniu algun contacte amb col·lectius socials a Xile? I a nivell de l’Amèrica Llatina?

Sí, hem anat avançant cap a la vinculació amb col·lectius, assemblees i organitzacions de base al nord, al centre i al sud de Xile, que estan treballant per transformar el nostre país perquè esdevingui un lloc on, com diem, la dignitat es faci costum. Això ens ha permès estar molt al dia del que succeeix i seguirem treballant en aprofundir aquests vincles.

En l’àmbit dels nostres pobles germans, hem participat en assemblees amb companyes i companys provinents de diversos països, com Bolívia, Brasil, Colòmbia, Hondures, Equador, Uruguai. Un dels nostres objectius és la feina conjunta, ja que el que veiem darrere dels esclats socials en els territoris és, fonamentalment, el mateix que a Xile: desigualtat social, extractivisme, vexacions als pobles originaris. És l’ordre neoliberal i neocolonial que ubica als nostres països com un recurs explotable i, als seus habitants com a persones que, o són servils als poders econòmics, o se’ls esclafa a través de la violència i el terrorisme d’Estat. Jo mateix he vist la semblança en el relat: democràcies al servei dels poders econòmics, drets socials privatitzats i l’ordre per sobre de la vida humana.

Hem vist que us vau mobilitzar per la cimera de la COP25 d’aquest desembre passat, cimera que a priori s’hauria d’haver realitzat a Santiago però que es va traslladar a Madrid a causa de les mobilitzacions que s’estan produint a Xile. Quines accions vau realitzar a la cimera?

El que vam fer a la COP25 va ser una altra de les nostres accions organitzades amb assemblees de xilenes i xilens a Europa. Vam fer diverses coses, de les que destaco quatre activitats. Primer, la nostra participació a la marxa del 6 de desembre, on vam prendre els carrers de Madrid en el bloc llatinoamericà, juntament amb els pobles originaris i amb les companyes i companys de nacions germanes. Si bé la marxa tenia a veure amb el canvi climàtic, crec que vam poder fer visible el que passa a Xile, especialment si considerem que allà tenim el model neoliberal més ‘pur’, el que té devastadores conseqüències socials i mediambientals. Vam poder pujar a l’escenari amb un manifest escrit per xilenes i xilens de diverses ciutats. D’això hi ha diversos vídeos circulant. En segon lloc, vam ser part de la Cimera Social pel Clima, amb una activitat de debat i reflexió al voltant de la idea que la Justícia Social i la Justícia Climàtica van de la mà. A més a més, vam poder fer la primera assemblea de xilenes i xilens en territori estranger, que ens va permetre definir una agenda que estem desenvolupant. I, per últim, vam retre un homenatge a les persones assassinades per l’Estat xilè des del 18 d’octubre, en un sector de la UCM. Va ser bastant intens, molt positiu per a nosaltres, més enllà del paperot que va fer Xile, específicament la ministra Schmidt, en el rol de la presidència de la COP25. També vam denunciar el govern espanyol per donar suport al govern xilè tot i els crims que s’estan cometent a Xile. I bé, com a part de les nostres accions coordinades com a xarxa de xilens i xilenes residents a l’estat espanyol, ens reunim coordinadament a Barcelona, Madrid, Saragossa i Granada per expressar el nostre rebuig a l’anunci que el President de Xile, Sebastián Piñera, va fer sobre l’assessoria que rebran les forces policials del país per part de la UIP (Unitat d’Intervenció Policial espanyola), per millorar la capacitat operativa del seus mecanismes de control de l’ordre públic. És impresentable que amb els antecedents que té Piñera com a violador dels drets humans, l’estat espanyol en sigui còmplice.

Què podem fer des de Catalunya per donar suport a la lluita del poble xilè?

És una pregunta difícil perquè el poble català està en la seva pròpia disputa política. Idealment, més enllà del que està passant a Xile, seria important que en qualsevol territori europeu es faci una reflexió sobre els privilegis dels que gaudeixen en detriment del Sud Global. He estat en converses amb persones d’aquí i s’han sorprès quan comencem a explicar-los que allà estan el Santander, el BBVA o Endesa. O que empreses espanyoles són propietàries de l’aigua i de les carreteres. L’aposta per un sistema diferent passa en bona part per la consciència que poden desenvolupar aquells que estan en posició de privilegi.

Crec que és important que s’informin, participin i difonguin. Per fer això són importants les nostres xarxes socials. El nostre perfil a Facebook i a Instagram és @chiledespertobcn. A twitter, @chiledespertobc. Així difonem informació sobre el que passa a Xile, que vosaltres podeu conèixer i ajudar-nos a fer més visible per a les persones en territori català, espanyol o europeu. També són els canals de les nostres activitats futures, les que sempre definim com obertes per a qui vulgui sumar-s’hi. Crec que vosaltres sou fonamentals per superar el setge informatiu. Pensa que, a diferència de Veneçuela, el grau de cobertura que han donat a Xile ha estat mínim, gairebé inexistent a nivell de mitjans de comunicació tradicionals. Entenem que poden haver-hi interessos en això, ja que la inestabilitat a Xile genera inestabilitat als poders econòmics espanyols, com dèiem abans. Fer tot això més visible afavorirà que el govern xilè es vegi pressionat i que els manifestants es sentin recolzats per la comunitat internacional.

A quines temperatures màximes i mínimes podem treballar?

10 de febrer de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a la CGT

@AlexTisminetzky

En aquests freds mesos d’hivern, i quan arriben els de ple i calorós estiu, es multipliquen els dubtes als centres de treball sobre com evitar treballar a temperatures extremes. És conegut per tothom que treballar exposat a molt fred a l’hivern o molta calor a l’estiu comporta greus riscos per a la integritat física, causant l’augment de la probabilitat de que es produeixin accidents de treball, que s’agreugin patologies prèvies (com malalties cardiovasculars, respiratòries, cutànies,…) o que apareguin les anomenades «malalties de la calor» (cops de calor, esgotament, irritacions de la pell,…) o del fred.

Per aquest motiu, s’ha legislat (encara que de forma insuficient) per a protegir la integritat física dels treballadors, i és important conèixer que en diu la normativa. En tot cas, i independentment de les concretes lleis de cada moment (casi sempre amb importants mancances), és la lluita sindical la única que pot garantir realment que es treballi sense exposició a aquests i altres riscos.

La normativa, l’Annex III del Real Decret 486/1997

Per analitzar aquest àmbit hem de tenir molt clar el redactat d’aquesta norma, la més específica i concreta en matèria de temperatures, que en el seu tercer apartat determina literalment:

3. En los locales de trabajo cerrados deberán cumplirse, en particular, las siguientes condiciones:

a) La temperatura de los locales donde se realicen trabajos sedentarios propios de oficinas o similares estará comprendida entre 17 y 27 ºC.

La temperatura de los locales donde se realicen trabajos ligeros estará comprendida entre 14 y 25 ºC.

Per tant, la literalitat de la norma semblaria fàcil d’interpretar; en els locals tancats on es realitzin feines sedentàries (oficines, seus administratives,…) l’empresari haurà de posar tots els mecanismes necessaris per a garantir que les temperatures a les que estiguin exposats els treballadors no poden ser inferiors a 17º ni superiors als 27º. En canvi, en els locals locals tancats on es realitzin feines «lleugeres» (o per extensió també qualsevol feina amb més requisits físics) les temperatures s’haurà de garantir per part de l’empresa que no poden ser inferiors a 14º ni superiors als 25º.

La llei és clara, i si es declara el centre de treball «tancat», l’empresa no té cap excusa tècnica per aplicar de forma immediata les mesures necessàries (independentment del seu cost) per complir amb les temperatures de la norma. Però la realitat, fàcilment comprovable a múltiples centres de treball, és que sectors importants de la classe treballadora presten els seus serveis sense complir aquest ventall de temperatures permeses, patint temperatures molt superiors als 25º i 27º als mesos de juny, juliol i agost, i molt inferiors als 14º i 17º al desembre, gener i febrer.

Local «tancat» o «obert»

Quan un local és considerat «obert» i quan «tancat»? Una nau industrial amb una entrada de dos metres per a camions és un local tancat? Un centre comercial amb grans portes al públic? I un taller de cotxes?. Sembla una distinció clara, però no ho és, i ha donat lloc a múltiples litigis. El gran debat jurídic és determinar quins locals són «tancats», i per tant se’ls aplica l’Annex III del Real Decret 486/1997, i conseqüentment els límits de les temperatures seran els establerts en aquesta norma; en canvi, si en canvi quins són locals «oberts», als que no s’aplica aquests topalls.

Múltiples sentències judicials han intentat delimitar en cada concret si era o no aplicable la normativa. Per posar uns pocs exemples, s’ha considerat local «tancat» (i per tant aplicable els límits de 14º a 25º que ha de garantir l’empresa), un magatzem on es duia a terme «la carga y descarga con camiones o furgonetas, no encontrándose vehículos estacionados en las puertas, las mismas podían ser cerradas en atención a las circunstancias concretas existentes» (Sentència TSJ de Catalunya sala Contenciosa, de 27/06/2013, Nº Recurs: 124/2013), i en idèntic sentit s’ha considerat «tancat» analitzant «las dependencias del almacén de la demandada, constituidas por una nave que cuenta con un portón trasero y otro delantero, así como uno adicional en cada uno de los otros dos laterales, existiendo en la empresa un protocolo para su apertura y cierre de los portones en temporada de verano y de invierno» (Sentència TSJ de València sala Social, de data 3107/2015, Nº de Resolució:1872/2016).

En tot cas, i sense poder entrar en els infinits casos concrets, sembla clar que la norma intenta diferenciar els centre de treball on és possible aclimatar i realitzar mesures tècniques per mantenir les temperatures entre els límits de 17º-27º o 14º-25º (els locals «tancats»), d’aquells centres de treball on és tècnicament impossible realitzar mesures per a garantir aquestes temperatures, per la seves pròpies característiques obertes a les inclemències del clima (els locals «oberts»).

Més enllà del debat de local obert o tancat

En tot cas, malgrat un local pugui ser considerat «obert» (i no se li apliquin els límits de 17º-27º o 14º-25º) l’empresari també té obligacions legals en matèria d’exposició a temperatures. El propi Annex III del Real Decret 486/1997, al seu apartat primer, determina de forma genèrica per tots els treballadors que «La exposición a las condiciones ambientales de los lugares de trabajo no debe suponer un riesgo para la seguridad y la salud de los trabajadores», i en el seu apartat segon, es determina que «en la medida de lo posible, las condiciones ambientales de los lugares de trabajo no deben constituir una fuente de incomodidad o molestia para los trabajadores».

Per tant, malgrat sigui un local «obert» o es treballi a l’aire lliure (com els carters, construcció,…), i sigui impossible tècnicament mantenir unes temperatures adequades, l’empresari ha de prendre mesures per a garantir la integritat física dels treballadors, tals com:

– Adequar els processos productius: per exemple, evitant treballar a l’aire lliure les hores del migdia a l’estiu, i especialment en onades de calor.

– Suspendre activitats productives en situacions d’especial incidència de temperatures extremes, tals om onades de calor a l’estiu o de fred a l’hivern.

– Rotacions i sistemes per evitar al màxim l’exposició continuada de les persones

– Augments dels descansos

– Condicionar zones de climatització (on els treballadors puguin fer descansos, en zones sense exposició al calor o al fred), amb possibilitat d’accés a aigua per hidratar-se a l’estiu.

Aquestes actuacions són obligacions legals de l’empresari, tal com ha determinat la jurisprudència. A tall d’exemple, s’ha imposat un recàrrec per manca de mesures de seguretat a una empresa de la construcció, on un treballador va patir un cop de calor, determinant «que no había recibido formación ni instrucciones ante el riesgo de temperaturas elevadas, ni consta que la empresa dispusiese de mecanismos para resguardar a los trabajadores del calor, aliviar la sensación térmica o hidratarse» (sentència TSJ Galícia de 13 d’octubre de 2014, nº 5048/2014).

Que podem fer?

Hi ha múltiples respostes sindicals, que com sempre poden incloure denúncies públiques, mobilitzacions i/o vagues. En el terreny legal, es pot reclamar el compliment de la normativa per la via de la denúncia a la Inspecció de Treball o la demanda judicial (per conflicte col·lectiu o demandes individualitzades dels treballadors afectats). Un dels mecanismes més útils en aquests casos, a utilitzar només en situacions extremes, és la paralització de l’activitat preventiva per part del Comitè d’Empresa o els Delegats de Prevenció, mitjançant el mecanisme establert a l’article 21 LPRL (veure l’article del Catalunya del passat Novembre de 2019). Aquesta actuació la van portar a terme, per exemple, els companys de la Secció Sindical de CGT de Telepizza, que van paralitzar el juliol de 2018 una seu del barri de Poblenou, on es treballava a la cuina a més de 40º, segons va comprovar la Inspecció de Treball.

En tot cas, sempre serà l’actuació sindical la que podrà, pels mecanismes de mobilització i/o legals que cregui oportunes en cada moment, fer garantir la salut laboral als centres de treball.