Ferran Aisa
L’any 1922 a la capital catalana, malgrat que el Govern havia restablert les garanties constitucionals, els sindicats continuaven tancats per ordre governativa. Imperava l’autoritat del general Martínez Anido i feia, amb el beneplàcit de la patronal catalana i els pistolers del Sindicat Lliure, la vida impossible als cenetistes. Barcelona vivia sota el regnat de les Stars i les Browning. El Comitè Regional, el juliol de 1922, convocà una Conferència dels sindicats catalans. Malgrat la pressió que exercí Martínez Anido des de Barcelona per suspendre-la, la reunió va ser autoritzada pel governador civil de Girona, la qual va tenir lloc al cinema de Blanes, els dies 8, 9 i 10, i fou molt concorreguda amb assistència de la majoria de sindicats i federacions de Catalunya.
La Federació de Sindicats de Lleida, dominada pels pro-bolxevics, envià com a delegats a Pere Bonet i a Andreu Colomer. La Conferència va ratificar els acords de Saragossa. Sobre la Conferència, Lucha Social (15-7-1922)va denunciar les maniobres contra la tendència sindicalista revolucionària: “Se intentó discutir la orientación que imprime Lucha Social a los diversos problemas que afectan a la Batalla social y que hoy son candentes en los medios sindicales. (…) En realidad de lo que se trataba era de “excomulgar” Lucha Social, aunque para ello tuvieran que sacrificar los principios libertarios y federalistas de que tanto se alardea.”
A finals de 1922 se celebrà una reunió al Ateneu Enciclopèdic Popular de la tendència pro-bolxevic per tal de constituir el grup “La Batalla” que serà el principal promotor de la constitució dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR). Els sectors de la CNT que havien quedat derrotats en la Conferència de Saragossa, es van reunir a Bilbao, el 24 de desembre de 1922, a una Conferència a la que acudiren representants de diverses regionals, especialment del Nord, Catalunya, Astúries i Llevant. A la Conferència de Bilbao assistiren els líders cenetistes més destacats de la tendència pro-bolxevic: Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Pere Bonet, Jesús Ibáñez i Víctor Colomer.
Els CSR es va reorganitzar com a minoria dins de la CNT, seguint el model dels comunistes francesos a la CGT. Els CSR estaven inspirats en els grups francesos sindicalistes de “La Vie Ouvrière”, que tenia el seu principal dirigent en Pierre Monatte. Recolzaven l’acció directa” i la “violència col·lectiva” i, alhora, rebutjaven el reformisme i el terrorisme individual. Els CSR manifestaven el seu interès de construir amb la “massa” obrera de la CNT la gran organització del proletariat espanyol i es pronunciaven a favor de la unificació i de continuar en el si de la Internacional Sindicalista Roja, així ho plantejaven al seu portaveu La Batalla (30-12-1922): “La CNT no debe ser una agrupación sectaria, sino un fuerte organismo de clase del que puedan pasar a formar parte todos los trabajadores de espíritu revolucionario, sea cual fuese su matiz ideológico”.
Els CSR recollien amb els seus plantejaments programàtics la idea del front únic proletari que, en aquells moments, defensava la Internacional Comunista. A la reunió del Bilbao van ser convidats a participar la CNT, la UGT, el PCE, la Federació de Grups Anarquistes i el PSOE. Els CSR els havia convidat amb la finalitat de començar el procés d’unificació de totes les organitzacions obreres sota els auspicis del front únic del proletariat. La influència dels CSR al si de l’Organització confederal va ser mínima.
Per la seva banda, la CNT, entre els problemes de reconstrucció, la dura repressió governamental i patronal i la propaganda bolxevic dins dels seus sindicats va convocar el mes de febrer de 1923, un Ple Nacional a Barcelona per tractar precisament sobre els CSR. La majoria de regionals es desentenien dels anomenats CSR. Els cenetistes els veien més com un apèndix de Moscou en la seva ingerència confederal, que no pas com uns companys de viatge. El Ple de Barcelona va acordar: “1ª. Que no debe reconocerse ninguna agrupación que intente constituirse en el seno de la organización que no acepte implícitamente los principios de la CNT. 2º. Que se haga intensa labor en el triple aspecto económico, revolucionario e ideológico para evitar que los comunistas, bajo el disfraz de sindicalistas, continúen su labor de proselitismo”.
L’anarcosindicalisme espanyol, davant l’experiència negativa de la revolució russa, esdevenia el més dur crític del comunisme. Els grups pro-bolxevics, malgrat això, es negaren a abandonar la CNT. Andreu Nin, des de Moscou, convidava a la CNT i al PCE a marxar plegats cap a l’emancipació del proletariat espanyol. Els CSR promogueren La Batalla, i tots els individus i grups prosoviètics es dedicaren a combatre l’anarquisme dins de la CNT i a vanagloriar la revolució soviètica. El grup editor es definia: “La Batalla no es ni comunista ni anarquista; es periódico del sindicalismo revolucionario. En el terreno nacional defenderá que la CNT sea el gran organismo revolucionario de clase del que pase a formar todo el proletariado de España. Gran conquista la de los sindicatos de la industria -Sindicatos Únicos- procurará La Batalla que las modalidades de organización, a la vez que el aseguramiento de los Sindicatos Únicos, tienda hacia la imposición de los Consejos de Fábrica y la implantación del control sindical como manifestación principal de la fuerza revolucionaria del movimiento sindical. En la cuestión internacional La Batalla estará resueltamente por la Revolución rusa (…) y por la Internacional Sindical Roja”.
El juliol de 1924 una nodrida representació espanyola formada per militants dels CSR, la CNT i del PCE van marxar cap a Moscou per assistir al Tercer Congrés de la ISR. No cal dir que la CNT va desaprovar-la. La tendència pro-bolxevic de la CNT va restar en minoria però sobrevisqué refugiada a la Federació Provincial de Lleida i en la militància d’alguns sindicats com el de Transport i el de la Metal·lúrgia de Barcelona formant els CSR on destacaven Joaquim Maurín, Víctor Colomer i Hilario Arlandis. Posteriorment els elements pro-bolxevics van crear els seus propis partits com el Partit Comunista Català (1928) o el Bloc Obrer i Camperol (1930), aquest darrer es fusionaria el 1935 amb el partit d’Andreu Nin Esquerra Comunista creant el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), organització que jugaria un paper destacat en la Revolució espanyola conjuntament a la CNT i a la FAI.
