És possible Una vaga general a Catalunya sense Comissions Obreres i UGT?

Una vaga com la del 30 de Gener a Euskadi, és possible a Catalunya?

Rubén Paez. Sindicat de Transports de Barcelona

Llegint el titular molts em diran que és clar que sí. De fet, durant els dos últims anys en el nostre país s’han convocat fins a sis vagues generals  sense que a cap de les centrals sindicals majoritàries se les veiés ni se les esperés.

Ara bé, si no volem caure en fer-nos trampes al solitari, haurem d’admetre una sèrie d’elements que estan associats a aquestes vagues:

-primer: els textos de la convocatòria que es registrava a Treball incloïen reivindicacions laborals, però tots sabem que aquestes s’utilitzaven per embolcallar altres objectius i evitar la seva possible il·legalització. Per acabar-ho d’adobar, aquestes convocatòries no van ser ni tan sols vagues, sinó aturades de país, eufemisme que a mi, i imagino que a qualsevol sindicalista seriós li passa el mateix, em fa grinyolar les dents. Fins i tot en titllaria una d’elles com de tancament patronal i per tant, representaria l’antítesi del que representa una vaga general combativa.

-segon: si compartim la idea que una jornada de vaga té com a objectiu aturar el teixit productiu d’un país, també estarem d’acord que en aquest sentit, aquestes convocatòries van ser un fracàs. L’única que podríem qualificar d’exitosa és la del 3 d’octubre, reconeixent però que aquest èxit el van determinar les circumstàncies de repressió brutal patida només dos dies abans. Malgrat em dol dir-ho, els sindicats convocants en vam tenir més aviat poc a veure.

És veritat que algunes, no totes, van ser grans jornades de lluita i que utilitzant com a paraigües la convocatòria de vaga es van fer algunes accions espectaculars per part d’alguns moviments socials (no pas per part del moviment sindical). De tota manera, una jornada de lluita no és una vaga, i encara menys una vaga general.

-tercer: aquestes vagues mai no es van treballar seriosament com a vagues. Una vaga general no es convoca amb quinze dies, no es convoca sense fer assemblees en els centres de treball i sense promoure-la. Que hi hagi motius per fer-la (d’aquests sempre en sobren) no assegura el seu èxit, cal treballar perquè hi hagi una conjuntura favorable. Les condicions per a una vaga no només apareixen, també es creen. I això implica mesos de preparació, i tenir implantació en els centres de treball.  I aquí arribem al moll de l’os. Les vagues esmentades van ser convocades per sindicats  minoritaris, i ni tan sols amb consens entre les diferents centrals sindicals anomenades combatives o alternatives.

Arribats a aquest punt i havent deixat clar del que estic parlant, reformulo la pregunta: és possible una vaga general amb èxit, laboral i combativa, sense la participació de CCOO i UGT a Catalunya? La resposta és que fins ara, això ha estat impossible.

Fa dotze anys que sóc militant de la CGT i des de llavors sempre he comprovat, de vegades dolorosament, que al sindicalisme combatiu i de classe no li era possible convocar una vaga general amb èxit sense CCOO i UGT. No tan sols això, la part més dramàtica és saber que amb ells tampoc és possible perquè són gestors de la pau social, des de fa ja massa temps, i , ni volen, ni saben ser combatius. Aquesta situació ens ha deixat durant molts anys en un atzucac que semblava insalvable. L’única solució? Superar l’immobilisme de les grans centrals sindicals amb grans mobilitzacions i sobrepassar-los des del carrer, lluny dels despatxos i les taules on ells es fan forts. I a llarg termini, arrabassar-los la majoria sindical. Aquest és l’únic camí, la resta no ens serveix. Hem d’acceptar que mai hem tingut les condicions per poder fer-ho, i hi hem de sumar el fet que massa sovint hem prioritzat malgastar energies lluitant entre nosaltres i contra altres sectors de l’esquerra. D’aquesta manera ens hem allunyat d’afavorir la creació de la conjuntura d’una necessària vaga general. Amb tot, objectivament, en els dos últims anys les condicions han canviat favorablement per a nosaltres. I tot sembla indicar que ho continuaran fent. 

“No importa perquè no ens hi vam posar ahir, el que importa és perquè no ens hi posem ara, quan tenim al davant un exemple tan clar”

El proper dia 30 de gener hi haurà una vaga general al País Basc, sense Comissions Obreres i sense UGT , convocada per ELA i LAB i impulsada des d’una carta de drets socials que no resumiré aquí, però que convido a tothom a fer-hi una ullada. Val la pena. Aquesta vaga l’han estat treballant els sindicats convocants des de fa un any, i la carta de drets socials que alhora fa de taula reivindicativa encara ha trigat més a fer-se perquè ha estat consensuada per la gran majoria dels moviments socials, amb poques excepcions, que conflueixen al País Basc. Parlem dels moviments feministes, els moviments per l’habitatge, els pensionistes, els ecologistes, les associacions de gent migrada. Hi són tots. I, què voleu que us digui, a mi em fa molta enveja . No els desitjo sort perquè no la necessiten, les coses ben fetes no necessiten de l’atzar.

I la pregunta sorgeix sola, per què no hem fet quelcom semblant a Catalunya? El debat subsegüent donaria per molts articles, i segur que no ens posaríem d´acord. En qualsevol cas no vull parlar ara d’allò que ja no té remei. No importa per què no ens hi vam posar ahir, el que importa és per què no ens hi posem ara, quan tenim al davant un exemple tan clar. I , al menys jo, no hi trobo cap motiu de pes per no fer-ho.

Crec que si tots els sindicats combatius i de classe que existeixen al nostre país som capaços de deixar de banda el que ens separa i  ens concentrem en crear un clima d’entesa i en centrar-nos en allò que ens uneix, no resultaria gaire difícil arribar a acords. Qui no esta en contra de la llei mordassa? O de les reformes laborals?  Qui no està per recuperar el poder adquisitiu que aquesta crisi li ha manllevat a la classe treballadora per donar-la als més rics? Qui no està en contra de la repressió cada cop més generalitzada tant als carrers com als llocs de treball? Qui no està per la igualtat real de sous entre homes i dones ? Qui no està en contra de la Llei Aragonès i de les privatitzacions i externalitzacions als serveis públics? Qui no està per revertir les retallades i pujar i blindar les pensions? Aquestes només són unes quantes reivindicacions laborals que ens  uneixen, les primeres que em venen al cap i crec que a tall d’exemple ja n’hi ha prou. Una de les coses que més se’ns retreu als sindicalistes és la nostra incapacitat per anar tots a una. Està clar que amb els majoritaris no anem enlloc (tampoc ells volen anar amb nosaltres, tenim agendes molt diferents ). Però, i amb la  resta d’organitzacions?  Tots els sindicats alternatius hem crescut en els últims anys en major o menor mesura. Això és degut a dos factors principalment. El primer és que es comencen a guanyar lluites concretes a determinats sectors. És veritat que encara no hem aconseguit grans canvis a un nivell mes ampli però cada mes a aquesta mateixa revista es poden llegir les cròniques de les nostres victòries. Estem creixent de forma constant i cada vegada que es guanya un conflicte ens fem més forts. I no se n’havien guanyat tants des de fa molts anys. El segon motiu es el descrèdit dels sindicats majoritaris, que han venut tants cops als treballadors i han desmobilitzat tantes vegades i d’una forma tan descarada que cada cop són menys els que se’ls creuen. Vivim un moment que pot ser una gran finestra d’oportunitat per a nosaltres. Hem de capitalitzar el desgast i l’enuig de la classe treballadora i ho hem de fer ara, abans que l’extrema dreta emergent ho faci. Ens ho juguem tot, però podem guanyar.

Es veritat que ELA i LAB tenen la majoria sindical al País Basc que desgraciadament no tenim encara aquí. Però també cal admetre que el nivell de presència als carrers i de mobilització a Catalunya és en aquests moments molt més alt que a Euskadi. I fins i tot allà les centrals sindicals han tingut la lucidesa, tot i tenir la majoria sindical, de no obviar que en aquest moment les vagues perquè tinguin èxit han de apel·lar també els moviments socials no estrictament laborals que cada lluiten al carrer per crear una alternativa social al model capitalista.  L’ecologisme, el feminisme, els moviments per un habitatge digne o les lluites antidepressives han de ser eixos fonamentals de les nostres reivindicacions, ja que travessen de punta a punta la realitat social de la classe treballadora, i actualment generen més consens que les reivindicacions laborals. Per què succeeix això? No ho sé però penso que hauríem de fer certa autocrítica. Un sindicat que perd el pols del carrer està perdut. Hem de trobar la manera de tornar a posar les lluites laborals al centre del discurs de les lluites al carrer . I per això necessitem fer nostres les reivindicacions dels moviments socials , sense tractar de controlar-los ni fagocitar-los, mai per davant ni per darrera de ells, sinó al costat, com a germans de lluita. 

A Catalunya hem deixat que les reivindicacions nacionals, que divideixen a la classe treballadora,  eclipsessin durant dos anys les reivindicacions laborals i socials que son aquelles que poden millorar inequívocament la nostra vida. I que ningú em mal interpreti, la lluita contra la repressió en totes les seves formes i el legítim exercici de autodeterminació de qualsevol poble del món em semblen lluites importantíssimes i legítimes, paro no més importants que la derogació de les reformes laborals i la restauració de tots els drets laborals i el poder adquisitiu perdut per la classe treballadora en els últims anys. Més aviat al contrari. Sé que el que plantejo és complicat i a molts dels meus companys d’organització els grinyola,  així com a altres que no ho són,  però si no abandonem les posicions tancades que ens impedeixen treballar juntes per crear les condicions necessàries mai podrem convocar una vaga general combativa i exitosa . Nomes amb grans mobilitzacions, només des del carrer, només amb la unió de la classe treballadora defensant els seus drets, trencarem el marc immobilista en què portem enclaustrats massa temps. Al cap i a la fi, un sindicat que no té capacitat real d’ incidir en la realitat social i laboral del món que l’envolta, per què serveix?  El repte és gran, però la recompensa és enorme. La paraula clau és generositat. La gent està prou farta i les condicions són bones, però no podem esperar a que els moments caiguin del cel. Hem de deixar de ser reactius i tornar-nos proactius, ser nosaltres qui marquem els passos a fer i no deixar aquest espai per als nostres enemics de classe. Les condicions sorgeixen de vegades, però també cal crear-les. I aquest és un bon moment per començar aquest procés.  Hem d’arremangar-nos i començar a treballar colze a colze amb tots aquells que volen derrotar el capitalisme. Per bastir fronts amplis, sense deixar de ser qui som, sense deixar de ser anarquistes. Però amb una ment oberta i amb una fita clara. Per sobrepassar CCOO i UGT ens fa falta una vaga general que els passi per sobre. I sols no podem.

Ens hi posem?

Exigim la paralització de les oposicions de TEEI i la seva fixesa

Arnau Rodellar. Sindicat d’Ensenyament de Barcelona

Actualment el 100% de les 883 TEEI (Tècniques Especialistes en Educació Infantil) que treballen a les aules de P3 de les escoles públiques de Catalunya són interines. Es tracta d’un abús de contractació temporal successiva segons la Directiva Europea 1999/70/CE sobre el treball de durada determinada. A nivell de Catalunya, el 40% de les treballadores de les Administracions Públiques són interines.

Les places de TEEI es van crear fa 15 anys. El Departament d’Educació, que no ha convocat oposicions fins ara, té previst publicar pròximament una convocatòria eliminatòria. Aquesta arriba 12 anys tard, ja que segons l’article 70 de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) aquesta convocatòria s’hauria d’haver publicat al cap de 3 anys.

L’oferta de places és totalment insuficient, ja que la necessitat estructural del sistema educatiu públic de Catalunya és d’aproximadament 1.800 TEEI per cobrir les aules de P3, però el Departament només en convoca 756 (380+376 PESCO). El Govern de Catalunya acomiadarà de forma gratuïta a treballadores que ja han demostrat la seva idoneïtat i capacitat amb molts anys d’experiència professional. Tot això amb el vistiplau de CCOO i UGT (Acord de Govern 48/2017 i Acord de Govern 156/2018) que estan obtenint beneficis a través dels cursos de formació. Com també l’Administració de la Generalitat, que cobra taxes d’inscripció i de certificats ACTIC, i que reduirà el pagament de triennis. És inadmissible que CCOO i UGT vagin de la mà amb l’Administració per promoure la precarietat laboral i col·laborin en la possibilitat d’enviar a l’atur a treballadores de més de 50 anys.

Davant aquesta greu situació, algunes TEEI de les comarques de Barcelona i Ponent es van posar en contacte amb CGT Ensenyament a l’inici d’aquest curs 2019-20, per començar a organitzar-se com a moviment de treballadores, i lluitar contra els abusos de temporalitat i els acomiadaments. Des de llavors més de 300 TEEI s’han constituït com a Plataforma d’Interines TEEI de Catalunya. Han convocat assemblees de treballadores, rodes de premsa, concentracions al Parlament, a Pl. Sant Jaume i a Lleida. Han demanat petició de reunió directament amb alts càrrecs del Departament d’Educació. I es coordinen amb col·lectius d’interines treballadores socials, educadores socials, educadores d’escoles bressol municipals, Diputació de Barcelona, Servei d’Ocupació de Catalunya, Consorci de Normalització Lingüística, Cos Superior d’Administració i Serveis, Ajuntament de Barcelona i Terrassa i més. Tots aquests col·lectius han constituït la Plataforma d’Interins/es de Catalunya (PIC) i tenen previst augmentar la coordinació i les mobilitzacions a partir de gener. Així com fer reclamacions i demandes judicials.

El personal interí de les Administracions Públiques, que són aproximadament 90.000 treballadores a nivell de Catalunya i 800.000 a tot l’Estat, estan pendents de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre contractació temporal, que es publicarà durant els primers mesos de 2020. És probable que es produeixin sancions per l’abús en la contractació temporal, amb la possibilitat que s’indemnitzi a les treballadores acomiadades o es facin fixes.

Des de CGT estem convençudes que amb organització arreu del territori i mobilitzacions contundents, podem aconseguir que cap interina es quedi al carrer! Cal pressionar a l’Administració Pública i al Govern perquè resolguin de forma urgent aquesta situació excepcional, ja que la legislació ho permet (article 61.6 de l’EBEP). I així ho reconeix el Parlament de Catalunya, amb la Moció 89/XII aprovada el 2019.

Exigim la paralització de la convocatòria d’oposicions de TEEI, tal com han aconseguit les companyes interines de la Diputació de Barcelona i les treballadores socials de la Generalitat. I davant l’abús de temporalitat, l’única solució és la fixesa de les 883 TEEI interines de les escoles públiques de Catalunya!

No entenem als sindicats que diuen que no es poden canviar les situacions injustes, abusives i discriminatòries. Si estem en un sindicat, precisament, és per canviar-les!

Els treballadors d’Unisono a la vaga

Redacció Catalunya

El passat dia 2 i 3 de gener, els treballadors i treballadores de l’empresa màrqueting telefònic van protagonitzar una vaga de 48h per protestar contra les condicions laborals a l’empresa.

Resultado de imagen de unisono barcelona"

Unisono té a Barcelona unes 300 persones treballant i en el conjunt de l’Estat espanyol, també té centres de treball a Madrid, València i Gijón, totalitza unes 4.000 persones. Els treballadors de plantilla tenen contractes de 20, 25 o 30 hores, no permetent que les incrementin fins jornades que els farien tenir salaris i condicions més beneficioses. No obstant això, els contractats per ETT, amb menor capacitat per reclamar drets, han de suportar condicions laborals més dures, cosa que fa, aconsegueixin contractes que en moltes ocasions suposen gaudir jornades setmanals de fins a 30 hores.

Aquesta política laboral de l’empresa ha estat sempre combatuda per la CGT. Potser és aquesta la raó per la qual el passat 22 d’octubre, la direcció va acomiadar el company Isaac, delegat sindical des de l’any 2015, utilitzant el famós article 52. d) de l’Estatut dels Treballadors, que permet l’acomiadament de treballadors per absències reiterades al centre de treball encara que siguin justificades. La secció sindical de CGT a Unisono, va considerar que aquest acomiadament formava part de l’ofensiva que inicià l’empresa contra els treballadors i treballadores de la plantilla i contra la CGT en particular, per ser el sindicat més combatiu amb la política antiobrera de l’empresa.

Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got. Des de llavors, la CGT i la plantilla han mantingut el pols contra la direcció de l’empresa, que han desembocat en diferents mobilitzacions. L’última d’aquestes, una vaga de 48h els passats 2 i 3 de gener, convocada per tots els sindicats a nivell estatal, excepte CCOO i UGT.

“tots els sindicats a nivell estatal han convocat vaga, excepte CCOO i UGT”

I és que l’acomiadament del company Isaac només va ser el principi. Segons el comunicat de la plataforma reivindicativa, els sindicats plantegen que la política d’acomiadaments via article 52. d) de l’ET formaria part d’una estratègia que no busca altra cosa que desfer-se dels treballadors i treballadores contractats per l’empresa i substituir-los pels que són contractats via ETT’s, augmentant així la plusvàlua i deteriorant de forma greu les condicions laborals cada cop més precàries. En aquesta voràgine, els treballadors denuncien que l’empresa ha arribat al punt de contractar una empresa de detectius mèdics (GESEME) per tal de perseguir a tot aquell que pugui caure malalt.

Segons els sindicats, l’empresa, a més continua sense complir amb les seves obligacions, tals com el control horari segons la sentència del TJUE, la falta de transparència a l’hora de cobrir les vacants existents, l’incompliment de les preferències horàries i/ canvis de torns, la conciliació familiar per als treballadors i treballadores en base a l’article 38.4 de l’Estatut dels Treballadors, o fins i tot, paralitzant el pla d’Igualtat. 

Als treballadors i treballadores d’Unisono, per tant, no els hi queda altra que la mobilització. La precarietat al sector del telemàrqueting és el pa de cada dia. Ara, les companyes que hi treballen a Unisono han de suportar, també, les agressions de l’empresa i els acomiadaments a tots aquells que aixequen la veu.

Fins fa relativament poc la direcció de l’empresa s’havia mostrat procliu a negociar i CGT havia aconseguit acords en matèria de vacances o hores sindicals. Una CGT que s’ha convertit en hegemònica a l’empresa. Fins el moment ostenta els 13 delegats del Comitè d’Empresa del centre de Barcelona i a nivell estatal tenen més de la meitat dels delegats. Encara arribant a acords, la CGT no ha deixat mai de seguir reivindicant i combatent tant des de la vessant d’acció sindical amb mobilitzacions i concentracions, com des de la via judicial, amb múltiples demandes.

Davant aquestes injustícies el camí a seguir, per la plantilla d’Unisono i a qualsevol centre, és el de la lluita, la solidaritat i el suport mutu. Així ho mostrem centenars de treballadors i treballadores davant les portes d’Unisono. Perquè avui han estat dos companys en aquest centre però demà podria ser qualsevol. És necessari unir lluites, que existeixi una vertadera unitat sindical per la base i una mobilització permanent que faci desaparèixer les dues reformes laborals. Sense que això passi no hi haurà cap horitzó d’emancipació social. La misèria i la precarització absoluta i els acomiadaments per a qui s’atreveixi a qüestionar-ho serà el nostre dia a dia.

CGT guanya el conflicte als Teatres Balañà

Redacció Catalunya

Els treballadors i treballadores guanyen el pols a Teatres Balañà, aconseguint substancials millores en les condicions laborals després d’amenaçar de fer vaga els dies 31 i 1 de gener.

Acabem l’any com el vam començar. Si al gener van ser els companys de Cacaolat qui van posar en pràctica allò de “la vaga serveix”, els últims dies de l’any han estat les companyes dels Teatres Balañà.

El grup Balañà gestiona teatres com el Teatre Tívoli, Teatre Coliseum, Club Capitol i Teatre Borràs. El sindicat d’Espectacles de la CGT de Barcelona va convocar durant les últimes setmanes del 2019 vaga en aquests teatres pels dies 31 de desembre i 1 de gener del 2020 per a exigir una solució a la situació que viuen els treballadors i treballadores del Grup Balañà. Les condicions laborals s’han vist greument perjudicades per l’existència de contractes laborals fets en frau de llei per haver-se atorgat sota la modalitat de fixes discontinus, fet que, fins i tot amb la seva legislació, queda fora de la llei. A més, s’estaven vulnerant els salaris mínims i les condicions de treball establertes al conveni de locals d’espectacles públics de Catalunya.

No contents amb això, el Grup Balañà va intentar vulnerar també el dret a vaga a l’instrumentalitzar altres companyes per a contractar a través d’aquestes a treballadors aliens a l’empresa per a substituir als vaguistes, fet que atempta contra el dret a vaga dels treballadors i treballadores. En aquest sentit, el sindicat d’Espectacles ja va denunciar a Inspecció de Treball de la Generalitat per a intentar evitar aquesta vulneració del dret a vaga.

D’aquesta forma, l’amenaça de vaga pels dies 31 i 1 de gener va fer que les vacances de la patronal perillessin i sembla que li van veure les dents al llop. Els directius del Grup Balañà van entendre que amb qui s’estaven jugant la partida era amb la CGT.

“mitjançant la pressió i la mobilització, els treballadors han aconseguit doblegar altre cop la voluntat de la patronal”

La mediació realitzada durant l’última setmana del 2019 va desbloquejar la situació. L’empresa va cedir en la majoria de les demandes que la plantilla havia plantejat. Millores salarials, dies de lliure disposició (que no existien abans d’aquesta demanda a l’empresa), l’actualització dels plusos d’antiguitat i complements de conveni per funcions matinals i actes eventuals, el reconeixement de les categories i les compensacions pertinents quan s’exerceixen puntualment. Mitjançant la pressió i la mobilització els treballadors han aconseguit altre cop doblegar la voluntat de la patronal.

Tot i així, tal com afirmen els companys del sindicat d’Espectacles, algunes de les reivindicacions han quedat al tinter. Per exemple, queda pendent l’articulació de les noves modalitats de contractació per la qual cosa els treballadors i treballadores han emplaçat a treballar en una comissió negociadora per gestionar els còmputs horaris que requereix l’activitat.

Com dèiem, acabem l’any com el vam començar: amb una victòria. Una victòria que ens mostra un altre cop el camí a seguir: la lluita, la pressió, la vaga. I a més, una de les millors vagues, aquelles que, finalment, no calen fer.

Esperem que als amos dels teatres del Grup Balañà no s’ennueguin amb els llagostins durant les seves celebracions… o sí.

Resultado de imagen de vaga teatres balaña"

Tornen els anys vint

Editorial

Corria un meme fa unes setmanes que deia que tornaven les modes dels anys vint. Entre aquestes hi havia el Charlestone, o l’Art Deco. També apareixia l’anarcosindicalisme, en una vinyeta de ninots enfadats i amb fusells i banderes. Tornen els anys 20, aquest cop sense fusells. Però potser igual d’enfadats o més. I amb aquests anys vint deixem enrere un 2019 en el que la CGT ens hem convertit en més alternativa que mai. Un any en el que ens hem convertit en el primer sindicat de Catalunya. Sí, el primer. El primer sindicat de combat. El primer sindicat que aposta per l’acció directa. El primer sindicat en guanyar conflictes de forma clara, des del carrer, des de la vaga i fora dels despatxos. El primer sindicat, sindicat, és a dir, estructura d’autodefensa de la classe treballadora, i no una gestora plena de buròcrates i llepaculs.

Vam iniciar l’any guanyant el pols a Cacaolat, fet que semblava impossible. Com uns quants arreplegats van aconseguir doblegar la voluntat d’una empresa com Cacaolat? Doncs de la mateixa forma que vam aconseguir fer-ho acabant l’any al Grup Balañà, o a Iberboard, o a Nestlé, o a l’Ajuntament de Girona. La resposta és coneguda per tothom. Fent el que es feia els anys vint: Que no negocies? Vaga. Que no cedeixes? Més vaga. Que a sobre et poses xulo? Vaga, boicot i sabotatge.

Hem de recuperar els bons modals de la classe treballadora. Aquells modals en que, sense tanta burocràcia i tanta mediació, s’agafava la paella pel mànec (o al patró pel coll) i se li obligava a cedir. El 2020 sembla un bon any, una bona dècada, per començar a fer-ho.